Entrevista a Nadia Padovani: «Victoria titànica d’una dona en un món d’homes»

Padovani recorda com el seu pare, un apassionat de les motos, de Giacomo Agostini i, sí, també de Fausto Gresini, al qual va conèixer quan ella tenia 20 anys i el pilot feia els 26, la portava al traçat d’Imola i animaven tots els italians. Padovani encara està tremolant pel que va aconseguir diumenge a Qatar. «Encara em pregunto com és possible que hàgim guanyat la primera carrera que disputàvem com a equip, ¡a MotoGP! i amb Enea [Bastianini], gairebé un ‘rookie’. No hi ha dubte que el Fausto ens ha donat un cop de mà allà on sigui. Em sembla una gesta enorme. És una victòria titànica d’una dona en un món d’homes».

El coratge de Fausto

No cal dir que Padovani, que espera poder trobar temps perquè les seves filles, que ja han perdut el pare, no trobin a faltar la mare, assegura que en les últimes tres voltes del GP de Qatar «el meu cervell treia fum, és impossible descriure tot el que vaig viure en aquells sis o set minuts, pensant en la mort del Fausto, en el seu funeral, quan ens vam trobar tots per tornar a començar, les reunions amb els nois de l’equip per saber si podíem mantenir viva la il·lusió de Gresini, aquelles converses que acabàvem les onze de la nit..., mantenint la il·lusió i el coratge que ens va inculcar el Fausto».

Nadia afirma que «el Fausto anava a la moto de l’Enea» en les últimes voltes de Losail. «La seva vida eren les motos, el seu equip, els seus pilots, els joves que descobria i ensenyava. Ell vivia el 90% dels dies fora de casa i dedicava un 10% del seu temps a la família. ¡Això sí, quan estava a casa era una delícia!» De sobte, Padovani es va trobar que havia de posar-se al comandament, al timó, d’un equip de 65 persones. «Mai em vaig imaginar una cosa així perquè, sí, jo estava amb el Fausto, però no em ficava a les entranyes de l’equip. I he hagut de fer un curs accelerat per saber com eren les tripes de l’equip. I he tirat endavant perquè tots, tots, han posat l’ànima a ajudar-me, començant per Carmelo Ezpeleta, el cap del Mundial, i Ducati, que m’ha obert els seus braços i ajuda des del minut u».

Nadia assegura, sí, que el motociclisme és, sens dubte, un món d’homes, «però jo m’he sentit formidablement valorada des del principi i tothom m’ha vist com una ‘team manager’ més del pàdoc, potser perquè tots pensaven en el Fausto, sí, per què no, però l’acollida ha sigut formidable. Al final, tant al meu equip com al Mundial, em sento com a casa, en família».

Notícies relacionades

Márquez, el murri de MotoGP, torna a guanyar amb el mateix truc de Tailàndia

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

Padovani assegura que si no hagués heretat, bé, si no s’hagués «contagiat» de la passió, il·lusió i vitalitat de Fausto, no hauria pogut tirar-ho endavant. Nadia afirma que els moments en què més va estar amb el seu marit, malgrat no treballar en l’escuderia, va ser quan el seu cor va quedar destrossat amb les morts de dos dels seus joves campions més estimats, Daijiro Kato («un ésser entendridor, meravellós, únic») i Marco Simoncelli («imparable, simpàtic, un dels grans, pur talent»). «Llavors sí que hi vaig haver d’intervenir, animar-lo, ja que ell, com molts el 2003 i 2011, quan van passar aquests accidents i morts, volia deixar-ho tot». «Va ser per aquestes morts», afegeix Nadia, «que el Fausto no volia que el nostre fill Luca, que ho va intentar, fos pilot».

«La victòria de diumenge va ser una recompensa única. Va ser com tocar, acariciar, el cel amb els dits, amb les mans. Va ser una barreja d’emocions, llàgrimes i felicitat. I sé, perquè el meu mòbil té centenars de missatges, que el món sencer se n’ha alegrat i això em proporciona encara més felicitat. Gràcies a tots», assenyala Padovani, visiblement emocionada.