Anar al contingut

EXPERTS A SOBREVIURE

"Una ciutat com Barcelona no hauria de tenir ningú dormint al carrer"

L'experiència de viure al carrer i el recolzament dels que ho coneixen bé

Carme Escales

"Una ciutat com Barcelona no hauria de tenir ningú dormint al carrer"

FERRAN NADEU

Bancs als parcs, caixers o llargues cues d’espera en algun dels tres albergs de la ciutat de Barcelona on poder dormir van ser durant set llargs anys l’empara de Carlos Alberto. En realitat va anar per tot Catalunya a la recerca de la feina que va imaginar abans de viatjar aquí des de Lima. Sap com buscar-se, literalment, la vida. Alguns d’aquells amb els quals coincidia als menjadors públics ja han mort. Però ell va poder tirar endavant amb la constància dia a dia i amb ganes d’abandonar el carrer. “Gràcies a Déu, avui tinc on viure i noves oportunitats”, diu Carlos Alberto, d’origen croat i 61 anys. Ell és un dels cinc assessors de la guia de recursos per viure al carrer a Barcelona editada per Arrels Fundació.

“Vaig conèixer Arrels a través d’altres persones que vivien al carrer”, explica Carlos Alberto. “Deixava en una de les seves taquilles el passaport i documents importants i utilitzava les seves dutxes. Sempre que vaig tenir algun problema em van ajudar”, afirma.

Consells com protegir-se els peus, en bona higiene i secs, utilitzant calçat en bones condicions, o aprofitar els lavabos públics han sigut aportats per ell o altres dels experts a subsistir vivint al carrer. “Sí que hi ha gent que consumeix alcohol o drogues, però hi ha moltes altres persones que es veuen al carrer que han perdut la feina, que no tenen recursos per pagar-se una habitació. Una ciutat com Barcelona no hauria de tenir ningú dormint al carrer”, diu Carlos Alberto. “Moltes vegades, tan sols per veure algú gran o discapacitat ningú li lloga una habitació”, destaca. “Afortunadament, també hi ha gent que sí que sent compassió pels que viuen al carrer, i et porten menjar”, afegeix.

"Moltes vegades, tan sols per veure algú gran o discapacitat ningú li lloga una habitació”, explica Carlos Alberto.

“Tenir aquest tipus de guia ho veig genial, actualitzada d’aquest any, i on la persona que ha caigut en aquesta situació i no coneix els recursos, es pot ajudar, per plans, recomanacions que hem posat, direccions exactes per poder rebre ajuda i menjar, esmorzar, dinar, metges, advocats i assistentes socials. Jo ho veig magnífic. Abans era una pèrdua de temps increïble localitzar els llocs, la gent es desanimava molt. Al carrer, deprimeix negativitzar i la solitud, la solitud és molt dolenta”, explica l’assessor de la guia.

Quedar-se ancorat al carrer

Kiko Sanfeliz és una altra de les persones que han col·laborat en la preparació de la guia de recursos per a sensesostre d’Arrels. Segons la seva opinió, “al carrer, si en un any o dos no arregles la teva vida, ja no hi ha marxa enrere”. La seva història és, com moltes altres, fruit d’un encadenament de revessos vitals. Sou just per pagar un lloguer, separacions, relacions truncades... “Per presentar-me un dia a una oferta de feina –que avui conserva–, vaig anar a Arrels a demanar una camisa i uns pantalons”, explica. Ell va arribar a Barcelona des de del seu Gijón natal per passar unes vacances. D’allò fa 26 anys. Tenia familiars a Catalunya amb restaurants i ell sempre ha treballat en l’hostaleria, però per una sèrie de circumstàncies es va quedar sense feina i sense allotjament durant un temps.

Avui sí que té un lloc on dormir cada nit, dutxar-se i cuinar alguna cosa. I tot el que ha après en la seva vida al carrer ho ha volgut compartir en la guia per facilitar el camí d’altres. Uns 400 voluntaris dediquen almenys un matí o una tarda a la setmana per col·laborar en els diferents serveis i departaments d’Arrels Fundació.

"Les entitats que assisteixen a les persones necessiten una estabilitat perquè la persona la necessita”, diu el director d’Arrels, Ferran Busquets.

Segons l’últim cens de persones sense sostre a Barcelona, el 26% tenen nacionalitat espanyola, el 27% són ciutadans extracomunitaris i el 40% són comunitaris, originaris d’altres països de la Unió Europea.

Vulnerar la vulnerabilitat

Una de les realitats que ha deixat en evidència l’elaboració de la guia de recursos és la falta d’un recolzament sòlid a certs col·lectius que diàriament injecten aquest oxigen, com Arrels Fundació, en la dignificació de la vida dels que viuen al carrer. “Quatre entitats, una és Casa Solidària, que donaven servei de sopar en un espai de l’església Sant Fèlix Africà (Sardenya, 21) ja no poden fer-ho, almenys temporalment”, expliquen des d’Arrels Fundació, els promotors de la guia. “Per nosaltres això és una alerta. Les entitats que assisteixen les persones necessiten una estabilitat perquè la persona necessita aquesta estabilitat”, expressa el seu director, Ferran Busquets.

Temes: +Persones