Álex de la Iglesia: "Em tiraré a un canal"

«Em penso tirar a un canal. Si em seguiu d'aquí a una estona, em veureu caure a l'aigua. Espero no perdre el mòbil com l'he perdut aquesta tarda», assegurava ahir a la nit Álex de la Iglesia, i segurament ho va fer encara que no n'hi ha proves. N'hi ha per a això i per a molt més. Poc abans, el jurat de la Mostra li havia fet entrega no d'un sinó de dos premis per la seva Balada triste de trompeta, la primera de les seves pel·lícules que competeix en un dels tres grans festivals de cine (El dia de la bestia ho va fer a Sant Sebastià).

«Em van dir que queia alguna cosa, i em va fer molta il·lusió», va explicar també. «Però vaig pensar, no ho sé, potser el premi a la persona més entregada, el premi a la persona més cordial del Festival». Quan va recollir el Lleó de Plata que l'acreditava com a millor director del concurs, es va agenollar davant de Quentin Tarantino, probablement perquè sabia que, sense el seu aferrissat suport

-deu ser un infern discrepar amb Tarantino-, la sort de la pel·lícula hauria estat molt diferent. «¿No esteu absolutament esgotats d'una cosa políticament correcta, de productes que saps com començaran i com acabaran?», va interpel·lar als periodistes. «És una enorme alegria per al cine espanyol, perquè no sempre tot surt malament», va sentenciar amb alegria indissimulada.

El 2010 ha estat un any ple d'èxits per al director basc. Primer, en la mesura que com a president de l'Acadèmia va abanderar les espectaculars xifres obtingudes pel cine espanyol, i va aconseguir que Pedro Almodóvar es reconciliés amb l'organisme. Després, va ser elegit Premio Nacional de Cinematografía 2010. I, ara, ha triomfat a Venècia amb la que possiblement és la seva pel·lícula més personal, la seva particular forma de desposseir-se de certs dimonis del passat: «Quan era petit no vaig sentir mai que pogués exercir com a director a causa de l'horror i la por que m'envoltaven. Crec que això mateix ha marcat Espanya com a país. Ens hauríem de desprendre d'un passat que ens obsessiona de manera directa o indirecta. Si no, acabarem partint-nos en dos».

La figura del pallasso

Així, a Balada triste de trompeta el cineasta posa imatges a una de les figures que configuren les seves obsessions com a creador: el pallasso, «una figura terrorífica i fora de context, que porta un vestuari incomprensible i que, a través d'ell, està sinistrament connectat amb el capellà

i el torero. Tots tres porten vestits singulars i participen d'un ritual d'iniciació on hi ha un sacrifici».

Els pallassos són éssers essencialment tràgics que busquen tant sí com no el riure i l'afecte dels nens, i per això diu sentir-s'hi identificat: «Un director de cine també vol per sobre de tot que el

públic l'esti-

Notícies relacionades

Venècia premia la visió tragicòmica d'Álex de la Iglesia

Per sobre de tot, el triomf de la constància

mi. No és ca-

sual que, mentre preparava el film, també volgués rodar un altre projecte anomenat Yo quiero tener un millón de amigos».