Mar Rovira, psicòloga: «Els pilots derroten la por als cinc anys»

Després diuen que els esportistes haurien d’anar a la universitat. Que la formació és molt necessària quan, relativament joves encara, abandonen l’activitat. No li expliquin res de tot això a Mar Rovira (Barcelona, 1975), jugadora professional de bàsquet durant 17 anys, psicòloga d’enorme prestigi, que ha treballat i treballa amb tota mena d’esportistes, des d’equips fins a individualitats, com Jaume Masià, segon del Mundial de Moto 3.

I dic que no li expliquin les dificultats de compartir l’esport al més alt nivell amb els estudis, perquè la Mar va començar a estudiar la carrera de Psicologia a Barcelona, la va haver de continuar a Salamanca, la va acabar a Lugo, va fer el doctorat a Santiago de Compostel·la i la tesi a Lleó. ¿Té mèrit o no tot aquest periple?

Ja són reconeguts

La Mar reconeix que no té res a veure treballar amb equips que treballar amb esportistes individuals, «encara que tothom, fins i tot el tennista i el pilot de carreres, té un equip». La Mar explica, amb satisfacció i orgull, que ells, els psicòlegs esportius, han deixat de ser uns cuidadors de bojos. «L’esport ja ens percep d’una altra manera. Jo, quan vaig començar, gastava part del temps a fer una feina didàctica, explicar que la meva presència era per millorar el rendiment de l’equip o de l’esportista, no perquè ningú tingués cap problema. Ara ja tothom creu que hem de formar part d’un equip multidisciplinari».

«Jo sempre dic que som com detectius, que busquem, en l’entorn de l’esportista, quines peces estan influint en el rendiment, quines coses són nocives per a ell i quines no i, a partir d’aquí, intervinc i, de vegades, aquestes actuacions no són agradables, no», comenta la Mar, que afegeix: «No em cauen els anells a l’hora de reorganitzar l’entorn de l’esportista, sobretot si he descobert què és el que bloqueja el seu progrés».

I no només són detectius, també són metges de guerra. «Metges de guerra perquè, com al camp de batalla, mai saps quina situació et trobaràs. I, en aquest sentit, no és el mateix que et contracti el club, l’entrenador o l’esportista. A mi, per sort, en el Mundial de motociclisme, m’ha contractat l’equip Leopard Racing, que és una família i un dels millors ‘teams’ del pàdoc, on es treballa de meravella i, sobretot, se sap distingir d’una manera molt, molt, professional quan estem treballant i quan estem de gresca».

Repeteixo, la Mar ha treballat amb tota mena d’esportistes i en tota mena d’escenaris. De totes les situacions n’ha sortit reforçada. «Soc molt fan dels pilots, molt, perquè són joves, molt divertits i tenen moltes ganes d’aprendre i millorar. De vegades em recorden, tot i que no és el mateix per descomptat, els porters, que són, dins un equip de qualsevol disciplina, persones molt especials, molt. No dic que siguin individualistes, estranys, com pot pensar molta gent erròniament, no, dic que són diferents. I m’encanten».

La Mar explica que el primer que has de fer quan comences a treballar amb un pilot de motos és adaptar-t’hi. «O t’hi adaptes o no te’ls guanyes i, si no te’ls guanyes, mai faràs bé la teva feina i el pilot mai notarà la millora a la pista, en els resultats. I ¿per què t’hi has d’adaptar?, perquè ells es passen el dia adaptant-se a les condicions de la seva feina, tremendament especial. Plou, fa sol, pneumàtic tou, dur, corren en grup, s’escapen, la moto va rodona, la moto té problemes... Però ells sempre s’entreguen al màxim. Tot el que expliquen els llibres de psicologia s’ha d’apartar, llençar-ho a les escombraries, quan treballes amb ells, que són com esponges i, sobretot, molt, molt, simpàtics i divertits».

Nens molt atrevits

Li explico que Roser Alentà, la mare dels Márquez, diu que els seus fills no tenen por «perquè la van derrotar als 5 anys». «Així és, és la millor explicació que he sentit mai. Tot en ells, en tots els pilots de motos, que van a 200, a 300, a 360 km/h, és un procés gradual d’aprenentatge continu i, a mesura que creixen, que passen els anys, que s’entrenen i competeixen, assumeixen el risc i rebutgen el perill, la por. Ells, al llarg d’aquest creixement i aprenentatge, s’han adaptat a la normalitat de no tenir por. Per a ells és gairebé natural. Durant aquests anys d’aprenentatge, gairebé sense adonar-se’n, van adquirint capacitats, habilitats, amb què aquest risc, que mai desapareix, es minimitza moltíssim».

Això sí, la Mar, que ha treballat amb dos pilots que van deixar les carreres quan van notar que tenien por, afirma que «ells saben, més bé que ningú, que quan detecten el risc, ho han de deixar. I ho deixen perquè no tenen més remei. Aquesta sensació ja no es pot esborrar del seu cap». Mar mai, mai, utilitza amb el Jaume la paraula por, risc, perill. «No existeixen i una de les meves funcions és oferir-li al Jaume eines perquè corri sense por».

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Segons explica la Mar, el primer que s’ha de descobrir en el pilot és si assumeix el que ella anomena el triangle de la mort: Queixes, excuses i la culpa és dels altres. «Amb pilots que tenen aquesta mentalitat, aquesta manera de pensar i córrer, que és molt fàcil d’adquirir, no és fàcil treballar. Les excuses en aquest esport són molt fàcils, massa comunes. Es pot culpar la moto, els pneumàtics, el clima, els rivals... Però el primer que s’ha de fer per progressar és assumir la teva responsabilitat en què ha passat, en què has de controlar. La meva primera tasca és saber si el meu pilot pensa o no en aquest triangle de la mort».

La Mar acaba dient que «pilotar no és només donar gas, accelerar, frenar, plegar-se més que ningú en els revolts, sinó prendre decisions en mil·lèsimes de segon, regular les emocions, mantenir un diàleg intern amb tu mateix adequat, adaptant-te a l’entorn que, a la pista, és molt canviant».