Al polític, al cantautor, a l'amic

Vaig conèixer José Antonio Labordeta per primera vegada l'any 1976, en una festa popular a l'Hospitalet de Llobregat. Devia ser una de les primeres vegades que sentia Canto a la libertad i em va emocionar. Com a cantant i com a artista, sempre va estar fortament arrelat als problemes d'Aragó, però també va ser un d'aquells cantautors que van contribuir a recuperar la democràcia i la llibertat, i les seves cançons han acabat convertint-se en un cant universal.

Més tard, vaig tenir la sort de coincidir amb Labordeta al Congrés dels Diputats -ell en representació de la Chunta Aragonesista (CHA)-, i d'asseure'm al seu costat a l'hemicicle durant tres anys, entre el 2000 i el 2003, una legislatura dura que va estar esquitxada per la guerra a l'Iraq.

Allà vaig descobrir l'home: honest, optimista, humil, conversador, amic dels seus amics; i el polític, un diputat molest i incòmode per al govern del Partit Popular (PP). La seva contundència, la seva coherència i la seva claredat, amb episodis inoblidables com el famós «¡A la merda!», van connectar fortament amb la majoria.

Notícies relacionades

Les seves cançons fan olor de terra

El seu programa de TV va ser un dels millors

Fa 20 dies vaig visitar Labordeta a casa seva, a Saragossa, per última vegada. La malaltia es feia clarament present, però ell continuava sent el mateix José Antonio de sempre, un home lúcid, conversador, conscient de la gravetat de la seva situació. Vam recordar episodis i anècdotes viscudes, algunes de recollides a Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados; em va dedicar el seu últim llibre Regular, gracias a Dios, i ens vam acomiadar.

De tornada cap a casa, vaig tornar a escoltar les cançons Canto a la libertad i Somos i, 34 anys després de la primera trobada, em vaig tornar a emocionar recordant el cantautor, el polític, l'amic.