«¿Por? ¿risc? ¿perill? Simplement, inconsciència»

Kenny no només ho ha escrit, ho ha viscut, ho ha aconseguit. «Encara em queda molt, però vull continuar transmetent esperança i il·lusió a tots els que pateixen terribles lesions». Kenny és gairebé tan la bomba com la seva dona, Iana, que ha lluitat al seu costat cada minut dels últims sis anys. És per això que no li queda més remei que deixar anar una rialla quan li recordes que una de les primeres frases d’aquest espectacular i motivador volum és «¿qui és aquesta tia tan bona que tinc al costat del llit?», el crit que va fer Kenny quan, després de 17 dies de coma profund a l’Hospital Clínic Universitari Lozano Blesa, de Saragossa, va descobrir que la seva dona amb prou feines havia dormit uns minuts durant aquestes 408 hores.

Això del Kenny ha sigut una lluita contra el temps i les lesions, peregrinant de Saragossa a l’Institut Guttmann, passant per Step by Step, un lloc on gairebé fan miracles. Va ser al Guttmann on el seu company d’habitació va provocar la primera reacció al comentar-li «així que tu ets pilot de motos, vaja, doncs almenys tu sí que saps per què ets aquí, ja que sabies què t’hi jugaves, però a mi em va atropellar un autobús, perquè el conductor es va adormir».

I és que, en efecte, quan Kenny, de 42 anys, es va citar amb el no menys mític compatriota Randy Mamola, de 62 i quatre vegades subcampió del món de 500cc, i Carles Checa, de 49, expilot de 500cc i campió del món de ‘superbikes’ (Ducati, 2011), no tenien més remei que parlar de la por, el risc i el perill de ser pilot, de córrer, de superar, fàcilment, els 300 km/h.

No hi ha cap dubte que el moment més terrible d’aquesta xerrada va ser quan Checa i Randy van llançar a l’aire la pregunta de què movia els nens, els joves, els pilots enormes, a córrer. I davant el silenci més contundent mai sentit, Kenny va obrir la boca a poc a poc: «És el meu principal problema encara, un tema mecànic a la mandíbula, que m’impedeix, de moment, parlar amb facilitat», deixa anar amb la contundència d’un catedràtic de Harvard: «La inconsciència». I repeteix: «In-cons-cièn-cia».

És veritat que, després, tant Checa com Mamola hi afegeixen passió, molta passió; adrenalina, moltíssima adrenalina; ganes, il·lusió, atreviment, amor per l’esport i les carreres, agradar, fer aixecar el públic del seient i la grada. Ells són la veu d’un munt de generacions i, sobretot, són el viu reflex no només de la passió per córrer (i/o la inconsciència, sí, sí), sinó el resultat, per què no dir-ho, de tirar els daus i tenir sort. La mateixa que no va tenir, per exemple, Kenny, un ésser infinitament prodigiós, que va rodar per terra a 66 km/h a Motorland, amb tan mala sort que la seva Kawasaki va rebotar en les proteccions i sencera va topar contra el seu casc.

I aquí va començar el seu calvari. A Iana i el pare Dennis els van dir que no hi havia res a fer. Però els metges no sabien amb qui parlaven. Es diria que Iana té el mòbil de Déu i van decidir guanyar aquesta batalla. Ni es quedaria en cadira de rodes (camina quilòmetres i quilòmetres amb el caminador i, cada setmana, puja 19 pisos fins a casa), ni seria un vegetal. Miraria de ser un més, tampoc un exemple, no ho pretén, tot i que els que han llegit el llibre i pateixen les seves ferides, li agraeixen l’ajuda que els ofereix.

La sort de Kenny van ser les seves ganes de viure i el seu entorn. La sort de Checa, mort durant uns minuts a l’uci de l’Hospital Central de Nottingham, després d’accidentar-se a Donington el 1998, va ser el dit celestial que el va assenyalar com escollit per, 23 anys després, coronar-se campió de SBK. La fortuna de Randy va ser encara més providencial: centenars de carreres, milers de voltes, milers i milers d’ocasions a 300 kms/h, incomptables accidents i ni una sola nit a l’hospital ¡ni una!»

Notícies relacionades

Márquez, el murri de MotoGP, torna a guanyar amb el mateix truc de Tailàndia

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

Kenny, com Checa, va tornar a néixer i ha hagut d’aprendre-ho tot de nou, com si fos un bebè. «Abans, em deixaven les motos perquè escrigués (les proves per a les revistes) i, ara, escric per explicar que vaig anar amb moto. Això d’ara és menys perillós, però també menys divertit. Hi ha qui diu que vaig acabar sent millor pilot que el pare, però serà impossible ser millor escriptor».

No se’l creguin. Kenny i Iana han demostrat poder aconseguir el que es proposin en aquesta vida. Han fet un curset de com ressuscitar, tot i que mai van estar morts.