Eduard Iniesta troba el seu lloc

Lluís Llach, Plácido Domingo, Josep Carreras, María Bayo, Marina Rossell (la que més), el director Antoni Ros Marbà, la companyia Dagoll Dagom... Molts recluten Eduard Iniesta, un virtuós dels instruments de dobles cordes mediterranis i que últimament està adquirint un justificat protagonisme. Aquesta nit, a l'Auditori, presentarà el seu sisè disc, «el més compromès», admet, batejat Escampa la boira.

Fa dos anys Iniesta va guanyar el premi de la crítica al millor recital de Barnasants, el mateix festival que ara acull la posada de llarg d'aquest àlbum inspirat en el glamur urbà del personatge de Jacob Goldstein, un músic i compositor de Brooklyn que viu de manera romàntica i idealista la seva professió a 9 maletes, l'obra que l'ha tornat a unir a l'actriu Mercè Sampietro i de la qual el cantautor recupera per al seu compacte dues extraordinàries peces: 10.000 veus i Mala cara, totes dues amb la lletra del reconegut guionista Joaquim Oristrell, l'escriptor i director del muntatge.

«És cert, he estat més a l'ombra. I si he decidit fer aquest pas endavant és perquè tinc una proposta de pes que connecta amb diverses sensibilitats, i dirigida a ampliar el públic -admet-. És un disc més urbà, amb més nuesa en la instrumentació i contundència en la paraula, amb vocació de denunciar el que està passat a causa d'aquesta crisi econòmica que en realitat traspassa més fronts».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

EL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ/ Un exemple és la lletra Partir de zero, sobre la situació de Catalunya: «No perdem el nord/ no ens faci por la llibertat/ no val la pena perdre el cul/ si no ens fan cas...» «En el moment que estem vivint ens hem de pronunciar. Els artistes tenim una funció que va més enllà del mer missatge artístic. Som nosaltres i les circumstàncies. I vaig sentir la necessitat d'expressar el que sento. Em considero universalista i no m'agrada que em posin límits. Detesto les imposicions. De nen ja era un fill rebel. I en aquest sentit em veig obligat a determinar-me respecte el que crec que és una imposició: que no et deixin expressar, que no et deixin fer una consulta, que no deixin calibrar el que la societat catalana sent. I davant això, cal reaccionar», etziba. «És una opinió. Com també ho és que Espanya no s'entengui sense Catalunya. Tots ens hem de poder expressar. De manera cívica. Natural».

Escampa la boira és el treball d'un orfebre en què el contrast entre foscor i lluminositat del so i la lletra de cada cançó remet als quadros del pintor romàntic Friedrich, cosa que es reflecteix fins i tot a la portada: Iniesta endinsant-se en la boira sobre un pont «d'anada i tornada». «Cal dissipar tot el que ens entela i no ens deixa veure les coses amb nitidesa. S'han de buscar solucions».