Patrick Modiano: "França viu un clima que recorda Vichy"

Modiano obre tímidament la pesada porta del seu pis a Saint-Germain-des-Prés. Un pis antic, ampli, amb motllures a l'alt sostre. Les parets ­estan forrades de llibres. S'hi respira una pau estremidora. Jersei vermell a joc amb els mitjons i el sofà del ­lluminós despatx. Al davant de la gran finestra que dóna a un jardí ­interior, l'autor de Carrer de les botigues fosques, En el cafè de la joventut perduda i L'horitzó (Proa / Anagrama), la seva nova novel·la, parla de la seva obra sense mirar el rellotge i, poc ­donat a comentar l'actualitat, trenca el seu silenci per expressar el ­malestar davant les expulsions de gitanos.

-¿Com va néixer L'horitzó?

-Tenia una imatge al cap. Algú que esperava algú altre que sortís d'un despatx a les set de la tarda. Sempre parteixo d'una escena precisa. Això a vegades em produeix angoixa, tinc por d'agafar el camí equivocat...

-¿Angoixa?

-És com conduir un cotxe i anar descobrint la ruta a mesura que avances. Hi ha moments de desànim, en què tens la sensació de conduir a cegues. És estrany...

-A L'horitzó i en tota la seva obra hi és molt present la memòria de la gent i els seus mecanismes. ¿És un element clau de la seva literatura?

-El que més m'atrau és el costat misteriós de la memòria. Els records són molt enigmàtics. Hi ha gent que has conegut de forma furtiva i et preguntes què ha sigut de la seva vida. I hi ha coses que no recordem, i de sobte n'apareix una vaga imatge.

-La memòria pot ser enganyosa...

-...I torbadora. Hi ha records que n'amaguen d'altres. A vegades t'adones que has sigut testimoni d'un fragment de la vida d'algú que voldria suprimir aquella part de la seva existència. A mesura que passa el temps veus que hi ha molts camins en la vida que no has agafat ¿és espantós, no?

-A L'horitzó o En el cafè de la joventut perduda, els personatges femenins són com fantasmes que s'escapen, evanescents. ¿Té res a veure amb la seva visió de la dona?

-M'és difícil construir un personatge molt realista. El que m'estimula és que tinguin cert misteri. No només les dones. Pot ser que estigui relacionat amb les impressions que vaig tenir entre els 17 i els 20 anys. Pesava com una mena d'amenaça, la impressió de fer coses a les quals no tenies dret. Sense fer-ho expressament, busco els rastres de gent que està desapareixent.

-¿Aquesta vocació detectivesca li ve de la novel·la policíaca?

-Hi ha un costat policíac, sí, els detectius sempre estan a la recerca d'algú. Però m'interessa utilitzar-ho per explorar temes com l'amnèsia i la recerca de la identitat.

-¿La identitat com a jueu?

-Sóc producte d'una barreja estranya. No m'he sentit mai estrictament jueu. El meu pare es va trobar posat en aquesta categoria bruscament, per la guerra.

-Els seus personatges tenen noms curiosos.

-Molts són noms de persones reals, de gent que he conegut o que surt en guies telefòniques velles. Els robo el nom. No entenc per què, espero tenir notícies d'ells, que em donin un senyal de vida, però desgraciadament no passa mai. És com tirar una ampolla al mar.

-A l'era d'internet sembla més fàcil trobar les persones.

-A vegades busco els seus noms a la xarxa però em remeten a les meves novel·les. És horrorós, com si hagués aspirat la persona.

-El seu París sempre està ambientat en els anys 40 o 60...

-Sóc presoner de la forta impressió que vaig tenir passejant de jove per París, a finals dels 50. No és nostàlgia. És un París intemporal. Per a mi París és una cosa interior.

-Ja no escriu als cafès, ¿no l'inspiren els d'avui?

-Ara tot és més uniforme, els cafès de París també. Prefereixo escriure a casa. Dec ser l'únic escriptor que encara utilitza ploma. Hi ha alguna cosa d'abstracte en l'escriptura, però fer-ho a mà segueix sent una qüestió física, concreta, l'ordinador em fa la impressió d'estar desconnectat.

-¿Els garatges formen part de les seves obsessions d'infància?

-Efectivament, l'atzar va fer que una dona a la qual em confiaven sovint em portés sempre als garatges. Les sensacions, l'olor de gasolina, les vidrieres per on entrava la llum exterior... tot això em va marcar.

-¿París perd interès novel·lesc?

-Ara passejo per la ciutat per anar a veure alguna cosa precisa. Barris com Saint Germain-des-Prés em fan una impressió estranya. És com si al teu gos de sobte el veiessis dissecat. Alguns barris és com si els haguessin buidat. Les llibreries han desaparegut, hi ha les mateixes botigues a tot arreu. L'univers novel·lesc s'ha de buscar lluny del centre.

-Després d'Un pedigrí, la seva novel·la més autobiogràfica, ¿ha exorcitzat les ferides? ¿El va marcar?

-Em va servir per evacuar coses que em van passar però que m'eren estranyes. Va marcar una línia. Tinc la sensació que cada llibre és una fugida cap endavant per tenir el camp lliure, desembarassar-me de coses...

-¿Què significa el món modianesc?

-Que alguna cosa es repeteix, pot ser irònic i també un afalac. Inconscientment repeteixo el mateix llibre.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

-Es manté al marge de la vida social i l'actualitat. ¿No necessita opinar sobre temes com la política del Govern amb els gitanos?

-No conec gaire gent de la meva generació i els escriptors són opacs els uns amb els altres. Una vegada es van trobar Proust i Joyce i gairebé no van saber què dir-se. Sobre l'actualitat, amb això dels gitanos noto un clima pesat, estrany, que no s'havia produït abans. Hi ha períodes en què els escriptors i artistes han de prendre posició. Els polítics francesos tenien tradicionalment un bagatge cultural, però aquests són d'una altra espècie, molt tecnòcrates. Tot això que passa em recorda Vichy.