Ron Sexsmith: «Abans el pop no era tan estúpid»

En el seu últim disc, Forever endeavour, el respectat cantautor pop canadenc defuig el so pompós i busca les arrels folk i blues. Avui presenta aquestes noves composicions a La 2, al Guitar Festival.

-Va tenir un ensurt de salut -un bony al coll que va resultar ser un tumor benigne- mentre gravava aquest disc. ¿Com diria que va afectar això el resultat final?

-No el va afectar gaire. Tenia escrites gairebé totes les cançons abans que passés. Potser en alguna de les últimes, com The morning light¿

-Però en temes com Sneak out the back door sembla haver-hi una renovada consciència de la mortalitat.

-De fet aquesta cançó la vaig escriure abans de l'ensurt. Pot llegir-se com diu, però en realitat és un tema sobre les ganes de fugir de la indústria discogràfica (rialles). Ho vaig passar malament amb el disc Long player late bloomer (2011) als EUA. Ningú volia editar-lo¿ Jo em preguntava: «¿Què faig malament?». Al final va sortir i va funcionar bastant bé, cosa que em va tranquil·litzar. Aquest és un negoci intens, ple de pujades i baixades.

-I en què ja no sembla haver-hi cabuda per a un pop, diguem-ne, adult. En un bon sentit.

-En altres èpoques el pop no era tan estúpid com ara. Em sembla trist que les estrelles del pop ens pretenguin fer creure que tenen 14 anys. Quan jo era un nen, la música no era per a nens. I no insultava la teva intel·ligència.

-¿Troba a faltar lletres més acurades?

-I tant. Em dol aquesta cançó de Beyoncé que diu: «Fa fàstic ser tu». ¿Quina classe de lletra és? Les lletres ja no són intel·ligents ni sensibles. Ara mateix, escriure cançons sensibles no és cool.

-Forever endeavour també sembla un disc sobre el remordiment i l'ànim de tancar velles ferides, començar des de zero. Especialment a l'altura d'If only avenue.

-No sóc aliè al remordiment i a la culpa, com suposo que ningú. If only avenue tracta d'aquestes coses que van passar fa temps, que no podem canviar, però que ens agradaria poder canviar. S'havia de dir Lonely avenue, però ja hi ha una cançó que es diu així. If only avenue és una mica igual, rima.

-En aparença, li agraden els jocs de paraules.

-Sí, m'encanten. Si mira el meu compte de Twitter podrà comprovar que gairebé tot són acudits absurds. Jocs innocents, gens sarcàstics ni irònics.

-La veritat, no el feia gaire de Twitter. Ignorava que tingués compte en aquesta xarxa social.

-És recent. La meva discogràfica als Estats Units em va ensenyar com funcionava i va insistir que l'utilitzés. Ni tan sols tinc mòbil, tot ho faig des de l'ordinador¿ He d'admetre-ho: és addictiu. Però només el faig servir per dir tonteries.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

-¿Pensa en els seus fans famosos (McCartney, Cohen, etc.) quan es deprimeix?

-La veritat és que no. Però fa més d'una dècada que McCartney va parlar bé de mi. I des de llavors no ha tornat a dir res (rialles).