Ana Carrasco: «El que no et mata, et fa més fort»

«Quan tots els nens i nenes anaven amb bicicleta, ella anava rondant, a la màxima velocitat que podia, amb una moto de broma, de riure, que ni era moto ni era bici», explica la mare Mavi. «I la veritat, mai en aquell moment podíem pensar que la nostra filla havia descobert, tan aviat i, sobretot, de forma tan apassionada i precisa, la seva professió: volia ser pilot i punt», afegeix el pare Alfonso, que ni vol ni li ve de gust explicar tot el viacrucis que van suposar aquelles enrabiades de tres dies.

Campiona del món el 2018

Plors, insistències, moto o no moto, sacrificis econòmics infinits, passió de mare, de pare, de filla, del que fos, va acabar convertint, el 2018, Ana Carrasco, una noia murciana, de 23 anys, en la primera dona que conquistava un títol mundial (d’homes) com és el prestigiós campionat del món de Supersport 300. No és que fos el seu somni. Ella no ho va somiar. Ella ho va fer realitat, el va construir muntant a totes les motos hagudes i per haver. Els somnis es perpetren al llit, dormint, de vegades (moltes), ni els recordes. Per això l’Ana el va anar construint en la realitat, en el dia a dia, tot i que molts no s’ho creguessin o no pensessin que acabaria a dalt de tot del podi.

«Els anglesos», cexplica Jonathan Rea, company de l’Ana al compartir la mateixa marca, Kawasaki, i el més gran campió de Superbikes, «solem dir que quan somrius, el món somriu amb tu. I això és, precisament, el que té l’Ana, aquesta és la característica d’aquesta noia campiona. Jo la veig somriure i sé que ho aconseguirà. Cert, moltes, moltes vegades, no somriu, però sé que ho està intentant i que, per dins, sí que somriu, sí».

Rea i tot l’equip Kawasaki està ara pendent de l’Ana. Bé, el món de les carreres està pendent d’aquesta noia valenta, determinant, professional, sacrificada, complidora, ambiciosa (en el millor sentit de la paraula) i, sobretot, viva, astuta, activa. I ella, que és així de natural, que vol que tots els que la segueixen visquin el seu dia a dia «les coses bones i dolentes que em passen, com ha de ser», no es va reprimir ni un pèl i va publicar una impressionant foto de la seva esquena, perdó, de la seva columna vertebral, ¡cridanera cremallera de grapes!, que la doctora Teresa Ubierna, de l’Hospital Universitari Dexeus, de Barcelona, li va reconstruir (o gairebé), quan es va danyar (i molt, massa) tres importants vèrtebres.

L’accident («ja saps, aquestes coses sempre passen quan no te les esperes, el dia que menys t’ho esperes, a la pista més sorprenent i de la manera més absurda)» es va produir, a Estoril, l’11 de setembre passat, quan estava entrenant-se amb la seva Supersport 300. «Va ser una caiguda tonta, més que lletja. Vaig entrar molt ràpid en un revolt i em vaig quedar sense pista. Vaig entrar en l’escapatòria, en la graveta i, potser, perquè el manteniment no estava ben fet, em vaig fer mal a l’esquena en la rebolcada», explica l’Ana, ja molt més animada, més solta, més lliure de temors, més sana, tan viva com sempre.

Sense por del quiròfan

L’Ana va saber, de seguida («aquestes sensacions, els pilots, les tenim a l’instant, al segon»), que s’havia fet mal. No gaire. Bé, ella creia que no s’havia fet gaire mal, ja que caminava, es movia, però quan la van posar a la llitera es va adonar que sí, que alguna cosa no anava bé a l’esquena. No era pessigolleig, era temor. «Però em va tranquil·litzar que tenia mobilitat a peus, cames, braços i mans». Allà mateix, a Portugal, li van dir que tenia dues vèrtebres fracturades. I, després del trasllat amb avió medicalitzat a Barcelona, la doctora Ubierna li va dir que eren tres.

La cosa, com tots vostès poden suposar (i la fotografia confirma) no era fàcil, ni era senzill de solucionar. L’Ana, el primer que li va demanar a la doctora (el primer que demanen ells i ella, tots els pilots) és si podria tornar a córrer. La doctora no li va contestar de seguida, però li va prometre que farien tot el possible. Això sí, li va preguntar si volia col·locar-se una cotilla o ser operada. «¿Com quedaré millor... per córrer? ¿quan tornaré abans a córrer, amb cotilla o si m’opero?» I, sí, es va operar, perquè així, el mes de gener o febrer, ja es podrà tornar a entrenar seriosament, amb la seva moto de carreres, aquella ‘moto’ (de veritat) per la qual plorava als quatre anys.

«Tots érem conscients que es tractava d’una intervenció delicada, però jo sabia que estava a les millors mans i, per tant, vaig entrar al quiròfan serena i segura que tot sortiria bé», explica l’Ana, que cada vegada es troba millor. «L’important era que pogués començar, al més aviat possible, la rehabilitació i això estava més i més ben garantit amb la intervenció que amb la molesta i lenta cotilla», afegeix traient valor al que ha fet. «Jo no vull ser exemple de res ni per a ningú. Jo no soc cap heroïna. Jo soc una noia que ha aconseguit ser pilot, que és el que volia ser, de nena. I punt. Jo abans era la noia, l’única dona de la graella, i, des de fa ja molt temps, soc un rival més, un adversari per als altres».

Com diu amb enorme determinació i passió (passió perquè a l’Ana li vagi tot bé, de meravella) un dels seus caps, Biel Roda «quan tu observes la graella, només veus 35 motos, 35 pilots, 35 granotes, 35 cascos i, esclar, pensant com pensem tots no només els homes intueixes, et creus, estàs convençut que es tracta de 35 intrèpids nois. I, no, allà hi ha l’Ana, que vol guanyar-los i que, de vegades, els guanya.»

No cal dir-ho, esclar, que l’Ana (com ells, com Marc Márquez, com Valentino Rossi, com Jonathan Rea) hagués preferit patir menys lesions de les que ha patit, «però si et creus que arribaràs aquí, lluitaràs per guanyar a mes de 200 km/h, per consquistar un títol, sense assumir el risc de fer-te mal, és que no saps on t’has ficat». Aquesta noia valenta, que es mereix tot el que ha conquistat (i més, molt més), assegura que «sobre el risc del teu esport, te n’assabentes ben aviat, de seguida, i, la veritat, jo crec que ens passen moltes menys coses de les que ens podrien passar. Jo crec que sempre podia haver sigut pitjor».

Carrasco vol millorar

Notícies relacionades

Márquez, el murri de MotoGP, torna a guanyar amb el mateix truc de Tailàndia

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

L’Ana, que està eternament agraïda als metges que la van atendre a Estoril i a l’equip de la Dexeus de la doctora Ubierna, ja està boja per tornar-se a entrenar, no tant a pujar a la moto, que sap que tardarà dos o tres mesos, però si a començar a posar-se al gimnàs, entrenar, córrer amb els amics i tornar a fer vida d’esportista camí de la pròxima victòria (o intent).

«Jo només puc dir que em sembla una dona meravellosa, formidable, treballadora, constant, metòdica, calculadora, que ho té tot, tot, molt clar i que sap el que vol, ¡m’encanta treballar amb ella!», explica Ricky Cardús, des del seu Rocco’s Ranch, a Montmeló, on s’entrenava diàriament amb l’Ana. «Fa temps que el rivals de l’Ana saben que és un os molt dur de rosegar i ¡encara ho serà més, molt més!, ja que l’Ana té un potencial tremend de millora. Mai es conforma amb l’aconseguit i sap, perfectament, en quins aspectes pot millorar, ha de millorar i millorarà. Espero no equivocar-me, però l’Ana pot fer grans coses amb motos més potents, no sé una 600 o, fins i tot, lluitar pel podi en el Mundial de Moto3 amb un bon equip».