07 d’abr 2020

Anar al contingut

El refugi de la gent gran a la seva última llar

Ambients casolans amb zones comunes són cada vegada més presents en residències per a gent gran, i en apartaments amb serveis compartits que casen autonomia, convivència i tranquil·litat per als fills

Carme Escales

Robert Ramos

El refugi de la gent gran a la seva última llar
El refugi de la gent gran a la seva última llar

/

Quants anys tindrem quan siguem grans és una cosa cada vegada més incerta. Tant com l’autonomia i companyia amb la qual comptarem. Preveure on viure, què necessitarem i de quins ajuts disposarem és part del camí cap al tram més madur de la vida. L’augment de l’esperança de vida desplega desafiaments per a tothom: polítics, professionals de la salut i els serveis socials, investigadors, empresaris, arquitectes... Però són els fills, i pares en aquesta primera línia de senectut, que tenen a les seves mans l’handicap més gran: la cura a distància, en mans de tercers, sota un altre sostre, el repte de viure el millor possible qualsevol grau de dependència, amb la companyia intermitent dels éssers estimats.

Luis Marín fa 25 anys ja pensava en això. Amb la seva dona van programar que quan casessin l’últim dels seus fills, deixarien casa seva i buscarien un bon lloc per anar a viure ells dos sols. «El meu futur el tenia planificat amb ella. Aniríem a un lloc amb molts serveis perquè ella no hagués d’ocupar-se de res», explica. Però fa cinc anys, en molt breu temps, una malaltia li va arrabassar a Luis la seva companya de futur. Després del temps més dur, va prendre la decisió d’anar en cerca, igualment, d’aquest lloc per tenir-ho tot sense molestar els seus fills. «Marxar de casa va ser una decisió difícil», confessa.

Però va encertar en la seva elecció. El Luis viu en un apartament de lloguer amb serveis (metge, infermera, treballadora social, terapeuta ocupacional que organitza activitats, bugaderia, pàrquing, traster i conserge de 9 a 21 h). Tot inclòs en la quota, en un complex residencial que ja va ser concebut pensant en les necessitats de la gent gran. És un model amb tot previst. Fins i tot un eventual empitjorament dels llogaters, ja que junt amb el de vivendes els mateixos promotors van aixecar un altre edifici que és una residència assistida. «Cada persona viu al seu apartament, equipats amb cuina, totalment lliures com qualsevol al seu propi domicili, i participen de les activitats amb la resta d’usuaris en la mesura que ho desitgin», precisa Helena Aranyó, directora dels apartaments amb serveis Cugat Natura. Normalment, l’àpat del migdia el fan tots junts. S’agrupen per afinitat en diverses taules. Durant el dia cadascú pot fer el seu pla, fora o dins de les instal·lacions. Hi ha gimnàs i espais per compartir activitats interactives –algunes propostes des de l’Ateneu de Sant Cugat–; rebre visites, llegir o descansar. «Jo soc un llop solitari», diu el Luis. «A les 6 del matí ja estic despert i em preparo un bon cafè a l’apartament. Esmorzar i sopar, si vols te’l pugen. Jo em faig l’esmorzar i després faig una petita migdiada, abans d’afrontar el dia», explica. «L’important dels diners no és gastar-los o guardar-los, sinó gastar-los bé», opina. Als 80 anys, encara condueix. Visita els seus fills i el seu germà i ells també a ell. «Aquí he trobat confort emocional. El nostre destí és traspassar, ja que traspassarem de la millor manera possible. Aquest és l’esperit que predomina aquí. Les instal·lacions acompanyen, però sense el grup humà que el porta no funcionaria», diu.

Montserrat Ibañez, de 72 anys, també viu, fa un any, en un apartament amb serveis. Després d’enviduar, fa tres anys, va començar a visitar diferents equipaments. «Una residència ni m’ho vaig plantejar. No estic preparada per a un geriàtric. Tot i que estic en aquella etapa del ‘si no fos per’, no necessito tantes cures», explica. «I buscant altres opcions a internet vaig veure els apartaments amb serveis. En vaig mirar uns a Barcelona, a Sabadell i a Girona, però el que més em va agradar i amb un preu que s’ajustava a la meva pensió va ser aquest, a Terrassa», diu. És el conjunt residencial Las Liras, un projecte d’hàbitat sènior obra de l’arquitecte Juli Capella. «Són petites vivendes d’un dormitori, sala d’estar i petita cuina, i a la planta baixa hi ha serveis comuns on poder jugar a cartes o als escacs, prendre un cafè...», descriu Capella. «Al menjador se serveix cuina especialitzada en persones grans, sense greixos, amb proteïnes i poca sal, i a un preu cooperatiu, tot i que cadascú pot cuinar si vol a casa seva, que és més car i sempre sobren coses», apunta. Té consulta per a les visites mèdiques setmanals. No és un hospital, són espais molt domèstics i confortables pensats per a majors de 65 anys fins que siguin dependents, de compra o lloguer. «Recordo una usuària que em va dir: això m’ha salvat la vida», explica Capella. «Psicològicament és brutal que un espai ajudi a gestionar la solitud. L’arquitectura no és innocent, dissenyant amb compte hi pots contribuir», precisa.

«Jo sempre he sigut molt autònoma. Ni per un moment em vaig plantejar anar a viure amb un dels meus dos fills. Cada un és a casa seva i ens veiem quan volem. Jo aquí tinc el meu espai i les meves coses», explica Ibáñez. «Després d’esmorzar, surto a passejar amb el meu gos –un terrier escocès anomenat Bren–, que no a tots els apartaments que vaig visitar admetien mascotes, puntualitza. «Aprofito el passeig per anar a comprar. A dos quarts de dues dinem i a la tarda torno a fer un volt amb el gos i aquí ens distraiem amb sessions de ‘quintos’. Després, ja a casa, sopo i miro la tele», diu. «El cap de setmana veig els meus fills i fem activitats. Sobretot em sento segura i molt tranquil·la, tenim servei d’infermeria 24 hores. La majoria som dones, però també hi ha parelles, i tots parlem amb tots. Després de més de 40 anys de viure en parella, es troba a faltar. Em puc sentir en algun moment sola però no abandonada, fins i tot hi ha moments en què necessito estar sola», conclou.

L’alternativa del ‘cohousing’

«La solitud no desitjada és el gran drama», diu Josep Maria Ricart, membre de la Cooperativa Sostre Cívic i un dels impulsors del projecte Walden XXI, la compra i rehabilitació d’un antic hotel a Sant Feliu de Guíxols per convertir-lo a 31 apartaments en cooperativa de vivenda sobre el model d’ús. «És una alternativa a les residències mercantils per als qui, amb 80 anys, no voldrem viure sols», explica. «Som l’última generació que ens hem encarregat dels nostres pares i la primera que no volem que s’encarreguin de nosaltres». Fa set anys, quan Ricart en tenia 63, amb uns amics van començar a planejar la vivenda que esperen ocupar d’aquí tres anys. «Primer vam crear el grup i després vam buscar la ubicació», explica.  «Treballem per als que vengen darrere, un model de convivència amb espais privats i zones comunes, cuina industrial, bugaderia, menjador i espais per a tallers de bricolatge o altres, amb serveis previstos per quan arribin les dependències a través d’una mútua creada entre nosaltres», descriu Josep Maria Ricart.

Importar els models nòrdics

En l’estudi arquitectònic de Marc Trepatespecialitzat en persones grans i els seus condicionants vitals, treballen sis projectes residencials per a sèniors potenciant estímuls positius des de la mateixa construcció: espai, llum natural, silenci i colors que transmetin energia i confort. Inspirats en models danesos, suecs i noruecs, «l’objectiu és crear ambients que esborrin pors com la solitud, més domèstiques, allunyades del concepte d’hospital, adaptant cada zona per donar solució a qualsevol circumstància», explica. Se suavitza el trauma d’entrar en una residència agrupant per similitud els usuaris en unitats de convivència de 12 a 16 persones. «Són unitats pensades com a vivendes, amb una cuina domèstica. Es manté la privacitat, amb replà i portes amb timbre, molt diferent de les residències tradicionals, llocs asèptics on tothom entra i surt», diu. Les unitats de convivència intenten reproduir la vida en una casa normal, amb zones comunes, com la cuina, que conviden a participar en activitats com preparar un pastís entre alguns. «Els models més avançats centren l’atenció en la persona respectant la seva història de vida, preferències i autonomia, polivalents per respondre a tot grau de dependència», afirma el gereontòleg que presideix la Fundació Salut i Envelliment UABAntoni Salvà. Adverteix que «els pronòstics demogràfics ens diuen que cada vegada més gent gran necessitarà algun tipus d’equipament especial, més recursos assistencials i a domicili».