Ànimes Càndides reivindica l'etnojazz

Recuperant l'esperit de la injustament arraconada música laietana i reivindicant l'oportunitat de no respondre ni tan sols al nom que han portat durantgairebé 40 anys reneix l'Elèctrica Dharma. Després d'un any d'absència, ara es fan dirÀnimes Càndides,«perquè seguim sent uns hippies que van amb el lliri a la mà», assegura el baixista Carles Vidal.

Aquesta nit a Luz de Gas desvelaran als seus seguidors el seu nou projecte, sense tocar per primera vegada, ja ho avisen, ni una sola composició de l'extinta Companyia Elèctrica Dharma. Això sí, com a avançament han volgut gravar en acústic a EL PERIÓDICO una de les seves noves cançons, batejada per certDharmali.«Està dedicada a les dones tuareg», explica Joan Fortuny. La peça va sorgir després que la formació participés en el Festival del desert de Tombouctou (Mali).

Però la idea, el germen d'Ànimes Càndides, afegeix el carismàtic saxofonista, va sorgir fa en realitat quatre anys, també arran d'un altre festival. En aquesta ocasió van ser convidats pel Memphis in May International. I els van cedir el mític Sun Studios («on va gravar Elvis Presley»), on van crear i van gravar tres peces que van recollir en un epé. «Eren temes no tan arrelats al so Dharma, sinó més improvisats», recorda el baixista Carles Vidal.

La improvisació com a base

La brúixola que els va guiar fins a Mali i Memphis els va orientar també cap a un nou univers sonor. Va ser en aquests llocs on, diuen, van descobrir una altra faceta per experimentar. «Allà on anem intentem sempre aprofundir en les seves arrels, realitzar un intercanvi, i si a això hi afegeixes aquest esperit d'improvisació que d'alguna manera també ha estat sempre present en la nostra proposta, doncs el que sorgeix és l'etnojazz, però amb un so propi, mediterrani», afegeix el baixista.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Quan l'octubre del 2011 van anunciar el seu adéu amb un emotiu concert de comiat al Palau de la Música, el que van decidir, asseguren, va ser «fer una aturada temporal», puntualitza Lluís Fortuny (trompeta). «Perquè el contacte amb l'escenari no l'hem volgut perdre mai». Vidal afegeix: «No hi ha més misteris. Tot en la vida té un flux, un moviment. Pots cansar-te, saturar-te i necessitar descansar. I també necessitar tornar».

El trompetista Lluís Fortunty avança una altra novetat: «El Joan ja no botarà a l'escenari». Costa de creure. Però el saxo tenor ho corrobora entre rialles.