Anar al contingut

ESTÍMULS PER VÈNCER UNA MALALTIA

Guerrers de l'esport contra la malaltia

Vuit pacients amb diferents malalties expliquen com l'exercici físic ha sigut per a ells antídot i aliat contra el decaïment anímic

Carme Escales

Guerrers de l'esport contra la malaltia

Jacobo, David, Neus, Mònica, Mar, Patrícia, Àlex i Sergio són noms propis que podriem associar a coneguts, familiars, amics, veïns, companys de feina i qualsevol de nosaltres. Però hi ha una cosa que tots tenen en comú. En un moment determinat de les seves vides, un diagnòstic mèdic va determinar una malaltia, o l’explicació de certes limitacions físiques o cognitives en les seves tasques diàries.

Després del xoc amb la veritat sobre el perquè dels seus símptomes, i la confrontació del seu nou avenir: resiliència, adaptació i no donar-se per vençut. De la mateixa manera que a la seva vida havia aterrat un diagnòstic de càncer, esclerosi múltiple, poliquistosi renal, espondilitis anquilosant o el que fos, una bicicleta, un banyador, les sabatilles de ‘running’ o les botes de muntanya també eren allà, acompanyant no tan sols la seva recuperació física i anímica, sinó també la seva nova etapa vital protagonitzada per la superació de reptes físics, a través de diferents esports, com a revulsiu guaridor i complement saludable dels seus tractaments mèdics. Amb l’esport, aquests vuit pacients han sabut donar-li la volta al mitjó de l’adversitat. Ara calcen fortalesa i optimisme, i ho comparteixen i encomanen al seu voltant.

            Jacobo Parages ho fa amb reptes nedant i fent conferències que tenen com a fil conductor la seva història personal. Les seves eines mentals de lluita contra la malaltia reumatològica que pateix des dels 28 anys –fa 20 ara– les porta al terreny professional, a les escoles de negoci i universitats. Va recollir els seus consells al llibre Lo que aprendí del dolor (ed. Plataforma Testimonio). El mateix va fer Sergio González de Zárate (Gio Zararri), enginyer informàtic que va enfortir la seva vida i la va omplir de felicitat després de vèncer la seva ansietat. El fin de la ansiedad (ed. Vergara) desemmascara l’ansietat i tot el que aquesta emoció és capaç de pertorbar quan desborda les nostres vides, i mostra com aprendre a reduir-la, conviure-hi i gràcies a ella aprendre conèixer-nos millor. Amb llibres o sense, la vida d’aquestes vuit persones són relats de superació de l’adversitat, del gir de volant que imposen els revessos de la vida, però cap a noves i brillants etapes, més savis i forts, optimistes amb esportivitat.

 «Nedar va ser una oportunitat de creixement»

Jacobo Parages (Madrid, 1966) treballava a Londres quan un matí es va despertar amb una estirada als lumbars. Va pensar que seria una petita lesió de jugar a futbol. Però el dolor va persistir i es va desplaçar. Tenia 28 anys. Va tornar a Espanya i els metges li van diagnosticar espondilitis anquilosant, una forma crònica d’artritis. No va voler demanar la baixa. «He sortir d’aquí com sigui, superar-ho», es deia. «Per mi, la gestió de la malaltia era sortir-ne», diu. Treballar l’ajudava. I després de 12 anys sense fer esport, un amic li va insistir en començar a nedar. «El dia que em vaig llençar a l’aigua, només vaig nedar 400 metres, però vaig tornar a l’oficina sentint que havia trencat una barrera, una limitació mental», recorda. «Això va canviar la meva vida. Hi vaig introduir la rutina de nedar, que va ser per a mi una oportunitat de creixement». Nedant, Jacobo va creuar l’Estret de Gibraltar. Després li van trobar un tumor maligne. «La vida em demanava que tornés a gestionar l’adversitat», expressa. Pors, excuses i mandra fora, cada obstacle va ser per a ell un repte a superar. Amb la motxilla va recórrer més de 30 països en 15 mesos. «Vaig trobar una forma de llibertat molt potent», afirma. Avui alterna xerrades i objectius nedant amb els quals atreu fons per a investigació mèdica.

«Les malalties no són un punt de parada»

El 12 de juny passat, la bicicleta de David Ribas (Mataró, 1961) s’aturava després de rodar cada dia des del 14 de novembre anterior. Aquell dia Ribas va sortir de Mataró per creuar Europa fins a l’Iran. Quatre amics el van acompanyar amb les seves bicicletes fins a Malgrat. A partir d’allà, va pedalar més de 7.200 quilòmetres sol. Era demostrar-se a ell mateix que la seva llibertat continuava intacta amb un sol ronyó, òrgan que va rebre en donació després que li haguessin extret l’altre per poliquistosi renal detectada als 25 anys. El seu pare el va aficionar a la muntanya. Escalada, esquí, alpinisme, parapent... Ribas no parar fins que va començar a tenir rampes a les mans i als peus. Gràcies al seu treball no pensava en el seu ronyó. I va arribar el trasplantament. «Encara amb grapes de l’operació vaig pujar al Turó de l’Home», diu. Retrobar-se amb la muntanya i sensacions que l’havien acompanyat sempre provaven el seu bon estat. El 2012 es va quedar a l’atur i ja no va buscar feina. S’administra els estalvis per viatjar. El 2015 van ser 6 mesos a la Patagònia. «Les malalties no són un punt de parada», afirma. «I les donacions són efectives», afegeix. En bici es cuida i es demostra de què és capaç. «Dono mil gràcies a la família del donant i als metges. Sense ells no podria fer això».

«M’encarrego de lluitar pels meus somnis.

Amb 15 anys, a Neus Benítez (Madrid, 1994) li van diagnosticar esclerosi múltiple. La cortisona li va ajudar a suportar dolor, brots i el primer impacte de la notícia. Un any després, va perdre la visió d’un ull i tres anys després un fort brot la va deixar en cadira de rodes. Però la tenacitat que posa avui a les seves carreres com a triatleta ja la tenia. «M’aixecaré d’aquí», va dir. En sis mesos va recuperar mobilitat i autonomia amb rehabilitació diària i exercicis pel seu compte. Treballava de teleoperadora des dels 18 anys i fa dos li van donar la incapacitat. Un any després, la gran invalidesa. «Encara ho estic digerint», diu. Però va començar a fer esport. Es va inscriure al club Triatletes Solidaris de l’Hospitalet de Llobregat i al seu primer triatló va guanyar en la seva categoria. «Va ser el meu millor revulsiu, a més del bon ambient», afirma. Va crear un canal a Youtube per visibilitzar l’esclerosi i la diversitat funcional en l’esport, va pedalar en tàndem 500 km del camí de Santiago i va recaptar 6.000 euros per a investigació, amb la Fundació Esclerosi Múltiple. «M’encarrego de lluitar pels meus somnis. ‘Sempre capaç’ és el meu lema». El 26 de setembre sortirà de Portbou amb un guia per creuar Catalunya a peu, un altre repte benèfic, aquest per l’EM primària progressiva.

El missatge és que hi ha un futur i una cosa per la qual lluitar».

L’esport no era estrany a la vida de Mònica Gallego (Esplugues de Llobregat, 1976). De petita va competir en natació i atletisme. Fa tres estius, després d’un viatge, una diarrea va acabar en diagnòstic de càncer colorectal. Químio, ràdio i extreure el tumor van ser els passos que va seguir. Quan encara portava la bossa de la ileostomia, practicar tai-txi la va ajudar a començar a exercitar moviment després de mesos sense esport. I la psicooncòloga li va parlar del programa d’activitat física i nutrició de l’AECC. Encara de baixa, va començar a practicar marxa nòrdica. «Si surto d’aquesta, em prepararé per a una mitja marató». A poc a poc va anar salvant distància. «L’esport m’ajuda molt a nivell mental. Va ser molt dur no poder-ne fer durant tant temps pel cansament i la bossa». Sap de què parla. «L’esforç físic em recompensa molt. Necessito reptes a nivell personal, esportiu i professional. Anar buscant superar-me em dona vida. El missatge és que hi ha un futur i una cosa per la qual lluitar». Quan per fi va creuar la meta de la Nocturna de l’Hospitalet (10 km), va plorar. «És la millor sensació, una pujada. Sents que si has superat allò, més reptes t’esperen. Però has de digerir la teva malaltia, fer veure que no passa res passa factura. L’esport, a poc a poc».

«Una bicicleta va acabar sent el meu salvavides»

L’atletisme i el patinatge van ocupar moltes tardes de Mar Hernández (Sabadell, 1970), fins que es va concentrar a estudiar Belles Arts. Volia ser escultora. I ho és. Avui esculpeix al seu taller i fa classes a l’EARTVIC. Però als 36 anys, un càncer de mama va marcar un abans i un després. «Primer em vaig enfadar. Volia continuar sense estar condicionada per una baixa. Fins que no vaig entendre que la clau estava en la meva actitud, en la meva predisposició, res va millorar», recorda. Va arribar el seu canvi en positiu. Deixar de fumar, dormir més i menjar bé van resituar la seva escala de valors. «Va ser tot en conjunt. Vaig crear temps per a mi», diu. I, en paral·lel, exercici. «M’havien regalat una bici, que va acabar sent el meu salvavides. Em va ajudar a gestionar la meva ansietat, sobretot esperant resultats. L’esport és una altra eina, com meditar, modelar, pintar, cadascú que aprofiti els seus recursos». Després de cinc anys, recaiguda. Però Mar tenia taules amb la malaltia, «ho vaig encarar diferent». Ja havia fet proves de llarga distància, maratons de muntanya com el dels Monegros o la Titan. Entrenava cinc dies a la setmana. Ambaixadora d’Orbea, promou un canvi de prisma: implementar l’exercici físic en pacients en tractament. Identitat Esculpida, a Facebook en parla.

«Sortir a caminar i recuperar-se són ja un repte»

A Patrícia Folch (Tarragona, 1979) la va animar la seva germana a sortir a córrer en grup. I el 2016 va creuar la meta de la Behobia-Sant Sebastià (20 km). Quan l’any següent li van detectar un càncer de mama, va decidir posar-se les vambes, aliades essencials. «Per mi era un error esperar els efectes de la químio al sofà. Com que visc al costat de la platja, m’ajudava molt sortir a córrer. Vaig provar de portar una vida normal. A la feina m’ho van posar fàcil, es van adaptar a mi, que no tots ho fan», puntualitza. Agraeix a la seva doctora, Ízaro Hernán de la Vall d’Hebron, que l’animés a fer esport, «l’única metgessa que no em va tractar com una malalta, em va dir: fes la Behobia i després t’opero –reconstrucció mamària–, però estaria bé que la fessis com a repte solidari per visibilitzar la teva situació». Patricia participa al programa Predicop, que estudia com una bona alimentació i exercici físic de les pacients pot evitar recaigudes. A l’AECC  em van dir que el gimnàs Reburn de Barcelona buscava una supervivent de càncer per entrenar-la. Amb ells i amb migranodearena.org va fer la seva Behobia solidària. «Fa falta tenir sempre un objectiu assumible. No fa falta una supermeta, sortir a caminar i recuperar-se ja són un repte».

«L’únic fracàs és no intentar-ho»

El primer 3.000 d’Àlex Galdeano (Lleida, 1979) va ser als 11 anys, a Panticosa. Des de petit, el bàsquet i la muntanya, amb el seu pare de guia, van ser grans al·licients. El 2010, amb 30 anys, al Camp Nou va començar a veure-hi doble. Vaig estar un mes sense donar-li importància. Amb una fructífera carrera professional en marxa, negava qualsevol possibilitat de malaltia. El primer metge que el va visitar ho va atribuir a l’estrès. Però a Can Ruti van descobrir que era la síndrome del si silent, una malaltia minoritària per falta de base al cartílag sota l’ull. Primer el va tractar l’otorrinolaringòleg i després l’oftalmòleg, i el 2012 va tenir l’alta. Fins aleshores, recuperar la seva pràctica esportiva va ser per a ell una gran motivació. El 10 de setembre del 2016 va pujar a la muntanya Perdido, un cim que tenia pendent. «L’únic fracàs és no intentar-ho», diu. I ho aplica a tot. Haver-se vist incapaç de conduir o treballar un temps li va mostrar la importància d’una actitud positiva. «La malaltia em va fer viure més intensament, valorar les petites coses. I sol no m’hauria recuperat, hem fet equip metges, família i esport». L’Àlex va aparcar la seva timidesa i va anar a fer xerrades sobre aquesta actitud de superació en universitats, instituts, a gent a l’atur...

 «L’esport és l’antidepressiu natural amb més benefici»

L’ansietat va escriure una pàgina negra a la vida de Sergio González de Zárate Pérez de Arrilucea (Vitòria, 1978), sota pseudònim de Gio Zararri al seu llibre. Estudiant Enginyeria Informàtica a Deusto, sense cap passió, el seu organisme sentia que anava a la deriva. Ansiós i estressat va tontejar amb les drogues. Tenia 22 anys. Amb taquicàrdies, dolors i respiració entretallada va anar a l’hospital on li van diagnosticar ansietat. «Em van receptar ansiolítics, però sabia que si els prenia, a més de generar addicció i tolerància, calmava els símptomes però el problema no se n’aniria. Havia de canviar els hàbits», diu. I es va abraçar a l’esport. Va jugar al futbol fins als 20 anys, abans de passar al sedentarisme i començar a fumar. En el seu procés d’ansietat, va anar deixant cafè i estimulants, va començar a practicar ioga i va sortir a córrer. «L’esport és l’antidepressiu natural amb més benefici», afirma. «Cada persona, el seu», afegeix. «Al final és una filosofia de vida més que reptes esportius. Cuidar-se no hauria de ser una reacció a una malaltia, és una cosa essencial a integrar per crear salut. Conèixer-me millor em va fer sentir també més segur en el camp professional». El que el va ajudar a veure el got mig ple i ensenyaments en tot el que passa ho comparteix al seu llibre El fin de la ansiedad. 

El 27 d’octubre: ¡a córrer!

Correm Junts convida a calçar-se les sabatilles de ‘running’ en una competició inclusiva

Setze cims, nou dels quals són de 4.000 metres, van anar sumant durant l’any passat satisfaccions molt internes en la vida del jove de Plasència Javier García Pajares, de 28 anys. Cada una de les seves conquestes sota el cel era una fita per a algú com ell, amb certificació oficial de discapacitat sensorial (sordesa i ceguesa). Així com Patricia Martín explicava en aquest rotatiu aquest estiu, Javier ha merescut per la seva proesa el Premi Nacional Joventut 2019 a la categoria esport. Des del seu blog Un mundo con sentido, l’atleta dona exemple de com la superació no té límits, tampoc al món de la discapacitat.

            Oberta a tots els públics, amb o sense discapacitat, hi ha una prova esportiva a Barcelona que posa de relleu no només aquest missatge de superació més enllà de la discapacitat, sinó també la inclusió i convivència de tota mena de persones, reptes i capacitats. És la Milla Solidària de Sarrià (www.corremjunts.org), una de les poques carreres que permeten participar, individualment o en equip, a qualsevol persona que correran al costat d’altres que conviuen amb una discapacitat. La prova, homologada per la Federació Catalana d’Atletisme, va ser creada per la Fundació ASPASIM, que ofereix atenció a persones amb discapacitat intel·lectual.

Desafiaments solidaris

Federacions esportives i fundacions es bolquen en activitats físiques solidàries

Recrear-se, rehabilitar-se, competir o visibilitzar a través de l’esforç una malaltia és l’objectiu de nombroses convocatòries esportives, cada vegada més, que contribueixen a normalitzar i donen a conèixer la complexa diversitat de condicions i condicionants humans i recapten importants recursos econòmics per dur a terme recerca sobre malalties que, avui dia, no tenen cura. Són reptes esportius en què es pot participar inscrivint-s’hi i fent-los, assistint com a públic o com a voluntaris en l’organització i celebració. Molts fan possible que determinats col·lectius de persones amb discapacitat temporal o crònica i els seus familiars puguin disfrutar d’una qualitat de vida més gran. La Magic Line és una d’aquestes convocatòries, una mobilització ciutadana en favor de persones en situació vulnerable, organitzada per Solidaritat Sant Joan de Déu. Es convoca a Barcelona, Mallorca i a València (www.magiclinesjd.org).

            Que l’esport és una potent fórmula d’aprenentatge a superar obstacles ho demostra el treball que fan diàriament les diferents federacions esportives de persones amb discapacitat (www.esportadaptat.orgwww.federacioacell.org), o el mateix Comitè Paralímpic (www.paralimpicos.es).

Temes: +Persones