Ferran Savall, emocions sense paraules

Anar per lliure, sentir-se lliure del dictat de la moda, de les regles de la indústria discogràfica i de les etiquetes és l'objectiu de Ferran Savall. El músic acaba de presentar el seu nou disc, Impro (Alia Vox), un treball molt diferent del seu primer àlbum en solitari aparegut fa un lustre.

En realitat, Impro hauria d'haver estat la seva carta de presentació. «És una reconciliació amb mi mateix. Quan vaig començar a cantar als 20 anys el que m'agradava més era agafar la guitarra i improvisar amb la meva veu». En aquella època no tenia cap necessitat de compondre, no l'atreia gens ni mica. En canvi disfrutava «jugant, imitant la manera de cantar del pop, del gospel o dels àrabs sense paraules, inventant-me un llenguatge que pot recordar alguna cosa però no ho és». I sovint tocava al carrer, «que per a mi ha sigut la millor escola», apunta, sense por d'experimentar i buscant aquella comunió que permet aflorar els sentiments en estat pur, sense forçar, deixant que flueixin ressons de les seves influències més diverses. Fins i tot ha creat el seu propi llenguatge amb un vocabulari que, sense paraules, evoca emocions. «Invento paraules que no existeixen. Les improvisacions no expliquen històries, sorgeixen de la música i de la melodia», explica.

Col·laboració de Jordi Savall

El disc, gravat a Cardona, inclou peces gravades entre principis del 2000 i finals del 2011. La versàtil i hipnòtica veu de Savall, de 35 anys, s'acompanya de la seva guitarra espanyola o de la seva tiorba. A vegades s'hi uneixen també músics que coneix bé: el seu pare, Jordi Savall, i la seva famosa viola de gamba i el percussionista Pedro Estevan (darbuca, maraques, tambor ganga). El disc transmet vibracions diferents, amarades de frescor i bellesa. Comiat d'una mare és un record a la seva mare, la soprano Montserrat Figueras, que va morir el novembre del 2011, i Wonder, un gest a un dels artistes que admira, Stevie Wonder.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

«Si no vaig llançar Impro abans va ser per inseguretat. Per a mi la improvisació era i és un joc. La idea del disc, que els meus pares m'animaven a gravar, em sobrepassava. Per això m'hi vaig negar, potser perquè sempre he estat molt conscient de les meves mancances», diu el músic, que sempre va deixar penjats els estudis. «El solfeig i l'harmonia no van ser mai el meu fort. Prefereixo aprendre d'oïda i tocar de manera espontània», afegeix. Es va negar a compartir la música més autènticament seva i, en canvi, als 30 anys es va donar a conèixer amb un disc de cançons tradicionals catalanes, Mireu el nostre mar. Però es va cremar. La rutina de tocar una vegada i una altra el mateix i les servituds de la vida artística van poder amb ell. «Em vaig ratllar i vaig estar dos anys decidint si seguia o no com a intèrpret», recorda.

Ara ja no té por d'avorrir-se. Ha trobat el seu camí i cada concert és diferent. No repeteix mai la mateixa melodia, seria un sacrilegi. «Quan faig música busco una cosa senzilla, que la ment no s'hi fiqui i que flueixi l'emoció del moment». Impro és difícil d'etiquetar. Val més que escoltin l'acústic que ha gravat per a EL PERIÓDICO. Si tenen ganes de més, actuarà el 18 de setembre al Cotton Club. I el 7 de desembre la seva música acompanyarà en directe el nou espectacle de la ballarina índia Shantala Shivalingappa al Temporada Alta, que després recalarà al Mercat.