Eels escriu el seu final feliç

Mark Oliver Everett és com aquells animals dissecats i arraconats en una petita taula del gran saló. No molesta, però no et fa sentir còmode. I ningú gosa retirar-lo, perquè desperta una estranya barreja de tendresa i temor que no és exactament respecte. D'acord, el seu llegat al capdavant d'Eels es mereixeria un símil una mica més respectuós, però la seva espessa barba i els seus hàbits ermitans no hi ajuden. I, possiblement, si un dia es reuneixen tots els pilars de la cançó rock nord-americana dels últims 15 anys per a un retrat de família ell sol·licitarà un racó discret i extravagant com aquell.

La pregunta és, ¿com s'ho ha fet E (així es fa dir) per aferrar-se al seu ofici durant tres lustres? Doncs no se sap. Fa 14 anys, tota una eternitat en el món de la música, va compondre Novocaine for the soul, una cançó que el va convertir en el paio més abraçat als despatxos de la seva discogràfica i que va elevar el disc Beautiful freak (1996) a la categoria d'aclamada anomalia de la temporada. Els copets a l'esquena ja van ser menys amb Electro-shock blues (1998) i a mesura que les desgràcies sacsejaven la seva existència, els seus futurs plans es tornaven cada vegada més impredictibles.

L'adjectiu impredictible no agrada gaire al despatx de dalt, però E ha fet tirar endavant discos de falsa candidesa com Daisies of the galaxy (1999), de rasposa electricitat com Souljacker (2001) i lleument tocats pel blues com Shootenanny! (2003). I quan ja semblava que s'estava quedant sense piles ni idees, va anar a totes en el doble àlbum Blinking lights and other revelations (2005). Si s'ha detriar un sol disc d'Eels que sigui aquest: 90 minuts per seguir maleint la vida, però cavant més fondo i extraient algunes de les seves composicions més boniques i perdurables.

L'última, Things the grand children should know, acabaria donant títol a la seva autobiografia: Cosas que los nietos deberían saber (Blackie Books). I de la mateixa manera que el documental I am trying to break your heart va ajudar a comprendre i realçar la carrera de Wilco, aquest llibre és la peça que ha contribuït a completar el perfil humà d'E i les intencions artístiques d'Eels. Abans de publicar-la E era aquell paio estrany que gravava discos estranys. Avui és un vell conegut que ho ha passat fatal i que compon cançons on l'humor negre, els antidepressius, la ràbia i l'instint de supervivència formen un còctel d'efectes, una altra vegada, imprevisibles. Avui narcòtic, demà explosiu.

Una vida de novel·la

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida d'E ja era de novel·la abans que la convertís en novel·la. Retret i poc afortunat amb les noies, ja de nen va trobar refugi en la música, però l'èxit del seu primer disc va coincidir amb el suïcidi de la seva germana. La seva mare va morir quan anava a llançar el segon i el seu pare ho havia fet quan E tenia 19 anys. Tot això, a més dels seus fracassos amorosos, conflictes artístics i múltiples teràpies, està narrat amb transparència esgarrifosa i hilarant al llibre. La guinda a aquesta mala vida de novel·la és que la novel·la ha estat un èxit. Sí, la cosa ja fa olor d'història de superació. I més si sabem que des d'aleshores E ha editat tres discos en 14 mesos: Hombre lobo, End times i Tomorrow morning. Un d'ardor, un altre de divorci i un altre de renaixement.

Tomorrow morning (2010) és el disc de tornar a començar en la vida. Els ocells refilen i els arbres donen els seus fruits. I en aquesta escena primaveral E s'autoretrata com un triomfador. Algunes cançons sonen tan forçadament vitalistes que fan riure. Per moments sembla un fals disc de superació. Sona recargolat, sí; però en E tot és possible. En qualsevol cas, amb aquest disc E declara al món que és un paio ple d'amor. Té aquella barbassa inexpugnable i fuma puros, però no li agrada el futbol ni pescar. Té un quadro familiar que hauria fet tornar boig qualsevol, però tot això ja ha quedat enrere. És inofensiu, encara que té les seves cosetes. Però a veure qui no en té.