Entre la flexibilitat i el múscul

A mi sempre m'ha agradat anar a plaça, el mercat per excel·lència. Et donen afecte amb un somriure i el tracte és personalitzat. El comerç de proximitat i el quilòmetre zero estan recobrant pols, en contrast amb els grans centres comercials fora dels nuclis urbans, que comencen a llanguir. Amb el canvi tecnològic i la millora de servei va sorgir el comerç electrònic, la distribució a domicili, l'ampliació de la gamma de productes i els serveis alternatius. La dimensió del canvi és tan gran que els mercats apareixen a les guies turístiques, per a sorpresa del veïnat. La flexibilitat i la renovació de les institucions bàsiques, així com la seva coordinació formal i informal, han permès portar a terme la transformació que permet la supervivència del mercat.

Generalitzant aquesta visió a l'economia productiva, l'empresa és la institució bàsica constitutiva de la carcassa en què descansa l'economia d'un país. I és desitjable que aquesta carcassa tingui la solidesa i la força necessàries per generar llocs de treball, beneficis i inversió, així com la flexibilitat necessària per adaptar-se als canvis. En general, les empreses petites i mitjanes li donaran flexibilitat; les grans empreses proporcionaran el múscul i la consistència; el sistema financer hauria d'actuar com el lubricant, i la regulació i les institucions públiques haurien d'ajudar a aconseguir equilibri entre les parts, promoure el moviment harmònic de l'economia productiva i a guiar la direcció de futur.

Si considerem la dimensió de les empreses europees, amb les dades proporcionades per Eurostat en el seu informe anual del 2016, les microempreses, les que tenen menys de 10 treballadors i menys de dos milions d'euros de facturació, són el 92,8% del total i generen el 66% dels llocs de treball; les petites i mitjanes, amb més de 10 i menys de 250 treballadors i menys de 50 milions de facturació, són el 6,98% del total i contribueixen al 36,7% de l'ocupació; les grans són el 0,2% del total i generen el 33,4% dels llocs de treball. Si associem l'empresa petita amb la flexibilitat, Espanya és molt flexible: les pimes representen el 99,9% i generen el 72,9% dels llocs de treball.

La mirada del sector a Europa ens dona una òptica lleugerament diferent. La contribució a l'ocupació i al valor generat per les pimes en relació amb les grans empreses, en funció del sector, és la següent: en manufactures, les pimes donen feina al 58,4% de la força de treball en el sector i contribueixen en un 42,3% al seu valor afegit; en allotjament i restauració, les pimes ocupen el 87% i generen el 80% de valor afegit; en construcció, els percentatges són del 87,6% i el 80%, respectivament; en consum minorista, el 69% i 66%. Vist així, en la relació entre creació de valor i ocupació per sectors, les pimes surten més desafavorides en manufactures, on la relació entre valor afegit i ocupació és del 72%, mentre que en distribució és del 95,5%, i en restauració i allotjament, del 90,7%. Com és lògic, la inversió necessària per a les manufactures en actius és en general molt superior a la necessària per a la restauració o la distribució, que és el que finalment mesura la productivitat.

El peix que es mossega la cua

El diagnòstic tradicional de l'arquitectura empresarial espanyola és que les empreses són massa petites i estan tancades en el mercat nacional. La recepta tradicional per a l'empresa espanyola és que ha d'exportar i invertir en R+D+I per contribuir a la millora de la productivitat i, per tant, a la competitivitat. Però és més fàcil dir-ho que fer-ho. De fet, és un peix que es mossega la cua, ja que per exportar es necessita un mínim de múscul financer. Mantenir una política de R+D+I a llarg termini requereix capacitat financera per sobre de la supervivència. I aquesta capacitat financera no pot estar basada únicament en el finançament amb deute. Però si no s'exporta ni s'innova, no es pot incrementar la capacitat de generar beneficis.

Una estructura empresarial que només pot sobreviure en un mercat laboral amb contractes temporals i salaris molt baixos és una economia de supervivència. Tot molt flexible, això sí, però mancat de múscul. Les receptes tradicionals, encara que certes, potser es queden curtes. Quan es parla de la capacitat financera de les empreses sembla que només es té com a alternativa el deute. Quan es parla d'incrementar el creixement es focalitza aquest en creixement intern a través de l'exportació i la innovació. Potser ja va sent hora de plantejar altres alternatives que ajudin a millorar la capacitat financera de l'empresa, la seva capacitat de generar beneficis estables i respondre als canvis de l'economia.

Trencar barreres

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

Una de les alternatives és el creixement extern, operacions de fusió i adquisició entre empreses espanyoles. Sembla que el mercat de fusions a Espanya se centra en l'adquisició de l'empresa pime per part d'una de gran, sigui nacional o estrangera. ¿Per què és tan problemàtic generar creixement exogen a nivell nacional? Una resposta és l'estructura de propietat de les pimes espanyoles. La propietat familiar, reticent a la pèrdua de control, actua com un fre per al creixement de les empreses.

Però la supervivència, la capacitat d'exportar i d'innovar requereix una mica menys de flexibilitat i més múscul. La gestió professionalitzada no és sinó un pas que permeti trencar barreres de fusió entre empreses nacionals, que durant molt temps han pogut ser competidores. No és obligatori vendre les joies de la corona al capital estranger. Els empresaris espanyols han demostrat que són bons gestors. És imprescindible seguir endavant en la línia de posar la gestió al davant del cor.