Una ceguesa enlluernadora

No suporto les novel·les parabòliques. Quan un escriptor em vol convèncer d'una bonica idea sobre la humanitat i escull fer-me-la empassar amb la pastilla d'una narració, de seguida em poso a la defensiva. Això és el que em va passar el 1995, quan va aparèixer Assaig sobre la ceguesa, en esplèndida traducció. El vaig abandonar a les poques pàgines. Em sentia decebut. Si Saramago volia fer-me saber que els humans som cecs simbòlics, que ens neguem a veure-hi i que, a sobre, la nostra negativa és contagiosa, no feia falta omplir més de 400 pàgines de novel·la. En un paragrafet quedava dita la lliçó.

Deu anys després, vaig començar a escriure una història amb un protagonista que es quedava cec. Per rigor professional, em va semblar obligat tornar a Saramago, omplir-me de paciència i empassar-me el missatget narratiu encara que només fos per no cometre cap plagi inconscient o involuntari. Com sempre que ens plantem davant els savis, el que vaig rebre en aquella segona i desganada visita al text va ser una descomunal lliçó d'humilitat. ¡Assaig sobre la ceguesa era una obra majúscula! Ni en cent vides jo podria escriure res que li arribés a la sola de la sabata.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

¿Què havia passat? El que en la primera ocasió m'havia semblat la narració d'una obvietat devota i insípida, de cop i volta se'm tornava dramàtic, important a més no poder, definitiu. La vaig llegir d'una tirada, amb una passió que només recordo de casos com Crim i càstig. I el meu respecte per Saramago es va multiplicar: l'home havia aconseguit l'impossible: escriure una novel·la que és clarament una paràbola, una faula simbòlica (o sigui, escriure el que no s'ha d'escriure) i triomfar en l'intent. Aconseguia que, més enllà d'un missatge i una reflexió amb els quals és impossible no estar d'acord, m'importés també el pla estrictament narratiu, que no pogués deixar anar el llibre fins a estar segur de quin era el destí de cada un dels seus personatges. I, sobretot, donava una lliçó magistral sobre de quina manera un novel·lista pot (i ha de) ser despietat amb la humanitat i piadós amb els homes.

Tot just fa uns dos mesos vaig tenir el privilegi de ser convidat a Lisboa per al llançament de la meva novel·leta sobre l'home que es queda cec. «¿Alguna influència de Saramago?», preguntaven inevitablement els periodistes. «No –contestava jo–. Però –afegia sempre– la culpa és meva».