DEBUT EN LA DIRECCIÓ D'UN HUMORISTA GRÀFIC

Uns morts de riure

El dibuixant José Luis Martín traça a 'Rigor mortis' una sàtira de la corrupció del poder

Dos polítics i un sindicalista fan malves i se sinceren al Condal

Dos mons 8 Miquel Gelabert, un sindicalista rondinaire, i Pep Ferrer, un polític corrupte, a ’Rigor mortis’.

Dos mons 8 Miquel Gelabert, un sindicalista rondinaire, i Pep Ferrer, un polític corrupte, a ’Rigor mortis’. / DAVID RUANO

3
Es llegeix en minuts
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA

Es troben en un tanatori i l'armen. Són un sindicalista jubilat i rondinaire -Miquel Gelabert- i un corrupte polític d'alt llinatge -Pep Ferrer-. Els acompanyen un conseller -Pere Ventura- i la seva dona -Maria Lanau- i un funcionari celestial -Pep Miràs-. Entre ­taüts i corones, s'escupen a la cara totes les veritats. Són sincers. No són d'aquest món.

Flagell irònic de prínceps, sotanes i turbants des de les pàgines d'El Jueves, el polifacètic José Luis Martín debuta ara com a director escènic al Teatre Condal amb Rigor mortis. Una comèdia que va escriure ja fa un lustre amb la intenció que uns polítics catalans es posessin, per una vegada, a dir veritats. Per atorgar versemblança a aquesta utopia, va pensar que els personatges havien d'estar morts. «Era l'única manera perquè ells no ­diuen mai la veritat, es limiten a dir el que s'espera que diguin o el que els convé», justifica Martín.

El dibuixant carrega les tintes contra la classe política en general, sense distincions. Per això un dels polítics pertany a l'imaginari Partit Nacionalista Liberal i l'altre és conseller de Relacions Cordials amb la Ciutadania. «Hi ha insinuacions fàcils de captar tenint en compte el que flota en l'ambient. Però el que és clar és que la realitat supera sempre la ficció». Un exemple: quan ell va crear l'obra encara no havia esclatat el cas Millet. «A la meva comèdia rep tothom. Sempre ens fiquem amb les corrupteles dels polítics però tothom, advocats, periodistes, metges... Tothom fa el que pot».

A part de la garrotada als poderosos, a la trama hi ha un embolic de ­faldilles i una intriga al voltant d'un accident de trànsit. «Aquest tanatori és com els llimbs. Tots cinc esperen destí i es va descobrint per què han mort», avança el pare de Quico el progre i del venerat Déu de les vinyetes. Fan incondicional de Billy Wilder ­

-«feia pel·lícules tan tremendes com divertides»-, ha buscat sobretot alegrar la platea. «Jo reivindico la comèdia que fa riure molt. És el que pretenc».

La seva llarga trajectòria com a humorista gràfic li ha permès aprofitar la seva capacitat de síntesi per delinear uns personatges «molt clars i molt ben dibuixats», en paraules de Ferrer. Els ha traçat molt contrastats per donar forma a una altra de les seves hipòtesis: «Els rics i els pobres van per la vida sense barrejar-se; no coincideixen mai». I segons el seu parer, no hi ha catalans més antagònics que «un patrici de Pedralbes i un sindicalista de la metal·lúrgica de Cornellà, campió de petanca». Vaja, que al polític encorbatat no el veurem jugant a bitlles en un barri de l'extraradi.

«Els poderosos i la gent normal i corrent van a diferents escoles, restaurants, botigues... Només coincideixen en un lloc: el tanatori», afegeix el dramaturg, que defineix la seva comèdia com una «sàtira de la societat en què vivim amb els ingredients del vodevil». Una irònica mirada a la colla que ens governa ­però també un retrat de classes.

Catarsi col·lectiva

Notícies relacionades

Gelabert no es veia en la pell d'a­quest sindicalista «tan divertit i rondinaire», però, segons els seus col·legues i el director, el broda. «És un registre molt diferent del que he fet. Encara que la meva dona sempre em diu: 'No sé per què et paguen si fas el mateix que aquí a casa'». Per l'actor, la funció li servirà al públic de «catarsi». D'exorcisme d'aquella ràbia engendrada pels que ens dominen. «L'obra es queda curta, amb el que es veu pel món. Alguns fins i tot es paguen prostitutes a Rússia a compte del partit».

«Ara els polítics ja no aparenten ser honestos, s'esforcen a fer veure que els altres són més xoriços», manifesta Martín, que valora el seu debut en la direcció com «el millor» que ha fet els últims anys. «És fantàstic, ens ho hem passat bomba. Ja vaig elegir un repartiment de bones persones. No volia torracollons». Al tinter guarda dues comèdies d'incisiva crítica social. Una indagarà en la degeneració televisiva per aconseguir audiència i l'altra analitzarà els embolics financers de Madrid.