Aquell dia d'agost

La frontera entre la ficció i la realitat és, si fa no fa, la mateixa que separa l'art de la xafarderia. Respecto els autors que autobiografien les seves zones més sòrdides, però jo m'estimo més parlar dels meus personatges.

En Biel Matas Madison va morir el 16 d'agost de 1977. La mort es va produir per traumatisme cranial quan es va precipitar daltabaix de l'aqüeducte del castell de Figueres. Va caure a l'autopista i poc després li va passar per damunt un camió carregat de roques ornamentals.

En les presentacions públiques i converses privades que he tingut arran de la publicació d'Els jugadors de whist, sempre hi ha algú que em pregunta si en Biel va caure o es va llançar. Les primeres vegades jo responia que no ho sabia, i era cert. Amb el pas del temps, però, vaig anant-hi donant voltes i establint hipòtesis a partir de les dades que proporciona la novel·la.

Els capítols que integren el diari d'en Biel mostren un adolescent que té problemes de relació amb els pares i amb la noia que estima. El 19 de juliol de 1977 es queixa que no el deixen plorar tranquil. El 30 de juliol estableix quina hauria de ser la banda sonora del seu funeral. L'11 d'agost escriu que la seva vida no té cap sentit. L'endemà cita elWertherde Goethe: «No espero nada, nada deseo. ¿No es mejor que me vaya?». El dia en què mor, el 16 d'agost, ha de superar una de les proves més difícils del joc de whist: travessar l'aqüeducte que passa per damunt de l'autopista. Potser algú conclourà que es tracta d'un suïcidi. Segons el meu punt de vista, però, els ingredients no basten per confirmar la hipòtesi.

La clau per desxifrar el misteri és el testimoni d'en Pere Carré, el conductor del camió que va esclafar en Biel. En el capítol titulatUna escena dels anys setanta, aquest camioner recorda que abans de l'accident, quan s'acostava a l'aqüeducte, hi va veure al damunt una figura que correspon a en Biel: «Semblava borratxa. Havia obert els braços i corria amb el cos tirat endavant, com un ocell que es volgués enlairar».

No sóc un especialista en suïcidis, però

em fa l'efecte que córrer movent els braços no és l'actitud pròpia d'algú que ha decidit morir. Em puc imaginar en Biel suïcidant-se en la intimitat de l'habitació, o en un indret solitari, amb la serena determinació dels malencònics, i no davant dels seus amics, donant mostres d'un histrionisme tan allunyat del seu caràcter.

Abans de precipitar-se daltabaix, en

Biel es gira cap a en Jordi. En el capítolEls fets de 1977, en Jordi rememora aquella mirada: «Encara el veig, allà dalt, girat cap a mi, la silueta projectada contra el cel, la mà aixecada, la boca mig oberta com si em volgués dir alguna cosa. Però estava callat. Només em mirava. ¿Esperava que li digués que s'aturés? ¿Era una mirada de comiat?».

A finals de maig d'aquest 2010, o sigui, un any després de lliurar el llibre a l'editorial, vaig anar a presentarEls jugadors de whista la Biblioteca de Sant Hilari Sacalm. Després d'un breu diàleg, algú em va preguntar si en Biel s'havia suïcidat. Llavors, mentre començava a respondre, totes les dades sobre aquella mort es van ordenar i, per primera vegada, vaig tenir la certesa de saber què havia succeït dalt de l'aqüe-

ducte.

En el seu diari, a en Biel li agrada parlar de la mort, però no hi pensa seriosament. Insinua que es pot suïcidar perquè és un tema tabú, no pas perquè ho acariciï com a projecte. De fet, la paraula suïcidi serveix sovint per conjurar el suïcidi: ho diem i ja no ho fem. Com a bon adolescent, en Biel flirteja amb la mort. Hi ha qui col·lecciona fotografies de cementiris, hi ha qui mira pel·lícules d'assassins en sèrie, hi ha qui idolatra famosos que s'han llevat la vida. Hi ha, també, qui juga a la ruleta russa, o qui s'ajau a la via perquè el tren li passi per damunt. Són jugades arriscades, però no pas suïcidis.

Notícies relacionades

El ‘boom’ vegetal: ¿per què hi ha tants llibres sobre jardins i boscos?

Raquel García-Tomás: «La música de nova creació garanteix el futur de l’òpera i els auditoris»

Caminar per l'aqüeducte és perillós. L'últim que en Biel voldria és semblar espantat. Per això no camina a poc a poc, amb prudència. Al contrari, va de pressa i mou els braços com si volgués volar. És un exorcisme preventiu o, si ho preferiu, una fatxenderia defensiva. Els nervis ajuden, és clar, però no són només els nervis. Corrent i alçant els braços, en Biel tempta la sort, però ho fa amb el convenciment que no li passarà res. Llavors perd l'equilibri, es tomba cap a un costat, i fatalment cau. No és un accident ni un suïcidi, sinó un risc mal calculat, una aproximació que la mort no perdona.

Encara no sé per què en Biel mira a en Jordi, però m'ho imagino. Potser li demana que posi fi a aquell joc. En Biel és massa orgullós per proposar-ho, i també per demanar a en Jordi que ho proposi ell. La mirada muda és el màxim que està disposat a concedir-li. Els ulls d'en Biel diuen que el joc és perillós, que no val la pena, però també diuen que està disposat a arriscar-se, i que el més probable és que no caigui, tot i que és una possibilitat, que d'altra banda tampoc seria tan dramàtica. No és una mirada de comiat, doncs, sinó una demanda de complicitat, i alhora una manera una mica cinematogràfica de comunicar-se: «Me la jugo, però no pateixis». I al cap d'un moment, se sent el cop.