Els cinc últims minuts

Un dels grans plaers de la vida durant els capvespres d'estiu és mirar un episodi de Les cinq dernières minutes bevent una copa de cava ben fresquet. Aquesta telesèrie, que va ser molt famosa a França fa 50 anys, apareix unes quantes vegades a El club dels optimistes incorregibles, la primera novel·la de l'autor francès Jean-Michel Guenassia (Alger, 1950). El lector d'aquesta obra que sigui sensible visitarà el París de finals dels anys 50, on plana l'espectre de la guerra d'Algèria, sense oblidar unes quantes escenes a Leningrad, l'horrible nom que tenia llavors Sant Petersburg. El narrador -Michel Marini- té 12 anys el 1959, i un pare venedor de televisors. Amb total versemblança, amb el perfum i la música de l'època, ens explica la seva vida sentimental i el divorci dels seus pares.

ELS EMIGRANTS / El relat segueix un altre discurs narratiu amb el descobriment del món dels emigrants dels països de l'Est. Tibor, vella estrella del cinema hongarès; Igor, antic cirurgià; Léonid, expilot d'Aeroflot, i l'enigmàtic Sacha, que escriu poemes d'amor per ajudar Michel a seduir una noia. Aquells refugiats russos, hongaresos i alemanys s'odien, juguen a escacs a Balto, un cafè de la plaça Denfert-Rochereau, i sobreviuen gràcies a l'ajuda que els ofereixen Sartre i Kessel. Uns russos de pel·lícula americana, simpàtics i sentimentals.

Gràcies a aquests refugiats, Michel descobreix la complexitat de la política i capta la fragilitat de totes les certeses. Aquesta novel·la, com s'estila en una bona educació sentimental, és molt llarga, però l'autor no ens imposa mai la travessia de túnels d'avorriment com passa amb tantes novel·les franceses contemporànies.

Notícies relacionades

Experiència fascinadora

Això no és cap sortida

Guenassia reviu la seva joventut amb una llengua moderna i bella alhora. Els personatges s'avorreixen a les aules del lycée Henri IV, s'enamoren bojament, creuen en la revolució i en el futur lluminós de la humanitat, firmen peticions, llegeixen Boris Vian, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, els poetes russos. Admiren les proeses futbolístiques de l'equip de l'Stade de Reims i segueixen les aventures del comissari Bourrel per televisió. Quan no es diverteixen amb el gat Néron, juguen a futbolí i passegen per París. El cinèfil reconeixerà el París de la Nouvelle Vague. La ciutat de Cleo de 5 a 7 i d'À bout de souffle (Al final de l'escapada) amb el seu sol clàssic i la seva llum. Tots els personatges són autèntics, amb emocions i debilitats, i no titelles al servei d'una idea. L'autor no oblida mai que està explicant una història i no es perd en divagacions.

Ja us deveu haver adonat que m'ha agradat molt aquesta novel·la. Sempre trobo a faltar algun ingredient en els llibres recents. Aquí no. La cocció és perfecta. L'humor constant atenua la melancolia. M'han seduït el lirisme de les evocacions, la precisió dels sentiments d'aquesta obra entranyable. «Igor afirmava que recordar el passat et feia tornar melancòlic i que era la primera causa d'alcoholisme. Era una regla, aproximativa i que no estava escrita enlloc». Si em permeten un consell, vagin a Perpinyà, agafin el tren de nit i arribaran a París l'endemà al matí. Vagin a tots els llocs descrits per Guenassia. No visitaran la Torre Eiffel, ni el Louvre, però coneixeran un París sensible i real.