Una veu entre forta i fràgil

Fa menys d'un any que Carmen Boza (La Línea de la Concepción, Cadis, 1987) va llançar el primer àlbum, La mansión de los espejos. El va gravar gràcies a un crowfunding en temps rècord i ara la multinacional Warner l'acaba de reeditar  amb dues cançons noves. Malgrat el fenomen en què s'està convertint la cantautora gaditana, ella s'ho pren amb calma. «Sóc aquí gràcies al suport de la gent», reconeix aquesta artista de 28 anys que ha anat sumant seguidors a través de Youtube on, des que va començar a penjar peces el 2009, ha acumulat milions de visites.

El disc va sorgir després d'una crisi en què la cantant i compositora va deixar de tocar durant un any i mig. Aleshores estava vivint a Madrid, on es va instal·lar amb 24 anys buscant una oportunitat. «Em vaig adonar que havia forçat una mica les coses a l'anar a la capital i dedicar-me només a tocar. Vaig sentir, diguem-ne, que estava prostituint les meves cançons i el meu art obligant-me a cantar coses de les quals no estava del tot segura tot i ser meves». Va deixar d'actuar i es va dedicar a servir copes mentre sospesava quin camí agafar. «Aquella època va servir per crear noves cançons i deixar-les macerar fins que vaig tenir un repertori que em va il·lusionar i vaig voler gravar». No va haver d'esperar gaire. «Quan vaig posar en marxa la campanya per recaptar diners no m'imaginava que la resposta seria tan ràpida i tan massiva. Vaig demanar 10.000 euros per gravar el disc i en vuit hores en vaig aconseguir 12.000. No m'ho podia creure», recorda. Això va ser l'abril del 2014. Des d'aleshores, Carmen Boza  no ha parat.

Les seves cançons parlen de les diferents cares de l'amor amb un llenguatge gens carrincló, que pot ser enigmàtic o explícit segons el tema. A EL PERIÓDICO interpreta un dels nous temes extra del disc, Salpicaduras. L'altre, Fin, dóna una idea del seu so actual ja que l'ha enregistrat amb la seva banda formada per Toni Brunet, productor del disc, a la guitarra; Álex Riquelme (baix) i Jacob Reguilón (bateria).

Les cançons del disc transmeten la idea d'una dona forta però amb dubtes, capaç de parlar clar i expressar els seus desitjos però també de fer palpable la seva fragilitat. Ella, que escolta tant John Mayer com Patti Smith i Radiohead, reconeix que se sent còmoda explorant formes de jugar amb la veu i la guitarra. «Escolto de tot i d'aquesta barreja en surten les meves cançons que són melodies comercials i encomanadisses però amb una estructura gens convencional», ressalta. Moltes de les seves obres passen de la tornada. «No és que intenti fugir de res quan componc», aclareix. «Asseure't a crear una cosa amb prejudicis no ajuda, al contrari segurament et limita moltíssim la creativitat i surt menys natural».

La balada El ejército, una de les peces més antigues, inclou la participació d'un cor de nens de son Cervera (Mallorca). «Hi vam incloure les seves veus perquè donaven un punt de dolçor a aquesta cançó una mica èpica que parla d'un amor que no pots tenir però del qual tampoc et pots desprendre».

Al disc, entre els agraïments, l'artista se'n recorda de les «dones que ajuden altres dones». La referència s'adreça a altres cantautores de la seva generació que l'han recolzat, com María Rozalén, i a altres de menys conegudes, com Roa Ramos i Patricia Lázaro. «Estic orgullosa de formar part d'un col·lectiu de dones que comencen a destacar, cadascuna de forma diferent, sense haver de cantar baixet o ser dolces. Són artistes fortes amb coses a dir i amb ganes de defensar el lloc de les dones en la música, una escena molt masculina on de vegades se'ns mira amb cert recel».

En la mateixa dedicatòria se'n recorda dels que s'estimen «per damunt de tot la part defectuosa que arrosseguem». I és que per ella trobar la felicitat en l'amor és tota «una heroïcitat».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Vegeu l'acústic de

'Salpicaduras' amb el mòbil o e-periódico.cat