Márquez: «No queda cap més remei: paciència, cap cot i treballar fort»

Marc Márquez sap, als 30 anys, que no pot guanyar, ni tan sols acostar-se al podi, ni colar-se en el top-5, ni aspirar al títol, ni tampoc al subcampionat. Ho sap perquè porta més temps que ningú en el Mundial. Ho sap perquè ha guanyat més que ningú, en totes les circumstàncies i llocs, davant tota mena de rivals i campions. Ho sap perquè ell ha sigut capaç de convertir una bona moto en una moto campiona. Aquesta és la diferència entre un excel·lent pilot i el millor del món: el millor guanya, fins i tot, amb una moto (una mica) inferior. Però ningú guanya amb una moto molt inferior. I l’Honda RC213V actual és una autèntica carraca.

Márquez, que ara ha de suportar tota mena de rumors com el que va llançar DAZN ahir a l’assegurar que s’havia ofert a KTM i que la firma austríaca l’havia rebutjat (¿de debò algú es pensa que una marca sense títol pot rebutjar el millor pilot del món, el propietari de vuit títols mundials, posseïdor de 85 victòries i 92‘poles’? ¿De debò hi ha qui es creu aquesta mentida?), reconeix que la seva situació és fotuda, és clar que ho és, però que se’n surt «acceptant el moment, abaixant el cap, en silenci, amb humilitat, treballant molt, lluitant tots junts, fàbrica, pilot i equip, i així segur que sortirem del sot».

Caigudes decebedores

Márquez era el primer que, després del test miraculós de Misano, el setembre passat, on va quedar demostrat que les lesions estaven oblidades, mai va creure que tindria lloc una situació així, mai va imaginar que la seva Honda, la de sempre, no estaria a punt ni tan sols perquè ell afegís el que havia d’afegir i poder lluitar pel títol i/o victòries.

Quan va descobrir, amb dolor, després de multitud de caigudes i petites lesions (avui té fissurada la segona costella, trencat el polze esquerre i molt tocat el turmell dret) que aquesta moto no és gens la somiada, és quan ha decidit, tot i que sigui acabant el 16è, provar i córrer a Assen, la ‘catedral’ del motociclisme, per no anar-se’n de vacances amb el mal gust de boca de Sachsenring (Alemanya), on no va poder córrer després de fer-se mal, i molt, després de cinc caigudes en tres dies.

«Jo, l’únic que puc dir-li a la gent que m’estima és el mateix que em deien a mi els meus durant aquests anys de dolor, lesions, operacions i rehabilitació: paciència, Marc, paciència», ha comentat Márquez a EL PERIÓDICO, conscient que els seus 6,8 milions de seguidors a les xarxes estan desesperats. «Capgirarem la situació, estic convençut perquè les tres parts d’aquest projecte, pilot, equip i fàbrica, estem empenyent en la mateixa direcció».

Márquez sap que el soroll al seu voltant és inevitable. És més, li sap greu que, ara, tothom s’atreveixi amb ell. Però no pensa desistir, ni renunciar a l’esforç i el sacrifici que l’han portat fins aquí i, per descomptat, treballarà perquè el Japó, Honda, inventi el que sigui i el seu equip, la família del circuit com ell l’anomena, liderada pel seu enginyer Santi Hernández, «que no para de trencar-se el cap, dia i nit, per idear sortides a la delicada situació», l’ajudin a lluitar amb els millors, amb els que guanyen.

Li fa mal el polze, però és un dolor «suportable». Fa una mica més mal el turmell, però «no m’impedeix pilotar». Però fa mal i molt, massa, sobretot en l’últim sector d’Assen, on s’ha de pressionar per arrodonir el crono, la fissura a la segona costella, «massa a prop de l’espatlla, del braç, com per veure’t obligat a desistir quan mires de prémer perquè el dolor és insuportable». Però tot i així, Márquez roda a Assen en temps dels pilots provadors, no d’un vencedor, però aquests temps serveixen per poder subministrar bona informació a l’equip.

Hi ha futur

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

«Em podia haver quedat al sofà de casa o, fins i tot, haver avançat les vacances, però ¿de veritat algú en aquesta situació ho hauria fet? No, ningú, així que soc aquí. Al sofà o a la platja no s’arregla això», va comentar MM93, que va reconèixer que «quan vaig començar la temporada estava com un toro, era, físicament, el millor Márquez en anys. D’aquí els meus temps a Portimao, a Le Mans, la meva gran volta rere ‘Pecco’ (Bagnaia) a Mugello, però... se’ns ha complicat la cosa i hem de remar tots en la mateixa direcció, no pot ser que una banda de la barca remi més que l’altra, així no aniríem rectes, no avançaríem».

El somriure segueix present, malgrat que Alberto Puig, el seu cap, «entén que no sigui feliç». Són dies, setmanes, mesos i vacances de mossegar-se els llavis, però estem davant el campió de les set vides. És veritat ja n’ha gastat més d’una. Però no totes, no totes.