Anar al contingut

EL GP DE SAN MARINO DE MOTOGP

Mamola: «Veus Márquez i dius ¡ostres! és màgia»

El quatre vegades subcampió de 500cc, resident a Sitges, considera que l'heptacampió català domina el Mundial per la seva humilitat, talent i experiència

«Disfrutava més amb el Marc de l'any passat, que s'havia de barallar amb la moto, ara, amb una Honda més potent, pot fer el que vulgui», afirma Mamola

Emilio Pérez de Rozas

Mamola: «Veus Márquez i dius ¡ostres! és màgia»

És un mite vivent. Un somriure. El gran campió sense corona. Un autèntic fenomen i qui més sap de motos, de pilots, de carreres, dels 2.000 habitants del pàdoc de MotoGP. Ha sigut quatre vegades subcampió del món de 500cc, quan les ‘cinc-cents’ eren autèntics trencaossos, sense control de tracció, a pèl, pura força bruta.

El nord-americà Randy Mamola (San José, Califòrnia, EUA, 10 de novembre de 1959) ha guanyat la plata quatre vegades, dues amb Suzuki (1980 i 1981), una amb Honda (1984) i una altra amb Yamaha (1987). Les ‘salvades’ que ara fa Marc Márquez, les va inventar ell. I destrossar el genoll, el colze i fins i tot el cul de la seva granota. Mamola, que viu a Sitges, és el més a prop que un pot estar d’un ‘Superman’ sobre rodes. Mamola diu que si ell és ‘Superman’, Márquez és Harry Potter «perquè ell sí que fa màgia».

Perdoni, però vostè era ‘la bomba’, feia un xou en cada revolt i un festival a cada GP ¿què pensa quan veu Márquez? ¿Què en penso?, el que pensa tothom, el que pensen els seus rivals, el que pensa Valentino [Rossi], el que pensa qualsevol amant de les motos, ¡ostres! ¡quina màgia! És excitant veure’l córrer. Hi ha hagut poquíssims pilots que, en la seva primera aparició en MotoGP, bé, en ‘cinc-cents’, provoquessin aquesta màgia. Penso en Kenny Roberts, és clar; potser en Casey Stoner; també en Freddie Spencer... però el Marc té aquesta màgia des del seu naixement, em temo. És una delícia veure’l córrer.

«El millor del Marc és que no ha canviat gens. Continua sent humil i aprèn dels seus errors. I continua corrent i guanyant amb un somriure a la cara»

Randy Mamola

Quatre vegades subcampió del món de 500cc

I, a més, sembla divertir-se sobre la moto. Quan va baixar del podi de València, el 2013, sent el nou campió de MotoGP, trencant, als 20 anys, tots els rècords de precocitat de Kenny i Freddie, jo estava allà esperant-lo. El vaig mirar i li vaig dir: «Marc, sisplau, no canviïs, no deixis de somriure, no deixis de ser feliç, no deixis de disfrutar...» L’any passat, a Motegi (Japó), quan va guanyar el cinquè títol va ser ell qui em va buscar al baixar del podi, em va mirar i em va dir: «¿Et sembla que he canviat?, mai oblidaré el que em vas dir, mai». I aquesta és per a mi el millor, ni tan sols m’atreveixo a dir que virtut, de Marc: continua sent un nen que disfruta, encantador, que s’ho passa bé. Era jove als 20, quan va debutar en MotoGP, i continua sent jove, als 26, quan aconseguirà, sens dubte, el seu sisè títol en set anys.

El noto a prop de Márquez, ¿li recorda alguna cosa de vostè, dels seus començaments, de la seva agressivitat en la pista? Em recorda la passió amb què has d’exercir la teva professió, preparar-te, sacrificar-te, aprendre dels teus errors, millorar. El millor de Marc és que ¡cada any! és millor i això que, quan acaba la temporada i ho ha guanyat tot, penses ‘no pot fer-ho millor’. ¡I ho fa! I, en aquest sentit, estic convençut que la seva família, el seu equip, Emilio [Alzamora, el seu mànager], li han dit una cosa semblant que em va dir un dia el meu pare: «Randy, pot ser que tinguis una cosa que els altres no tenen. Fins i tot que siguis millor del que diuen els teus resultats, però no oblidis que els altres també tenen coses que et falten a tu. No deixis de ser humil, no deixis d’aprendre dels altres». Aquest és Marc. Penso. Crec. Ho veig.

¿Per què creu que Márquez és tan bo o per què creu que guanya? És impossible guanyar com guanya Marc sense tenir-ho tot. Jove, entrenar-se dur, aprendre dels errors (no oblidem que fa 12 anys que és en el Mundial i que té 198 grans premis), confiar en la seva gent, ser humil, ser agressiu i, sobretot, aconseguir el paquet perfecte. Aquest Marc i aquesta Honda ja són fantàstics. Fa un any, Ducati tenia millor motor. Aquest avantatge l’han perdut. La Honda ja corre tant com la ‘Desmosedici’ i això ha permès a Marc córrer amb més tranquil·litat, amb més cap, amb menys risc, més tàctic, més estratègic. Amb una moto millor, Marc encara explota encara més el seu talent. Ja no cau tant.

«No té sentit dir que Marc ha de guanyar amb una altra moto. Marc ja ha guanyat amb una moto que no era la millor. És com dir que Hamilton hauria de guanyar amb Ferrari»

Si ets rival de Márquez ¿què has de pensar? ¿què pots fer? Poc. De moment, el que fan tots: demanar una moto millor, més potent. Però, al final, Marc acaba guanyant sempre perquè el seu paquet és gairebé invencible. Gairebé. Cal fixar-se en com el va guanyar Rins a Anglaterra, amb menys moto. O en el cas de ‘Dovi’ insistir a Ducati en fer una moto que solucioni el seu etern problema: millorar el pas per revolt. Fa dos anys que ‘Dovi’ empeny un mur, que és Marc, que no s’ha mogut un centímetre. I, ara, necessita que Ducati li doni un cop de mà. I una altra cosa que poden fer és esperar que aquest somriure juvenil de Fabio [Quartararo] es converteixi, com es va convertir el del Marc, en guanyador. El que no és fàcil, perquè Marc sap que, ara, el perill és el ‘Diable’. Però només recordaré una cosa: Marc, a l’edat de Fabio, és a dir, als 20 anys, ja era triple campió del món de 125cc, Moto2 i MotoGP.

¿Vostè li veu final a aquest devastador domini? Jo no, sens dubte. El binomi Márquez-Honda em sembla insuperable en aquests moments, però això és esport. No crec que ni un ni un altre es despistin. Es necessiten. Sempre que Marc tingui una bona moto, ni tan sols la millor, serà el favorit. Només una lesió, que ningú desitja, podria frenar aquesta nova era. Marc és el líder d’una nova generació de pilots que ha creat un nou estil de pilotar una moto, que pesa 160 quilos, i que ell porta com si fos una bicicleta. Sembla fàcil, però no ho és. És duríssim. Tot i que Marc disfruti, somrigui, es diverteixi sobre la moto, el que fa és molt, molt, difícil.

Randy Mamola, en un descans dels entrenaments de Misano, enganxat a la pista. / ALEJANDRO CERESUELA

Hi ha qui opina que, per demostrar que és un campió, hauria de guanyar amb una altra moto. Quina tonteria, de veritat. La gent diu coses increïbles. Ja sé que tots voldríem veure Hamilton sobre un Ferrari o Márquez sobre una Ducati, però Lewis i Marc només volen guanyar. Marc no ha de demostrar res. Ja és gran. Ja és increïble. ¿Quin sentit té obligar-lo a guanyar amb una moto pitjor o més lenta? A més, Marc, com passava amb Roberts i Stoner, és ràpid amb qualsevol moto que li donis. Marc ja ha guanyat títols sense tenir la millor moto. Jo, per exemple, disfrutava més veient-lo l’any passat, quan havia d’arriscar en les frenades, jugar-se-la, caure, per compensar el millor motor de ‘Dovi’. M’agradava més aquell Marc; ara guanya amb més cap perquè sap que al puny dret té una cosa guardada.

Setè any a MotoGP i, al final, s’han unit do, talent, passió, entrenament, agressivitat, experiència i una gran moto. Hi ha una persona que reflecteix, perfectament, aquesta evolució prodigiosa de Marc, el seu enginyer Santi Hernández. Ja no pateix com abans. Aquest any només l’he vist passar-ho malament en l’arriscat i desesperat, quan ja tenia la ‘pole’, segon intent de Brno, amb ‘slics’ [pneumàtics llisos] sobre pista molla. El vaig veure resar perquè arribés sa i estalvi al box. Santi no volia la ‘pole’, ja la tenia, volia que Marc no es fes mal. Fora d’això, la superioritat que han demostrat en assajos i carreres és enorme. ¿Per què?, perquè la moto ha millorat i perquè Marc ha afegit, al seu enorme talent, experiència, sensatesa i equilibri per saber que, quan no pot guanyar, ha de ser segon i no provar d’aconseguir l’impossible.

Temes: Marc Márquez