Mamola: «Els nostres GP acabaven en una festa; ara, tots desapareixen en jet privat»

No hi ha millors referències al Mundial per conèixer com eren i com són les vides dels pilots i, sobretot, quines diferències més notables es produeixen quan un compara l’alta competició, les carreres, el risc, evidentment superior per un problema de falta de seguretat en aquells temps, la convivència i la vida dels pilots dels anys 80 i els del nou segle. «Jo crec que, en aquells temps», explica Randy, pur somriure, només amabilitat i generositat, «érem molt més amics que ara, érem grans col·legues, gairebé una família. Però, això sí, a la pista, com vaig sentir dir l’altre dia a Marc (Márquez) quan lluitava contra Álex, no reconeixíem ni el nostre germà, lluitàvem al màxim per la nostra posició».

Dakota, que va estar cinc anys sent assistent personal del britànic Cal Crutchlow, un dels pilots més festivalers que han passat pel Mundial, reconeix que, ara, «els pilots tenen molts més compromisos, molta més pressió, molta més responsabilitat, molts més deures, es preparen físicament com bèsties perquè les motos que piloten són duríssimes de pilotar i, a més, s’han convertit en autèntiques estrelles mediàtiques, sent contínuament requerits per tota mena de mitjans de comunicació i això, sens dubte, impedeix, en part, que tinguin la vida que tenia el pare i els seus col·legues».

Viure en caravanes

«L’any 1979 i 1980, el Mundial constava de 10 grans premis; ara, ¡en són 21!», comenta Randy. «Nosaltres, els americans, jo, Kenny (Roberts), Eddie (Lawson), Kevin (Schwantz), Wayne (Rainey) i Freddie (Spencer) vivíem i viatjàvem, tots junts, en immenses ‘motorhomes’. Quan acabava la carrera, tot just baixar del podi, sempre hi havia algú que preguntava a crits `¿on és aquesta nit la festa?’ i, immediatament, algú responia ‘a la ‘motorhome’ de Randy’. I allà acabàvem tots fins a altes hores de la nit i permeti’m que no li digui l’estat en què acabàvem. I quan dic tots, és tots».

«Ara», afegeix immediatament Randy, «tots, tots, surten corrents del circuit cap a l’aeroport on els espera el jet privat per dormir a casa. La vida ha canviat per complet i no només al pàdoc, no, sinó en qualsevol esport i país. Ara és impensable veure algun pilot anar amb bermudes de platja, amb el tors a l’aire o fumant, com passava en els meus temps. Tot és més professional, més rigorós. Jo diria que nosaltres érem més col·legues, més còmplices, tot era quotidià, si es pot utilitzar aquesta expressió».

«Són altres temps, ni millors ni pitjors, més professional tot, més exigent, els mitjans de comunicació estan molt pendents d’ells, estan darrere dels pilots i ells viuen amb més tensió que en els temps del pare», diu Dakota, que assegura que encara queda algun pilot amb alguna reminiscència dels 80. «No sé, jo veig Jack (Miller) i crec que ell és el més semblant al pare, Eddie, Kenny i Wayne que hi pot haver al pàdoc. I això que Jack ha canviat molt en els últims dos anys, molt». «Sí, sí, Jack no és tan bèstia com era abans», deixa anar Randy després d’una enorme rialla. «Ara, jo crec que cada un té el seu grupet petit: que si japonesos, que si els Márquez i algun més, que si els australians, que si els italians, els espanyols que viuen a Andorra... no sé, abans tots anaven junts, ara hi ha grupets, sense que aquest terme sigui despectiu ¡ni de bon tros!», comenta Dakota, que està encantat de treballar amb ‘Taka’ i el petit dels Márquez, que té (gairebé) la seva mateixa edat.

Aquells divertits viatges

Notícies relacionades

Márquez, el murri de MotoGP, torna a guanyar amb el mateix truc de Tailàndia

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

«La televisió també ha ajudat i molt a aquest canvi», assenyala Randy, «perquè a nosaltres, en els 80, amb prou feines ens coneixien als EUA i, quan tornàvem allà, havíem de portar aquells cartutxos de cintes de VHS perquè la gent veiés les nostres carreres repetides. Ara, els aficionats de tot el món saben qui és Marc Márquez». «I a això cal afegir», se suma Dakota, «que les fàbriques han convertit el Mundial en el seu millor aparador per vendre motos de carrer i, per tant, la sofisticació de les motos, l’alta tecnologia i electrònica que hi ha en aquetes fa que els pilots no puguin entretenir-se ni mig minut».

Això sí, Randy recorda com a bona part dels millors moments de la seva vida quan enllaçaven, per exemple, dos grans premis seguits i, llavors, ens posàvem al volant de les nostres ‘motorhomes’ i fèiem divertidíssimes excursions tots els pilots junts camí del següent gran premi. Aquells quatre dies a la carretera, parant-nos on volguéssim i fent el que volguéssim, sense gairebé reconèixer-nos ningú, era pura delícia, pura diversió».