Alonso i aquella maleïda nit d'Abu Dhabi-2010

La sala de reunions dels pilots ha sigut decorada amb enormes murals de Fernando Alonso, amb la paret sencera que diu “Gràcies Fernando”,el seu McLaren llueix colors especials en el seu honor, com el seu casc, com la seva granota. Envoltat pels seus pares, del seu inseparable mànager, el bicampió va sentint l’adeu davant de l’instant de deixar el ‘pàdoc’ diumenge a la nit. “Serà el moment en què aflorin les emocions, el veritable adeu”, intueix. Pot ser que senti tristesa, nostàlgia o alleujament, però, en cap cas, l’enorme ràbia, decepció...les llàgrimes que van embolicar la seva cara aquella fatídica nit del 2010, en aquest mateix ‘pàdoc’, quan se li va escapar entre els dits el tercer títol. Va ser el principi del final a Ferrari, l’inici de la baixada.

Havia remuntat de forma magistral en les últimes carreres d’una temporada trepidant que va abordar el seu últim GP amb Mark Webber, Sebastian Vettel, Lewis Hamilton i el mateix Alonso amb opcions al títol. En tenia prou amb fer podi si Webber guanyava, amb ser quart si ho feia Vettel. És veritat que per a aquell final, els dos McLaren i els dos Red Bull eren més ràpids que el Ferrari, però Alonso gestionava la carrera amb mestria just per davant de Webber, en posició de ser campió. Una punxada de l’australià el va fer entrar prematurament a boxes, el pànic es va apropiar de Ferrari i el cap d’estratègia va decidir que Alonso entrés també a boxes. Adeu al títol. Va tornar a pista en meitat del trànsit, sense poder avançar al Renault de Vitali Petrov...Chris Dyer, el responsable d’estratègia, va ser acomiadat l’endemà, quan Alonso encara remugava el tremend error dels seus enginyers.

“Va ser una nit dura, llarga, la pitjor”, recorda Luis García Abad, el seu mànager, la persona que intentava consolar Alonso juntament amb Fabrizzio Borrai Edo Bendinelli, els seus preparadors. Inconsolable. Alonso ja havia perdut una bona oportunitat de ser campió el 2007 i sabia que difícil que és disfrutar d’ocasions així a F-1. “Ferrari i Fernando es mereixien aquest títol”, recorda Luca Cordero de Montezemolo, llavors president, el mateix que va dir que aquella derrota “ens farà més forts”. Al contrari. “Si Fernando hagués guanyat aquell títol, que tant es mereixia, la història hauria canviat per complet. Avui estaríem parlant d’una altra cosa”, recorda Stefano Domenicali, llavors cap d’equip. Va ser el final més amarg per a “la millor temporada en F-1, va ser la més feliç”, recorda García Abad. Alonso havia sigut bicampió amb un equip petit, i el 2010 era al cim, liderant l’equip més popular, en la situació que tot pilot de la F-1 somia.

Montezemolo i Domenicali van apostar per portar a Alonso, que consideraven el millor pilot de la graella, a Ferrari, tot i que la història d’amor entre la Scuderia i Alonso va començar el mateix dia, un 13 de desembre de 1999, en què Alonso va pujar, per primera vegada, a un F-1 un plujós dia a Jerez. Minardi havia organitzat una prova a joves pilots, guanyadors de la F-3 i l’Open Nissan. Cesare Fiorio, exdirector esportiu de Lancia, Ferrari, Ligier, Prost i Minardi, era present a les proves. Va veure aquell noi de 18 anys frenant al mateix lloc que Barrichello amb el Ferrari, avantatjant en segons els seus rivals i va trucar Maranello immediatament: “Aquí hi ha un diamant”. Mesos després, durant la seva temporada a F-3000, Ferrari li va fer una oferta que contemplava un any a l’escuderia de Prost, i uns altres dos com a emprovador a Ferrari, però Alonso va preferir l’oferta de Flavio Briatore: un any a Minardi i després a Renault.

Jean Todt, llavors cap de Ferrari, mai l’hi va perdonar. “Mentre jo sigui aquí, no vindrà mai”, diuen que repetia a les oficines de Maranello, perquè el nom d’Alonso es va lligar a Ferrari des de la primera victòria de l’asturià el 2003, un rum-rum que es va fer diari al ‘pàdoc’ amb els seus títols de 2005 i 2006, un clamor quan McLaren el va maltractar el 2007. Era el reemplaçament natural de Michael Schumacher i tothom ho sabia al ‘pàdoc’.

Todt va dimitir la primavera del 2008, i Alonso havia marxat per força de McLaren tres mesos abans. Tot encaixava per fi. L’estiu del 2008, Alonso va firmar un contracte amb Ferrari a Lugano, i es va prendre amb calma l’any i mig que li quedava per davant a Renault. A més, es va emportar a Maranello el patrocini del Banc de Santander, uns 45 milions anuals, molt més dels 28 que cobrava anualment. Pot dir-se que va omplir les butxaques de Ferrari en els seus cinc anys vestint de vermell.

Tot girava entorn d’Alonso a Ferrari i això va començar a coure. “Ferrari és molt més que els seus pilots”, s’escoltava a Maranello. La temporada 2011 va començar amb un domini abassegador dels Red Bull i les seves fuites bufadores, que es van prohibir abans de meitat de temporada, en el Gran Premi de la Gran Bretanya, just en el que va vèncer Alonso. Encara hi havia temps per remuntar davant Vettel, però Ferrari va firmar un acord perquè l’invent de Red Bull tornés a ser legal. Va ser una punyalada directa al pit de l’asturià.

Alonso va arrelar la seva millor temporada l’any següent. “El cotxe no era tan competitiu com el Red Bull o McLaren, però l’excepcional pilotatge de Fernando ens va mantenir amb opcions fins al final”, recorda Domenicali. Alonso hauria sigut campió si Grosjean no se l’emporta a la sortida de Bèlgica, o si Raikkonen no li punxa la roda al Japó. D’aquella temporada l’asturià recorda la seva millor carrera, València: “Vaig guanyar amb un cotxe que era per acabar sisè i vaig doblar el meu company”. Però es va atipar que Ferrari anunciés millores a cada carrera, quan en realitat, el cotxe era cada vegada pitjor.

Newey, el gran adversari

“No lluito contra Vettel, ni contra cap pilot, jo lluito contra Adrian Newey”, va dir al GP de l’Índia en relació amb el dissenyador de Red Bull. Va ser una bomba de rellotgeria. “Fernando és molt competitiu, exigia el màxim a l’equip, i no tothom el va entendre”, recorda Domenicali. Alonso va arribar amb opcions a l’última carrera del Brasil en què, durant més de dos terços de les voltes, era campió. Impossible. “Amb vuit punts més, ara tindria cinc títols”, sol dir en relació amb els campionats que se li van escapar el 2007, 2010 i 2012.

L’asturià havia perdut la confiança en Ferrari, i va acabar de rematar-ho l’any següent, quan la Scuderia tenia un cotxe competitiu –Alonso es va col·locar a 15 punts del lideratge de Vettel després de guanyar en Espanya– fins que els caps de Maranello van tornar a firmar un acord per canviar la construcció dels pneumàtics en favor dels quals més convenien a Red Bull: una altra punyalada que va dessagnar la relació entre el pilot i l’equip.

Una relació molt recargolada

Notícies relacionades

Un circuit per a un temps nou

Així queda la classificació de pilots del Mundial de F1 2023

El seu contracte finalitzava el 2016, i l’any següent, en ple domini ja de Mercedes i els motors híbrids, Marco Matiacci, que havia substituït el cessat Domenicalli, va oferir a Alonso la renovació fins al 2019. “Fernando ja havia perdut la fe en poder guanyar amb Ferrari”, recorda Montezemolo, “i Vettel ja havia vingut a veure’m boig per fitxar per Ferrari”. Va ser llavors quan Alonso va dir a Matiacci: “OK, renovo, però amb una clàusula per la qual me’n pugui anar si el cotxe no és tan competitiu com promets”. I Matiacci va embogir. La relació es va enquistar fins al punt que van arribar a un acord per rescindir els dos anys que quedaven. Alonso es va acomiadar de la Scuderia a Abu Dhabi –sempre aquí– (Matiacci va ser cessat poc després), va emprendre el camí cap a McLaren i Ferrari mai més va disputar el títol fins a l’última carrera, una història que “hagués canviat amb un títol aquella nit d’Abu Dhabi 2010”, insisteix Domenicali.

Tots aquests records s’amuntegaran al seu cap quan demà a la nit abandoni aquest ‘pàdoc’ marcat pels comiats.