Sisa: «Ha sigut una sorpresa confirmar que sóc tan vell»

El boletaire galàctic Jaume Sisa s'ha dedicat a recol·lectar rareses diverses per al recopilatori Extra. La peça més antiga es remunta al 1968: la versió original de la primera cançó que va gravar, L'home dibuixat (peça que interpreta per a EL PERIÓDICO). «Per acabar de fer / la teva obra d'art... / Penja-li un llaç vermell / dibuixa-li dents d'or / i a l'esquena un cartell /  que digui: No estic mort», diu el final de la tornada. La supervivència de Sisa i la vigència del seu cançoner es reafirmen a cop de genialitat.

-Reunir aquests 16 temes d'èpoques diferents, ¿li serveix per tenir una visió panoràmica de la seva carrera?

 

-Potser una vegada fet, però mentre el feia no. Actuava per inèrcia, amb inconsciència, que és com funcionen bé les coses. Perquè em retrobava amb el que tenia en capses, caixes i calaixos. Em vaig passar més de dos anys ordenant-ho. Sortia una casset, un directe de no sé quin programa, una maqueta en una cinta Revox, singles de promoció... Coses que instintivament anava deixant arraconades perquè no sabia com arxivar-les, fins ara.

-¿I ja es recordava de l'existència de tot aquest material?

 

-Algunes peces ni sabia que existien, a altres era incapaç de posar-hi data... Així que el treball posterior va consistir a trucar als productors, o als músics i amics, i preguntar-los ¿escolta, tu te'n recordes...? El resultat final són aquests 16 temes, mínimament documentats.

-Però segueix sense explicar quina visió té de la seva trajectòria, amb la distància que aporta el temps...

 

-Ha sigut una sorpresa confirmar que sóc tan vell, tan gran. Vaig començar amb 20 anys, n'han passat més de quaranta...  I de sobte he fet un balanç d'urgència de la meva vida a través d'aquest disc que m'ha portat a preguntar-me: ¿No tenies rers millor a fer durant tot aquest temps? ¡Quina manera de perdre el temps! ¿La resposta?: No. Realment, no. No tenia res millor a fer.

-¡Que clar que ho té!

-És que si ara vingués el diable, que per cert estaria encantat de conèixer, i em proposés que li vengués l'ànima a canvi de 50 anys més de vida, assegurant-me que així tindria l'oportunitat de viure tot el que hauria volgut fer i no he pogut fer, doncs rebutjaria el tracte. ¡Viure 50 anys més pot ser horrorós! Ja en tinc prou amb el que he viscut. I no sabria què fer. És més: faria el mateix. Així que no fa falta tanta pròrroga. ¿Conclusió? He fet això perquè és el millor que podia fer. I si tornés a començar, faria el mateix.

-Del seu àlter ego Ricardo Solfa no n'hi ha ni rastre en aquesta retrospectiva. ¿Per què?

 

-Tinc capses de sabates plenes de gravacions de Ricardo Solfa. Potser, algun dia... Però ara tocava un extra de Jaume Sisa. I d'aquí ve la idea de la nòria que il·lustra la portada: tot roda, tot gira per anar al mateix lloc. Al primer disc. A la primera cançó que continuo cantant.

-Ara està de gira amb Quimi Portet i Joan Miquel Oliver (el sastre que li va produir el seu anterior disc, Ni cap ni peus).

 

-El 13 de març actuarem a l'Auditori de Barcelona. Estem tots tres encantats. Ens hem ajuntat artistes de tres escoles diferents, dins del gran paraigua galàctic.

-¡Un paraigua que vostè va obrir!

 

-I des d'aleshores no ha parat de ploure. Cada un té la seva bogeria personal. Tots dos són músics descomunals. I jo faig una mica de mestre de cerimònies, lligant aquests dos monstres amb el meu món. I el resultat és un espectacle d'una hora i mitja.

-¿Sospitava que Antònia Font es dissoldria?

 

-És difícil que els grups tinguin llarga vida. El més important de la història, els Beatles, va durar nou anys. És la llei natural: limitada. Però l'ànima del grup seguirà treballant sempre. Com a solista. Com a creador. Té una vida eterna per a tot el que dura l'eternitat.

-Al disc hi ha espai per recordar els còmics ambulants, els censors, els consells de guerra...

 

-Sí, hi ha la cançó Teatre en un metro de guerra, una peça que vaig dedicar a Els Joglars, que van patir aquell famós judici militar, aquell consell de guerra que els va portar a la presó. Va ser llavors quan els vaig fer aquesta cançó d'homenatge, que no havia sortit mai en un disc.

-¿Quina opinió li suscita el viratge d'Albert Boadella?

 

-Albert Boadella és un autèntic geni català. I com a tots ells se'ls ha d'agrair i perdonar tot, perquè pateixen molt. Tenen un país molt petit. I quan algú és genial, com ho van ser Ramon Llull, Salvador Dalí, Josep Pla, J. V. Foix o Joan Miquel Oliver, Quimi Portet o Pau Riba, la sensació és que el país els queda petit.

-A Els reis del país deshabitat, deixa anar: «Els reis són feliços en el País Mort./ Els reis són feliços, ells ho tenen tot, ells tenen tot l'or.«Els reis són feliços en el País Mort./ Els reis són feliços, ells ho tenen tot, ells tenen tot l'or..»

 

-És la versió d'un tema descartat del disc Orgia. És una interpretació poètica, ¿eh?

-¿I quina és la seva interpretació real de la monarquia actual?

 

-El sistema polític que a mi m'agradaria que existís és el d'una República Federal Ibèrica.

-El disc comença amb Carnaval a la República d'A. La gravació de la seva interpretació al Canet Rock.

 

-Va ser el segon Canet Rock, el del 76. Al 75 m'hi van prohibir actuar. Vaig ser l'únic del cartell que no va poder cantar. Suposo que perquè en una entrevista mesos abans em vaig declarar anarquista vital. Havies de parlar amb circumloquis, és clar.

 

-I tornarà a actuar al Canet Rock 2014. ¿Justifica el retorn?

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

 

-El festival va tenir una connotació concreta en l'espai i el temps. Hi havia aquella efervescència inspirada en idees llibertàries, contraculturals, hippies. I el rock era la via que explicava aquesta intenció. Ara no sé què faran. Només sé que m'han cridat per cantar.