Per sobre de tot, el triomf de la constància

Álex de la Iglésia representa a la perfecció el cas del cineasta que aconsegueix un considerable prestigi amb un curtmetratge original i trencador, Mirindas asesinas (1991), per després pas a pas, sempre respectant unes certes nocions de cine de gènere, llaurar-se un nom en la indústria i acabar convertint-se en president de l'acadèmia espanyola del cine. I tot això en tot just dues dècades trufades d'encerts i fracassos però, sempre, amb coherència en el que pretén explicar-se i l'estil escollit per fer-ho.

De la Iglesia acaba d'obtenir dos guardons importants en l'última Mostra de Venècia, a la qual va arribar pels pèls, amb la pel·lícula acabada de sortir del laboratori. Els dos premis guanyats converteixen el cineasta bilbaí en l'estrella del certamen, ja que es tracta del Lleó de Plata al millor director i el premi al millor guió; en un símil futbolístic, la Lliga i la Copa, mentre que la Champions s'haurà d'esperar a una altra ocasió.

Però és molt, moltíssim, per a una cinematografia, l'espanyola, i per a un director, De la Iglesia, que ha competit bastant sense aconseguir fins ara èxits semblants. Ho ha fet amb Balada triste de trompeta, una tragicomèdia negra i sanguinària, que és en el fons la variant genèrica en què millor s'ha desenvolupat des que va debutar en format llarg amb Acción mutante (1993), una comèdia irreverent de ciència-ficció produïda per la companyia dels germans Almodóvar, i es consagrés poc després amb El día de la bestia (1995), una comèdia satànica ben ratificada amb sis premis Goya.

Notícies relacionades

Venècia premia la visió tragicòmica d'Álex de la Iglesia

Álex de la Iglesia: "Em tiraré a un canal"

Des d'aquell doblet més que prometedor, la seva carrera ha tingut alts i baixos, llums i ombres, com la de qualsevol altre artista. Historietista als seus inicis, dissenyador de decorats, novel·lista i director, a Perdita Durango (1997) es va atrevir amb l'herència de l'univers fílmic que David Lynch havia deixat rere seu amb Cor salvatge, primer acostament als violents relats de Barry Gifford. Més còmode es va sentir amb comèdies negres com Muertos de risa (1999) i La comunidad (2000), però va fracassar en el seu intent de reverenciar i a la vegada riure's de l'eurowestern amb 800 balas (2002).

Ha provat l'aventura televisiva i fins i tot la producció d'aires internacionals, parlada en anglès i amb actors anglosaxons, és el cas de Los crímenes de Oxford (2008), un film simplement correcte que no semblava seu. Massa complidora, aquesta pel·lícula s'allunyava del que millor ha sabut fer De la Iglesia, una peculiar remodelació de la comèdia negra i del sainet ja sigui en el gènere fantàstic, el còmic o el d'intriga. Avui regeix els destins de l'acadèmia cinematogràfica espanyola i triomfa en un festival del prestigi de Venècia amb una pel·lícula sobre pallassos i trapezistes, sobre amors trencats a l'Espanya de la guerra i dels anys 70, que ha estat aplaudit de manera entusiasta per Quentin Tarantino, algú a qui sempre s'ha de tenir en compte.