Rabasa&Nieto, dels creadors de 56 títols mundials

Amics per sempre

«El pare sempre deia que el senyor Andreu era el seu germà gran, i la veritat, la gran veritat, per a tots nosaltres és que els Nieto i els Rabasa som una mateixa família. Som, per dir-ho d’alguna manera, ‘la família’» explica, des de Sepang (Malàisia), ‘Gelete’ Nieto, el fill gran d’Ángel. «El senyor Andreu, a més del cap, era l’amic del pare, el seu protector. Mai, mai, van discutir. O això explicava, orgullós, el pare. Els unia la passió, bé, jo diria que la bogeria, per les motos, i més per les motos de carreres».

Aquesta bogeria, recorda ‘Gelete’, provocava que, quan Ángel, a qui el senyor Andreu va conèixer el 1964, durant una carrera al circuit Carles III de Barcelona, tornava d’una cursa i creia necessitar una nova peça per a la seva moto, pujava al despatx de Rabasa i aquest ordenava parar totalment la producció de la fàbrica «perquè tothom es posés a pensar i construir allò que el pare necessitava per intentar guanyar, fos un xassís nou o un basculant diferent». «Jo crec que aquesta unió, que va ser més personal, més humana, més d’estar junts, que professional, va ser el que els va fer guanyar, ser grans, créixer», assenyala ‘Gelete’, que recorda el gran dolor que va patir Rabasa quan, fa cinc, anys, el ‘12 +1’ va perdre la vida en aquell desgraciat i increïble accident de quad a la seva estimada Eivissa, on es veien molt sovint «ja que la casa del senyor Andreu era molt a prop de la nostra».

Salvador Cañellas, el pilot que es va convertir en el primer espanyol a guanyar un gran premi del Mundial quan, amb la seva Bultaco (anteriorment havia competit amb Derbi), va guanyar el GP que, el 4 de maig de 1968, es va disputar al circuit urbà de la muntanya de Montjuïc, recorda amb alegria aquells anys 60 i el seu primer contacte amb el senyor Andreu Rabasa. «Jo volia córrer una pujada i m’hi vaig apuntar amb una Vespa, però, clar, córrer amb una Vespa era impossible, així que el pare, que tenia certa amistat amb Jaume Pahissa, un tècnic mític de Derbi, va aconseguir que em deixessin una moto».

«Jo el que més recordo d’aquella època en què, en efecte, va començar tot i érem, entre d’altres, l’Ángel, Santiago Herreros i jo», continua relatant Cañellas, que, després, seria campioníssim també a les quatre rodes, «és la passió que hi posaven tots els treballadors de Derbi, sens dubte contagiats pel senyor Andreu, en la fabricació de les motos de carreres. Durant la setmana de cursa o quan algun pilot necessitava alguna cosa, vivien a la fàbrica si era necessari i dormien en unes lliteres que ells mateixos s’havien fabricat. Era increïble».

En aquest sentit, Cañellas explica que Rabasa, de la mà d’un altre gran tècnic, Paco Tombas, va portar a la fàbrica Derbi les primeres màquines d’alta precisió, no tant perquè les necessitessin per fabricar les motos de carrer com per construir les sofisticades peces que volien per a les seves motos de carreres. «En aquest sentit, sens dubte, Rabasa va ser, també, un impulsor en el camp tecnològic».

«És possible, molt possible, sí, que hi hagi gent que vulgui buscar les pessigolles a tot el que va fer el senyor Andreu Rabasa, però del que no hi ha cap dubte és que Derbi, tant en l’aspecte de fabricació de motos com pel que fa a l’impuls que va donar a la competició, a les carreres, sí, evidentment, de la mà d’Ángel Nieto, va ser una cosa històrica, inesborrable, única, que no es pot canviar ni manipular», explica l’enginyer César Rojo, de la generació posterior a Nieto, però que va viure aquells dies de bogeria de curses des de la primera fila del pàdoc.

«Quan ‘Gelete’ diu que l’Ángel era un germà o un fill més del senyor Andreu, diu la veritat, la pura veritat», continua explicant Rojo, durant molts anys el cap suprem de KTM a Espanya i Portugal. «I ho dic perquè el senyor Andreu no deixava de dir-me, com si ell, fixa’t, hagués de morir-se l’endemà, que cuidés i mimés l’Ángel tant com pogués».

Sense pressupost

«Si una cosa els unia era que tant el senyor Andreu com l’Ángel, bé i tots nosaltres, es deixaven la pell perquè tot sortís rodó. Recordo que el senyor Andreu em solia dir: ‘César, vostè no es preocupi dels diners, no pensi en el pressupost, el que hem de fer és guanyar, guanyar’. I, clar, treballàvem a preu fet perquè la moto fos, això, una ‘bala vermella’, cosa que gairebé sempre aconseguíem», acaba explicant Rojo.

La unió Rabasa&Nieto va ser de 1967 a 1971, ja que la crisi de 1972 va forçar Derbi a abandonar momentàniament les carreres, tot i que, després, va tornar, el 1984, amb Jorge Martínez ‘Aspar’. En aquells cinc anys, Nieto va aconseguir cinc títols del món de 50cc i 125cc. El primer, l’inaugural dels 56 que ara té Espanya, el va conquerir, el 1969, en la categoria de 125cc, en efecte, amb una de les ‘bales vermelles’.

«Ara, en ple 2022, parlar de com costava tot, tot, en plena dictadura del genereal Franco, podria sonar a riure, però el que van fer Derbi, Rabasa i Nieto va ser admirable, increïble», explica Joan Porcar, un dels periodistes més importants dels primers anys del motociclisme espanyol, ploma i fotògraf de la revista ‘Solo Moto’. «Tenir llavors una moto de carreres era la bomba i Ángel se la va guanyar a pols, conquerint el senyor Andreu, que, des del primer moment, va saber que aquell noeit boig, boig, apassionat per les dues rodes, de Vallecas, anava a ser campió».

Porcar explica que no només va saber el senyor Andreu que Nieto era l’escollit, sinó que el va modelar al seu estil. «Un dia em va explicar el senyor Andreu que, quan va arribar Ángel de Madrid, sense res, zero cèntims a la butxaca, el va anar a visitar la fàbrica de Mollet. I quan Rabasa li va preguntar què feia allà, Nieto li va dir: ‘He vingut perquè vull ser campió del món’. I el senyor Andreu li va contestar: ‘Perfecte, els campions del món comencen per escombrar el taller’. Li va donar una escombra i un recollidor i Ángel va deixar el taller com una patena».

Porcar explica que ningú, absolutament ningú («per això incideixo a assenyalar que, en ple 2022, res d’això és creïble»), pot ni tan sols imaginar com va patir i es va sacrificar, sempre amb l’ajuda i suport del senyor Andreu, aquell joveníssim Ángel Nieto. «El senyor Andreu li deixava, de tant en tant, una Derbi 49cc perquè Nieto anés a visitar el seu familiar a Madrid i Ángel es passava hores i hores a l’antiga Nacional II, darrere centenars de camions fins a arribar a Vallecas. Recordo que, a l’hivern, m’explicava que s’enganxava als tubs d’escapament dels camions per estar més calentó».

Una cosa té clara Porcar, que ha viscut totes les èpoques del motociclisme espanyol des d’aquells inicis als anys 60. «Res, res, res del que ha passat després i, per descomptat, res, res, res del protagonitzat per Ángel Nieto, és a dir, el seu impuls a les motos a l’estil de Severiano Ballesteros i Manolo Santana, hauria sigut possible sense l’afany, les ganes, la passió, el mecenatge i els diners del senyor Andreu Rabasa. Jo he vist perdre’s centenars de prodigis talents, centenars de pilots amb aquest mateix do, o semblant, per no tenir mitjans, per no tenir moto o per no haver trobat un mecenes, com Rabasa, que posés tota la carn a la graella perquè el jove triomfés».

Aquest paper de mecenes és el que ara que el senyor Andreu Rabasa ha desaparegut hauríem de reivindicar. «Jo no dic», insisteix Porcar, «que Ángel no ho portés a la sang, jo no dic que Ángel no hagués nascut per a això ¡és clar que havia nascut per ser campió!, però sense el senyor Andreu gairebé amb tota seguretat no hauria tingut l’oportunitat que mereixia, que va lluitar, que es va fabricar ell mateix amb el seu immens sacrifici. Per això aquesta unió és l’embrió de tot el que ha vingut després, perquè és fruit de la bogeria de dos homes, de dos personatges, de dos apassionats que van jugar el seu paper de manera providencial i meravellosa. Gràcies a ells, ja que van ser el que van posar en marxa tota aquesta cadena d’èxits, sens dubte».

L’un per l’altre

«S’estimaven tant que estaven sempre pendents l’un de l’altre, tot i que poguessin estar setmanes veient-se, explica Andreu Rabasa, un dels fills del senyor Andreu. «Els unien moltes coses, moltíssimes. A l’inici, en l’arrencada de la seva relació, la seva passió per les motos i les curses i, sobretot, la seva obsessió per ser campions del món. Tot just conèixer-se es van adonar que s’havien ben trobat. El pare perquè sentia una bogeria per inventar coses que correguessin, motos veloces, i l’Ángel perquè era un mag sobre la moto. I, en aquest sentit, eren dos personatges únics units per les ganes de fer història en un món que estimaven amb passió: les carreres».

«No deixa de ser curiós el fet que, lògicament, en l’inici de la seva relació, de la seva amistat, de la seva profundíssima amistat, jo diria gairebé adoració», explica Marta Rabasa, germana d’Andreu, «el pare era l’admirat, per descomptat, però aviat, ben aviat, el pare va començar a sentir una devoció única per l’Ángel per com era ell, per com es comportava amb ell, per com es dedicava a la seva feina, per com competia i per com estimava Derbi. Per al pare estimar Derbi ho era tot».

«Tots dos es retroalimentaven. Aquest carinyo, aquesta dependència l’un de l’altre, va durar tota la vida», continua explicant Andreu. «Fins i tot s’imitaven, es copiaven. El pare es comprava una casa i l’Ángel se’n comprava una altra, el pare es canviava el cotxe i l’Ángel es canviava el cotxe, el pare se n’anava a Eivissa i l’Ángel se n’anava a Eivissa». Andreu i Marta creuen que Derbi no hauria sigut el mateix sense Ángel i Nieto no hi hagués (gairebé) existit sense Derbi. «Tots dos estaven tan units perquè eren idèntics», afegeix Andreu, «descarats, agosarats, avançats al seu temps, valents, molt valents, innovadors en el seu terreny, meravellosos a la seva manera».

Anunciar al senyor Andreu la mort d’Ángel va ser una de les coses més dures que els seus fills han fet en aquesta vida. «Ho va encaixar amb la mateixa serenitat i enteresa amb què va encaixar molts dels cops que li va donar la vida, personals i empresarials», explica Andreu. «Ho va encaixar recordant, i així m’ho va dir en aquells dies tan tristos, sabent, perquè al pare no se li escapava una, que jo, precisament jo, sempre que el veia fotut, per qualsevol cosa, trucava a l’Ángel i li deia ‘Ángel vine, corre, que el pare et necessita’. I fos on fos del món, quan arribava a Espanya, l’Ángel venia a casa i li feia tres carantoines de les seves que li aixecava l’ànim de cop i teníem pare per a diversos mesos més. L’Ángel era això, un àngel».

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Així eren ells, els creadors de la llavor de la velocitat en l’esport, en el motociclisme espanyol. És veritat, per descomptat, que sempre se’ls ha considerat els pioners i, per descomptat, que no van ser els únics, però sí els primers, però sí els més avançats, però sí els més atrevits, els que més van arriscar, l’un a la fàbrica, jugant-s’ho tot, parant la producció de les motos de carrer si era necessari per atendre les necessitats del seu equip de competició i les peticions dels seus pilots, i l’altre, els altres, jugant-se la vida per aquests circuits de Déu que, sens dubte, no són els d’ara.

Tot era llavors, i així ho expliquen els que encara es mantenen al pàdoc del Mundial, molt més artesanal. Bé, era totalment artesanal. Coneguda és la frase d’aquell mecànic que va dir que, en el campionat actual, «el millor mecànic és el que té la moto més neta», doncs ara la sofisticació de l’electrònica i la resta de la parafernàlia que porten les motos de carreres ni tan sols obliga els mecànics a tacar-se les mans, que a sobre protegeixen amb guants. Doncs bé, en aquells temps inicials, Ángel Nieto, que ens va deixar fa cinc anys, i el senyor Andreu Rabasa, que acaba de morir, van posar els fonaments d’una de les millors prestatgeries i més llustroses del motociclisme mundial, la d’Espanya: 23 campions del món i 56 títols mundials.