Enarborant les calces

Bragas bandera és més que una de les noves cançons de Manos de Topo. És una crítica a la frivolitat. Una cançó de desamor. Una lletra amb referències cinematogràfiques («Kevin Costner baila ya solo con dinosaurios»). Una peça que serveix de model del rumb que ha pres la banda barcelonina després de tres anys de sequera discogràfica, trencats per fi amb Caminitos del deseo. «Ens ha sortit un àlbum bastant corpori -admet el bateria, Rafa de los Arcos-. Un treball agut, punxant, energètic». Un compacte que presentaran el dia 16 de gener vinent a [La 2] de la sala Apolo i el 23 al Cafè del Teatre de Lleida.

Manos de Topo segueix enarborant el seu surrealisme gemegós i romàntic. La veu ploranera i planyívola de Miguel Ángel Blanca accentua el punt grotesc d'algunes de les seves composicions, en què l'enginy també és marca de la casa. Fantasmas de tus agujeros és el tema que obre el compacte i el que trien per interpretar en acústic a EL PERIÓDICO. «Has llegado tarde al fin del mundo, ¡Prohibido enamorarse!», diu una tornada candidata a himne. A crit de guerra.

Per a la producció, han recorregut una altra vegada a Ramón Rodríguez (The New Raemon) després del bon resultat del disc anterior (Escapar con el anticiclón). «Li agrada el que fem. I comprèn el que volem transmetre. És complicat entendre què és Manos de Topo: un grup una mica especialet», reconeix el cantant. «Ho entén i ho reinterpreta perquè tingui un punt més potent», puntualitza De los Arcos.

Codis d'humor i amor

A Caminitos del deseo, tant les lletres, en què el llit segueix sent un camp de batalla, com els instruments sonen més agressius. Sara Fontán es llueix amb el violí i els pedals (més propis d'una guitarra heavy). «La música ha de parlar per si mateixa. Literaturitzar Manos de Topo no és fàcil. Tenim un sentit de l'humor codificat en la mateixa melodia d'una manera molt particular», sosté el bateria. «Som un grup pop, el que passa és que ell canta estrany», riu la violinista. «Tenim un univers propi, basat en la veu; en les lletres. Som un grup curiós en si mateix», diu l'al·ludit.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

La formació ha recorregut per primera vegada a l'autoedició i ha creat un segell, batejat Collar de macarrones (com una de les seves cançons). «El disc parla de la necessitat de sortir del camí. D'explorar els marges per crear les teves pròpies dreceres. D'això van els temes, que reflecteixen com ens sentim a nivell personal, sentimental i com a grup. I d'això va l'autoedició. Després de vuit anys, necessitàvem eliminar intermediaris», explica Blanca, que afegeix que «cada disc és un filtre del que hem viscut». I que l'humor és «una forma de purgar-te».«En aquests tres anys ens han passat coses bastant greus per estar enfadats: funerals, casaments, canvis a la banda... Situacions convulses que han donat peu a l'agressivitat i a la desesperança que hi ha al disc». Però per a lletres explosives, la de Tus bombas del Liceo. «El disc en general parla també de la desobediència. Per sortir dels camins, s'ha de desobeir. I tota aquesta crisi amb què carreguem, per molt que diguin el contrari, em produeix ràbia. Molta ràbia». 

Vegeu l'acústic de 'Fantasmas de...' amb el mòbil o a e-periodico.cat