Gospel a la redacció

No són un cor de gospel com els altres. I per molts motius. Soweto Gospel Choir «canta en cinc llengües de les 11 oficials que hi ha a Sud-àfrica». «Compartim idiomes, religions, és igual que uns siguin cristians, altres musulmans… Creiem en aquesta unió que ens fa forts», explica el director de l'animada formació, Milton Ndlakuse. L'entrevista va tenir lloc ahir després que ell mateix s'hagués barrejat amb els seus 19 cantants per oferir al mig de la redacció d'EL PERIÓDICO dues vibrants interpretacions.

Dues actuacions que simbolitzen el ric repertori d'un grup que combina el gospel contemporani internacional amb el tradicional africà. Amb total entrega i desprenent energia, el Soweto Gospel Choir va enllaçar de bon matí títols com Let it shine (sí, el de la pel·lícula de Disney) amb Emlanjeni/Yelele amb parts en zulu i altres en sotho. La formació toca aquesta nit al Palau de la Música de Barcelona i demà, dissabte, a l'Auditori de Girona, com a guinda del festival Els Grans del Gospel.

Per Ndlakuse, compartir les particularitats, «la riquesa espiritual i cultural» dels integrants del cor és el que els fa ser especials. «Som únics al món perquè representem aquestes diferents cultures -subratlla-. I a l'escenari som molt enèrgics. Tots poden exercir de solistes. Tots saben ballar. I cada un se sap especial».

OFERIR «ENERGIA, VIDA»

El gospel en si «ja vol dir donar bones notícies. Nosaltres oferim energia, vida... En el sentit religiós. En el sentit més ampli de l'amor». Per aquest jove músic de 33 anys, cantar és simplement el que feien els seus avantpassats. «Es comunicaven amb el ritme, amb les cançons. Estiguessin contents o tristos. I el que hem fet -segueix relatant- és recuperar i mantenir aquesta tradició».

Això sí, sense oblidar-se dels més vulnerables del seu Soweto natal, un suburbi situat 24 quilòmetres al sud-oest de Johannesburg i una de les superfícies urbanes més grans de Sud-àfrica. En cada concert recapten diners a favor d'orfes afectats per la sida a través del programa Vukani. El Soweto Gospel Choir treballa també com a ambaixador de la Fundació Nelson Mandela 46664. Ndaluke va conèixer el mateix Mandela a Londres, l'any 2008, després d'una de les seves actuacions. «Va ser una trobada molt inspiradora. Em va impressionar la fortalesa d'aquell home capaç d'impulsar el canvi que va fer, la fortalesa d'un home que havia estat tant de temps a la presó. Em va fer creure en la humanitat».

El llegat del mandatari és, diu el director de la formació, el que més els motiva a tots. «Volem demostrar, representar al món, aquesta Sud-àfrica que no té res a veure amb les taxes de criminalitat o les epidèmies que surten a les notícies. Que vegin un país que és la conseqüència de l'obertura que Mandela va aconseguir». El músic és optimista. I augura un «futur brillant». «Nosaltres mateixos hem pogut viatjar, hi ha més feina. I blancs i negres seguim convivint en harmonia». A Mandela li dediquen i canten una cançó: Asimbonanga, escrita per Johnny Clegg.

EL RITUAL

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Milton Ndlakuse va començar a cantar als 6 anys a l'església. Als 8 va aprendre a tocar la melòdica del seu pare. I va estudiar música dos anys a l'Eastside College. Va entrar a la coral després de superar unes audicions «amb tants candidats a la cua que semblava que fos per formar part d'un grup de pop», riu. De seguida va destacar pel seu carisma. «I com que no parava de suggerir idees, vaig acabar de director», explica. ¿I quina és la frase que més repeteix als cantants? «Interessant pregunta. En realitat, el que els dic és 'resem'. M'és igual a quin déu. Abans de començar, ja siguin assajos o actuacions, demanem força i alegria per transmetre-les i també per rebre-les del públic». Hi ha integrants més grans que ell. «He de ser molt respectuós. El que procuro és que siguin feliços. I mantenir la tan necessària unió. Com diu el proverbi, 'divided we fall, united we stand'».

«Hem d'estar orgullosament units. És el que ens fa forts. Si tens una branca, la pots trencar fàcilment. Però si en tens cinc o sis, la resistència és més gran. Aquesta força, aquesta unió, és el que transmetem als escenaris».