Luna Cohen: «La música brasilera aquí està com amagada»

Alegre, cadenciosa, sensorial, colorista, sensual... Així és Luna Cohen i la seva regeneració de la música brasilera, un gènere que, diu, no es programa prou. "La música brasilera aquí està com amagada", es lamenta. Dissabte presenta el disc 'Flor do cerrado' a la Sala Moragues del Born Centre Cultural, convidada pel Mas i Mas Festival.

­-¿Per què va triar Espanya com a destí? ¿Quina edat tenia?

 -Va ser el 2000, tenia 23 anys. Era el bitllet d'avió més barat a Europa, on volia acabar Arts Plàstiques. Bé, el més barat era a Portugal, però no volia anar al país que va colonitzar Brasil.

-¿Crec que anava cantussejant pel carrer quan la va sentir Manu Chao?

 -Sí, cantava 'Meu Canarinho, minha beija-flor', del poble de la meva besàvia:

-Segueixi. ¿Què li va dir?

 -Va anar al carrer d'Escudellers i amb la guitarra va anar traient els acords. Vam seure a la plaça del Tripi [la plaça George Orwell]. Em va preguntar si era cantant. I quan li vaig dir que no, em va dir: 'T'has d'escoltar perquè ets cantant i no ho saps'. L'endemà vaig anar al seu estudi a gravar. No sabia qui era Manu Chao. Al Brasil no és gaire famós. I quan els meus amics van escoltar els temes, van al·lucinar: ¡Si és Manu Chao!

-¿El va tornar a veure?

-El dia que ens vam conèixer em va explicar que de tant en tant tocava al carrer amb músics de tot arreu i em va preguntar si m'hi apuntava. La primera vegada que ens vam tornar a veure va ser al Portal de l'Àngel. Vam coincidir tres cops més. Després se'n va anar de gira i jo havia de triar entre marxar a Madrid o apuntar-me a l'Escola Massana. I amb la indecisió, vaig acabar al Taller de Músics.

-¿Va veure que la música seria la seva vida?

 -Cantant em sentia més lliure que fent qualsevol treball plàstic. Volia provar alguna cosa més arriscada, diferent. I vaig invertir els diners estalviats. El problema és que no m'assabentava de res: no entenia el català, el castellà, el solfeig. Va ser molt angoixant. Fins que un dels professors, Joan Chamorro, em va dir: 'Tu ves fent i en algun moment t'entrarà'. Però jo vinga repetir curs. Després un altre professor, Errol Wolsky, em va ensenyar a transportar els temes al meu to, a crear un repertori, a relacionar-me amb els músics, a buscar bolos... A ser una professional.

-I va iniciar una exitosa carrera amb 'Estrada do sol', que va presentar a la Nova Jazz Cava de Terrassa i que fins i tot li va suposar premis. ¿Per què va voler ja llavors incloure temes seus?

-Perquè volia fer una cosa realment original. Gràcies a amics com Joel Moreno, que anaven posant acords al que cantava, vaig començar a convertir-me en compositora.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

-En el seu segon àlbum, 'Flor do cerrado', un suggerent maridatge entre música brasilera i jazz, hi ha dues peces en català.

-És un disc amb més identitat. Fa 14 anys que visc aquí. Parlo i penso en català. I vaig pensar que era la manera que la gent entengués millor les meves lletres.