Anar al contingut

ENTREVISTA AMB L'Escriptor

Josep Maria Espinàs: «No em jubilo d'observar i d'escriure»

Als 82 anys, el creador dels 'viatges a peu' recull reflexions, observacions i confessions a 'I la festa segueix' (La Campana)

Anna Abella

Josep Maria Espinàs.

Josep Maria Espinàs. / CESC GIRALT

Als 82 anys, no pensa deixar els dolços ni la sobrassada per l’enciam. Afirma que no és un perfeccionista ni en l’ofici de viure ni en el d’escriure i li agrada visitar cementiris per fer-se una idea de la història dels vius. Josep M. Espinàs recull breus reflexions i observacions fruit de la seva visió de la vida com «el plaer és el fruit ocasional de la normalitat» o «voler allò que pots. Això és la sort» a I la festa segueix, que segueix la línia autobiogràfica de Temps afegit. A més, La Campana recupera, amb fotos seves, el reportatge sobre l’última fira d’animals de Salàs, publicat a Destino el 1959.

–«Necessito acostar-me als detalls», escriu. L’observació està molt present en la seva escriptura.

–Sí que potser tot es basa en l’observació de l’altre, de la realitat. A El temps afegit vaig escriure unes proses (una paraula que avui no està de moda) sobre coses que m’interessaven, amb una petita quantitat d’autoretrat i una gran quantitat d’observació. M’he jubilat de portar bigoti i del transcendentalisme, però no d’observar i d’escriure.

–Explica que Josep Pla escrivia al llit i Georges Simenon amb les finestres tancades. ¿I Espinàs?

–Segueixo fidel a la meva vella Olivetti i puc escriure a qualsevol lloc. De jove vaig escriure novel·les senceres en un cafè.

–No s’alimenta del passat sinó del present però en el llibre evoca records d’infància, de viatges...

–Jo sóc molt presentista. El passat el tinc molt oblidat i en el futur no hi penso. Aquests records són un bagatge important però no m’interessa explicar el meu passat. No tinc memòria cronològica sinó visual i evoco imatges de llocs, persones i fets que valen per si mateixes i pel ritme amb què estan narrades. Avui no es valora el ritme i molts textos s’espatllen perquè els en falta.

–«Sóc un home de mirada curta».

–Estic molt pendent del que tinc a prop. M’agrada més un arbre que un bosc perquè l’arbre té un caràcter, individualitat. Al bosc n’hi ha tants que no en veus cap.

–¿Com va començar a escriure?

–De petit no volia ser escriptor. No ho vaig decidir, m’hi vaig trobar sent-ho. «Defineixi’s en tres paraules», em va demanar un entrevistador en el franquisme. «Aquell d’ulleres», li vaig dir, perquè així m’anomenaven a les milícies. Però qui millor m’ha definit mai és una dona, en un viatge a peu per la Terra Alta. Em va preguntar: ‘¿A vostè no li diuen escriptor?’. No va dir ‘Vostè és escriptor’. Ho va encertar. Sóc una persona a qui anomenen escriptor, no la que ho ha volgut ser o s’autoproclama escriptor.

–Ha publicat més de 80 llibres. No hi ha dubte que, com assegura, «El meu ofici m’ha omplert la vida».

–Sóc una persona afortunada que ha exercit el seu ofici com ha volgut, en llibertat i sense subvencions. Viure no em cansa, escriure tampoc. Si tinc mal de cap, escrivint se’n va. El cervell es posa en marxa i està una mica absent. Escric sense guió, sense saber què en sortirà. És com respirar. Tal com ho penso ho escric, no planifico ni corregeixo ni refaig els textos.

–Ha escrit gairebé 10.000 articles com els que diàriament publica a EL PERIÓDICO. ¿No sent pressió creativa?

–En 32 anys de columna diària mai se m’ha fet feixuc. Significa que cada dia has de tenir una idea, per modesta que sigui. Quan et fas vell tendeixes a la passivitat i la rutina. Escriure em permet mantenir una curiositat, és estimulant.

–Comparteix aquesta frase de Chamfort: «La felicitat comença quan s’acaben les pretensions».

–Sí. He conegut molta gent amb moltes pretensions que va acabar infeliç. Es creien molt importants. Jo no ho sóc. Thomas Merton posava tres condicions per tenir èxit: tenir-ne ganes (dit pedantment, tenir vocació) i unes relatives aptituds (no immenses perquè si estàs massa pagat de tu mateix et confies), i que les circumstàncies no siguin excessivament desfavorables (si són molt favorables no t’esforces).

–Diu que porta la vida que ha somiat.

–He tingut sort. Només vull sobreviure en condicions acceptables. Estic bé, no pateixo per no tenir el Nobel. Sóc molt normal, potser això és un problema, que sóc poc excèntric i això no omple pàgines. Mentre pugui moure’m em mouré, mentre pugui veure-hi, miraré, mentre pugui escoltar, escoltaré, mentre pugui escriure, escriuré.

–La mort li deu 10 dies, diu arran d’una pneumònia que el va deixar fora de combat a l’hospital. ¿No hi pensa?

–Ha, ha. Sí, és una de les meves múltiples ironies. ¡I la festa segueix! És saludable parlar de coses serioses amb distanciament. M’agrada viure, però la mort, que no vingui.