Això no és cap sortida

A Bret Easton Ellis (Los Angeles, 1964) no li agrada ningú i li fa por la gent. ¿O és a Clay, el protagonista d'aquesta seqüela de Menys que zero? La metaficció, l'autoconsciència, fins a cert punt també l'escriptura del jo, s'han fet cada vegada més evidents en l'obra d'Ellis, que ha donat el millor de si mateix (American Psycho) quan coquetejava obertament amb el gènere de terror, i que, a cada llibre publicat, sembla més incapaç de separar la seva identitat de la de les seves criatures nocturnes. Suites imperiales és un capítol més d'aquesta crònica dels horrors, tan satírica com grotesca, que relata què significa ser pijo en la societat nord-americana dels últims 25 anys.

Notícies relacionades

Els cinc últims minuts

Experiència fascinadora

De la prosa congelada del seu enlluernador debut, que es fa evident per a una generació que havia après a morir a poc a poc de festa en festa, de piscina climatitzada a discoteca sense horari de tancament, una generació que es va beure els anys 80 com si fossin un chupito, de cop i amb la gola cremada, hem passat a la prosa congelada de la mateixa generació, somnàmbula i bronzejada, el crepuscle de la qual l'intuíem en el rímel ressec de les seves pestanyes. ¿Era necessari parlar d'això quan aquella novel·la seminal incloïa el seu propi futur? No ens enganyem: tots els llibres de Bret Easton Ellis, des de Les lleis de l'atracció fins a Suites imperiales, són, en certa manera, seqüeles de Menys que zero. I tots incideixen en els mateixos ambients, i tots juguen a la provocació snuff, i en tots els seus monstruosos herois poden rebre missatges de text amenaçants, com li passa a Clay, que ha tornat a Los Angeles per supervisar el càsting d'una pel·lícula que ha escrit i que es veu embolicat en una xarxa de tortures i conspiracions que impliquen diversos dels personatges de Menys que zero.

Ellis insisteix que ha tingut Raymond Chandler com a brúixola del seu misteri irresoluble, tot i que el resultat indica a crits que l'únic referent de la novel·la és el món diabòlic d'Ellis. El solipsisme de Suites imperiales és semblant al forat negre en què està ficat un altre col·lega de penes sòrdides anomenat Chuck Palahniuk. A Ellis li diríem el mateix que proclamava l'eslògan més cèlebre de Menys que zero: això, estimat Bret, no és cap sortida.