Anar al contingut

100 anys Kennedy

Rivera, Macron, Trudeau: els polítics que semblen «gendres perfectes»

Toni Aira

 

 

Joventut i modernitat. Kennedy va ser el president més jove que s'havia elegit als Estats Units i el primer nascut al segle XX. I ho respirava, ho projectava i ho va impulsar a través d'un mitjà emergent, la televisió, on va saber treure partit de la seva imatge atractiva, fresca, confortable i curosa per imposar-se a un Richard Nixon que, pel que fa a imatge, generava un clar sex-reppeal. JFK era, sobretot en això, el pol oposat. I encara avui l'imiten.

En la pel·lícula 'Nixon', d'Oliver Stone, un magnífic Anthony Hopkins ficat en la pell del president del cas Watergate, deambula en un moment donat per la Casa Blanca, de nit i atribolat per un escàndol d'escoltes il·legals que ja veu que li costarà el càrrec. Es deté davant el retrat presidencial de John Fitzgerald Kennedy, aquell en què el demòcrata es plega de braços i es mira els peus. Nixon sembla que li estigui parlant com si el tingués realment al davant, i diu: «Quan la gent et veia a tu, veia el que volia ser. Quan em veu a mi, veu el que és». El que segueix no ho diu però és obvi que la segona frase acabava el·lípticament amb un «i no li agrada». Perquè el lideratge polític també té un component aspiracional important, d'acceptació d'una autoritat i d'uns atributs que reconeixem (o volem fer-ho) molt especialment per la vista. D'aquí que, en imitació a Kennedy, molts líders, també en l'actualitat, cuidin tant el factor imatge, replicant bastant un model que JFK va elevar a la categoria de look mític i de referència.

IMPECABLE TOT I QUE INFORMAL

El francès Emmanuel Macron, el canadenc Justin Trudeau o l'espanyol Albert Rivera són (o busquen ser) això. Barack Obama ho va ser claríssimament, sempre impecable, fins i tot quan anava informal, amb un tall de cabells clarament identificable, amb uns vestits elegants a mida i amb unes combinacions de color en la seva vestimenta que queden bé en pantalla. Com en el mític debat que JFK va guanyar a Nixon, amb uns tons blaus a vestit, corbata i camisa, que amb el blanc i negre de la pantalla arribaven més harmònicament a l'espectador. Molt més, sens dubte, que el gris i blanc del seu adversari, que en part enlluernava i en part es confonia amb el fons del plató.

Aristòtil situava tres potes a la base de la retòrica: ethos, pathos i logos. I ja identificava l'ethos (el caràcter de qui comunica) com un factor tan important per persuadir com ho són el propi missatge i les característiques del públic receptor. Per això avui dia, en una societat hipermediàtica, rendida a la imatge, l'èmfasi és en el candidat com a principal factor de decisió del votant. I de fet, en gran mesura a partir de l'era Kennedy, la política es converteix més en l'art de comunicar el missatge directament del candidat al votant, sense el filtre de l'organització del partit. Així ho va deixar dit Joe Napolitan, un dels consultors i assessors polítics de referència durant dècades als EUA. «El candidat és el missatge», resumeixen avui els spin doctors nord-americans. I la resta ho replica.

PERSONALITAT ENFRONT D'IDEES

És aquella figura del «gendre perfecte» que Macron, Trudeau o Rivera busquen replicar, amb més o menys èxit, amb més o menys veritat. I és que la baixa lleialtat partidista fa anys que porta la gent a decidir el seu vot, en bona part, en funció del candidat. I els partits s'adapten a això, perquè els és més fàcil comunicar informació a través de la projecció de personalitats que a través d'idees complexes. I sí, evidentment, una imatge que pot ser elaborada estratègicament.

Macron i el seu vestit blau fosc, amb camisa blau clar a conjunt amb els seus ulls. Trudeau i el seu look fresc però de vestit la major part del temps. Rivera i les seves corbates estretes amb vestit de tall modern (per cert, amb un punt molt dels 50-60 del segle passat). El líder de Ciutadans fins i tot s'ha fet fotos que imiten el mític (i singular) retrat presidencial del nord-americà. La foto, sempre tan important. Com ho va ser per construir el mite de Camelot kennedià. Com ho va ser en l'etapa d'Obama a la Casa Blanca, amb el fotògraf Pete Souza allà buscant replicar estampes que respiressin aquell glamur. H