El mag de les mil cares

El nou i ambiciós repte del Mag Lari consisteix a omplir durant més d'un mes i mig el Teatre Coliseum amb una proposta força més original que el seu títol: Mag Lari al Coliseum. Es tracta d'un trepidant espectacle d'il·lusionisme, d'una hora i mitja de durada, que és apte per a tots els públics.

Maltractar, entre cometes, el públic és una cosa que li encanta fer al Mag Lari. Potser perquè li recorda el seu debut en solitari al Llantiol, quan va decidir sortir enfadat a escena. «Aquell dia va néixer el Mag Lari. Vaig descobrir que a la gent li agradava que li donés canya», recorda Lari, que explica que sempre està en contínua transformació. «El Mag Lari com a personatge ha sigut de moltes maneres i ha anat evolucionant. En aquest nou espectacle, vull jugar amb les seves diferents facetes i poder ser cínic, incisiu, simpàtic, xulo, carinyós o malcarat, segons el moment. M'encanta aproximar-me a aquest barranc d'emocions, a aquesta tensió que creo amb el públic».

Confia en la màgia i en el seu enorme ganxo popular per sortir victoriós d'una plaça tan gran com la del Coliseum, on li serà impossible veure totes les cares dels espectadors, com li agradaria. Lari promet sorprendre i, encara que prefereix no desvelar gaire coses del xou, explica que farà un número de cartes que implicarà set persones del públic, que rebran una baralla. «Jo no sóc d'aquells mags que inventen trucs. Centro els meus esforços a oferir-los de la forma més atractiva possible perquè de trucs, no n'hi ha tants, el que canvia és la manera de fer-los», destaca Lari. A més de cuidar la tècnica, l'il·lusionista ho controla tot: la il·luminació, el vestuari, la música i l'humor.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

«El públic ha de connectar amb un món d'il·lusió, per això no m'interessa només l'efecte d'un joc de mans sinó tota la resta», diu algú que va fer desaparèixer 56 músics d'una orquestra. «És el meu rècord fins ara. I no va ser fàcil perquè amb ells també van desaparèixer els seus intruments: trombons, violoncels...», explica orgullós l'il·lusionista, que es va aficionar a la màgia gràcies a Juan Tamariz, mestre entranyable amb aire de geni boig.

«Tamariz és un pou de ciència. Si existís el col·legi de Harry Potter, ell en seria el director, sens dubte. Dels mags que actuen a prop del públic, és el millor». Lari discrepa de la imatge que ha ofert el cine dels mags, presentats com a éssers enigmàtics, especials. «Les pel·lícules especulen amb la idea que som gent amb poders. Això és absurd», aclareix. «El que sí que hi ha és molt friqui».