Kiko Veneno: «Temo que el flamenc es converteixi en folklore»

-Després de la seva etapa multinacional i d'aquell «manifest d'alliberament», sorprèn veure'l en una gran companyia.

-Vaig oferir el disc a diverses discogràfiques i Warner va mostrar un interès pel meu treball que BMG no havia tingut mai. Però el disc l'he fet jo i ells només el distribueixen.

-¿Quines expectatives comercials té avui un disc de Kiko Veneno?

-Ara, 10.000 exemplars seria un èxit, i 20.000, com un Disc d'Or. Més enllà ja no ho he pensat.

SEnD¿Com ha afrontat la creació en aquests anys? ¿Alguna mala ratxa?

-Sí, vaig a ratxes. Vaig recollint idees i apuntant-les. Després, cada any o dos, ve el costat pràctic de concretar.

-Té la malaltia de Raynaud, un trastorn dels vasos sanguinis que afecta els dits de les mans. ¿Ha sigut un llast per al seu treball?

-Ara, per exemple, no puc tocar la guitarra, perquè em fan molt mal les mans. Però això m'ajuda a adonar-me del valor d'algunes coses. Intento no desesperar-me, a veure com evoluciona. Puc afrontar una gira, però en algunes cançons toco menys. Tinc guitarristes bons que toquen amb mi. Aquesta és la meva idea: tocar menys però amb més definició, que es noti més.

-L'empremta de Dylan torna a apreciar-se en la cançó que obre el disc, La chispa.

-Sí, aquell folk curiós i aquella mètrica. Intento comunicar-me com el Dylan jove, i com jo mateix en l'època del grup Veneno.

-I hi ha un regust africà, d'afrobeat i blues, en diverses cançons.

-Vaig començar a escoltar música africana als primers 80. A Pequeño salvaje ja hi havia Yo lucho, amb un rotllo selvàtic. Després ho vaig intentar a Punta Paloma, on ja havia descobert Alí Farka Touré. Vaig investigar la música de Mali i vaig veure que no només era la pàtria del blues, sinó la pàtria de moltes formes del flamenc. Em sembla que ara he arribat a compondre cançons com si jo fos africà: Dice la gente, La rama de Barcelona i Cadena de oro. Aquesta ha estat la gràcia d'aquest disc. Només són tres cançons, però s'encomanen a la totalitat del treball.

-A La rama de Barcelona canta en català.

-Doncs sí, una mica. El català m'és molt familiar i estimat; és la llengua de la meva mare, del meu avi... Fa temps vaig gravar Balada per a un trobador, de Serrat, en un disc d'homenatge (Serrat... eres único!, 1995).

-¿Que li sembla el treball de Los Planetas amb el rock i el flamenc?

-Interessant, que no és poca cosa, ¿eh? En el flamenc queda molt de camí per recórrer, però el que més m'agrada és veure com el gènere es renova des de dins, amb palos i coses noves. Ara tothom vol fusionar, que és una forma de dir que el flamenc ja no té evolució pròpia, i em fa por que això el condemnarà a convertir-se en un folklore. Em fa molta por.

-¿Per què no va arribar a interpretar el disc Veneno sencer, amb Raimundo Amador, al seu 30è aniversari?

-M'ho van proposar, però els vaig dir que s'havia de fer bé i que això valia diners. El paio em va dir: «No, no, de diners no n'hi ha». I el vaig enviar a pastar fang. M'encantaria, però seria un capritx, i no pot ser. A més, llavors les meves relacions amb Raimundo (Amador) eren bones, però després d'haver tornat a treballar amb ell en els últims anys, hi he desistit. Ja no podem treballar junts.

-¿Què va passar?

-Vam estar treballant en unes cançons per a aquest disc i vam veure que la confiança entre nosaltres havia remès molt. Sentint-ho molt, no ens entenem i val més deixar-ho i anar cadascun pel seu costat.

SEnD«Kiko Veneno és més un compositor que un artista d'escenari». ¿No ha sentit mai aquesta frase?

-Cada cosa té la seva idiosincràsia. Jo sempre he sigut molt nerviós i inestable a l'escenari, però amb el pas dels anys un va disfrutant més i entenent la dinàmica del directe.

Notícies relacionades

L'Altaveu aposta per Sanjosex, Refree i La Troba Kung-Fú

Elegia coral de les situacions quotidianes

-Després de l'Altaveu, ¿actuarà a Barcelona ciutat?

-Sí, ja veurem si aquell teatre tan maco, el Palau, es pot obrir per a mi. Hi vaig ser un cop amb Juan Perro, però m'agradaria actuar-hi en solitari.