Anar al contingut

NO TOCAR, NO VIOLAR, NO MATAR

¿Vas tancar les cames?

PER NÚRIA MARRÓN

¿Vas tancar les cames?
¿Vas tancar les cames?
¿Vas tancar les cames?
¿Vas tancar les cames?
¿Vas tancar les cames?
¿Vas tancar les cames?
¿Vas tancar les cames?
¿Vas tancar les cames?

/

Shonali havia anat a un casament i havia estat parlant amb un convidat. Després d'unes copes, se'l va emportar a casa. I després d'unes carícies, va voler parar. Alguna cosa no li agradava. ¿I si dormien? Van dormir. Però a les quatre del matí, es va despertar amb el seu convidat «a sobre i a dins». «Volia cridar. Empènyer-lo. Però no podia. Estava paralitzada. I el temps no passava, era un bucle sense fi». L'eternitat es va acabar, però ella va seguir en xoc. ¿Però què has fet? ¿Estàs boig?, li va cridar. Ell va dir que ho sentia, que pensava que ella volia, que estava tenint problemes. Shonali va trigar una estona a adonar-se que no havia usat preservatiu -«jo, que sempre l' he utilitzat»- i encara més a admetre que havia patit una violació. «¿Entens què t'ha passat?», li va dir la infermera quan va anar a fer-se proves mèdiques i va dir que havia tingut una relació sense condó ni consentiment. La pregunta va obrir les comportes d'una realitat que ella, encara commocionada, es negava a mirar. «Durant hores no vaig poder parar de plorar. I del plor vaig passar al pànic, la vergonya, la culpa. La sentia fins als ossos. Durant molt temps, repassava els fets i pensava en quin moment em vaig equivocar; decidir què em posava era un món, i fer plans o agafar el metro, com pujar l'Everest. No vaig dormir durant tres anys. Cada nit em despertava, garratibada, a les quatre del matí». La policia no va investigar els fets; de fet, la van responsabilitzar. I ella, sola, va assumir la seva recuperació. Avui, sis anys després, està bé: viu tranquil·la i és capaç de dir que aquella matinada, sobre el seu llit, no hi va haver més culpable que el seu agressor.

Shonali viu a Londres i forma part d'aquesta estadística que escup que quatre milions de dones han sigut violades a Europa. Malgrat això, hi ha una inèrcia a tractar cada cas com un incident aïllat. Com l'acció d'un pertorbat. Final de la discussió. No obstant, la casuística, tossuda, insisteix que a penes el 5% dels agressors sexuals pateixen trastorns mentals. Les violències sexistes, amb una espiral que comença en la desacreditació o l'assetjament al carrer o laboral i arriba fins a la violació i l'assassinat en els seus remolins més extrems, s'han de deixar de veure «com a anomalies que no tenen res a veure amb la cultura o fins i tot que són antitètiques als seus valors», assegura l'assagista Rebecca Solnit. «Les arrels de l'odi i la violència contra la dona estan en la cultura en el seu conjunt», afegeix. I el cert és que si només fossin anomalies, els Mossos d'Esquadra no registrarien una denúncia per agressions i abusos cada sis hores; i les denunciants tampoc sentirien que la seva paraula es posa en entredit quan arriben a la justícia ni que el rum-rum les responsabilitza de l'abús («¿com anaves vestida? ¿vas dir clarament que no? ¿vas tancar les cames? ¿vas denunciar?»). Si la violència no estigués tan arrelada i naturalitzada, asseguren a l'Assocació d'Assistència a Dones Agredides

També se'n podria parlar obertament «sense rebre palades d'odi» i es posarien tots els mitjans, des d'educatius fins a jurídics, per eradicar aquest pou cec incommensurable de misèria i silenci. No és una manera de parlar: aquest col·lectiu estima que el circuit oficial funciona raonablement quan l'agressió la perpetra un desconegut, però la majoria d'agressions desmenteixen el mite i no passen de nit en un carreró: el 80% de casos es donen en l'entorn de confiança. I d'aquests, a penes surten a la llum el 20%.

Així que l'atac que va denunciar Maria Rovira, la violació de Sant Fermí o l'agressió en grup que una menor va denunciar a la Mercè només són, desgraciadament, una partícula d'un forat negre global. S'agredeix i es viola en la guerra i en les festes; de dia i de nit; a desconegudes i conegudes; sols o en grup, rics i pobres; a Nova Delhi, a Colònia i a Barcelona.

I això inocula por. Que l’espai públic, el transport i la nit es viuen de forma diferent segons el gènere i l’orientació sexual, com la classe i la raça, és una cosa que, com un cop de puny, irromp als tallers que imparteix la politòloga Mireia Ferrer. «Als homes els sorprèn molt escoltar les pors que sentim i les precaucions que prenem: si caminem amb les claus a la mà a la nit o intentem localitzar la porta quan se’ns acosta un desconegut en un bar –explica aquesta tècnica en gènere–. Hem crescut en una cultura que a ells no els diu que no violin i, en canvi, a nosaltres ens fa responsables de la nostra seguretat i protecció, i ens envia el missatge que l’espai públic no és el nostre lloc».
    

Segons Ferrer, en el nucli de la cultura de la violació, hi bateguen la impunitat –¿recorden que el 80% de les violències les cometen coneguts i que gairebé no es denuncien?–; la representació del cos de la dona com a accessible i disponible; i la dominació, exercida ja sigui sobre dones (96%), sobre menors o sobre persones amb diversitat funcional. Un estudi elaborat el 2013 concloïa que, moltes vegades, el motiu de la violació és la idea que un home té «dret sexual» sobre una dona sense importar-li els seus desitjos. I això inclou des de donar-se permís per tirar les baves sobre adolescents de 13 anys fins a violències extremes. La sensació que el sexe és una cosa que devem als homes, diu Solnit, està a tot arreu. «A moltes se’ns ha dit que per alguna cosa que vam fer, per com vestíem o pel nostre aspecte, havíem provocat el desig i que, contractualment, estàvem obligades a satisfer-lo. Els ho devíem. Ells tenien aquest dret. Dret a nosaltres».

Ficció i moda


I després hi ha la banalització. La moda i el luxe, amb unes imatges que apel·len al que és irracional, entren trencant la pista en aquesta festa de la misèria. L’artista Yolanda Domínguez porta al dia l’inventari de campanyes que «glamuritzen i naturalitzen» el feminicidi i les violacions. Facin, si no, un cop d’ull a les imatges d’aquesta pàgina. ¿Com són possibles a aquestes altures? Doncs ho són. «El luxe és dominació i ens fa permeables a estereotips que parlen de senyors poderosos i de dones submises». En aquest sentit, la periodista britànica Kira Cochrane va escriure que, encara que la contestació cada vegada és més gran, si aquestes imatges persisteixen és perquè «el clixé sexualitzat de la dona es representa de forma passiva i vulnerable, i la indústria s’ha adonat que, portant aquesta lògica a l’extrem, no hi ha res més atraient que una dona morta». A més a més d’assenyalar la perversitat, Dominguez, 'hacker' d’aquesta imatgeria, ha impulsat un change.org per demanar a 'Vogue' que deixi de retratar dones violentades i, després dels Sanfermines, va llançar una campanya que s’ha fet viral amb samarretes que criden: «No tocar, no violar, no matar».
    

De frivolitat, la ficció també en va carregada. «És innegable que hi ha sèries que abusen de la violació com a excusa argumental, entre les quals hi ha 'Joc de trons'. Em resulta problemàtic que es faci per convertir la dona que la pateix en més agradable, més mereixedora d’empatia. Això no passaria mai amb un personatge masculí –afirma la crítica cultural Begoña Gómez–. Una altra forma insultant d’utilitzar la violació és quan només serveix per activar alguna cosa en el personatge masculí, per exemple, deshonor, ràbia o vergonya en la seva parella, com en la primera temporada de 'True detective'. No crec que totes les sèries que recorrin a la violació siguin de patró sexista, però quan veiem que una de les quatre coses que li poden passar a una dona, a més a més de quedar-se embarassada o de seduir l’heroi, és que la violin, ens hem de preguntar per què».
    

Mireia Ferrer hi donaria un munt de respostes, i cap seria innocent. No obstant, hi ha llums que es van encenent en aquesta habitació fosca. Ella és una de les impulsores de la web Hollaback Barcelona, un projecte que inclou 82 ciutats de tot el món, amb l’objectiu de documentar els llocs i els relats de l’assetjament al carrer –el qual, per cert, passa a tot arreu: al matí, al súper, al metro, amb gent i sense gent–, donar-se suport mutu i «contribuir a generar un clima de no tolerància, que no es pugui mirar cap a un altre costat».

  

 El mateix objectiu –és a dir: treure la responsabilitat de les violències sobre les dones i alimentar el rebuig i el compromís col·lectiu– despunta com un dels puntals de la comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. La regidora de Feminismes, Cicle de la vida i LGTBLaura Pérez, és conscient que la «percepció de la inseguretat té gènere: els homes temen per la seva propietat, i les dones, pel seu cos». Per construir, doncs, una ciutat segura per a tots, estan fent un diagnòstic de què passa als carrers, donat que les denúncies són insuficients per completar la cartografia. També sospesen portar carpes antimasclistes d’informació –com la que es va aixecar a la plaça d’Espanya durant la Mercè– a altres llocs d’oci nocturn; intensificaran l’educació als espais de joves, i impulsaran marxes de dones com les que ja s’han fet al barri de la Marina, on les veïnes recorren els carrers assenyalant carències urbanístiques i de seguretat. «Queda molta feina a fer, però tots hauríem de viure la ciutat amb la mateixa llibertat», assegura Pérez, que mantindrà l’eslògan #BCNantimasclista.
  

 Mentrestant, el còmput d’agressions augmenta: el 45% en l’última dècada a Barcelona. No és clar –perquè no s’ha estudiat– si ho fan perquè hi ha més consciència o més casos, com a reacció als avanços de les dones. En el que sí que hi ha consens entre denunciants, psicòlegs i juristes és a qualificar de frustrant el procés judicial. Per això moltes dones desisteixen de tirar endavant les denúncies. «No se senten recolzades i se senten qüestionades. Els interrogatoris no solen prendre en consideració el seu estat emocional i parteixen d’idees estereotipades sobre l’agressió sexual, l’agressor i la víctima.  ‘¿Va dir que no? ¿Va dir que no? ¿Per què no va sortir corrents?’, inquireixen sovint jutges i fiscals», explica l’advocada Laia Serra.
  

 Segons la lletrada, queda molt camí conceptual per recórrer: «Se segueix interpretant que la violència de gènere només es dóna en l’àmbit de la parella, quan la violència sexual és una de les vies de subjugació de la dona més habituals fora de la intimitat. Hi ha resistències ideològiques a concebre la violència sexual com a acte masclista i de discriminació. Tampoc hi ha condemnes amb l’agreujant de gènere. Quan una agressió és racista, ningú ho dubta, però en canvi això no passa amb els delictes per misogínia. I no concebre’ls com a delictes d’odi frena la resposta social de rebuig i l’activació dels mecanismes de l’Estat per combatre’ls».
    

Davant les dimensions del problema, especialistes i afectades exigeixen atenció pública, canvis jurídics, més formació de policies i juristes, i esforços educatius, tenint en compte que ja no hi ha Educació per a la Ciutadania, en què es podia treballar el masclisme, i que les polítiques d’igualtat s’han retallat gairebé el 20%. «Si els homes que governen i que dirigeixen empreses patissin tota aquesta violència, ja s’hauria canviat de l’escola al codi penal –apunta el psicòleg Rubén Sánchez, especialitzat en delictes violents contra la dona–- És cert que el rebuig social augmenta, però sovint els homes dediquem més temps a recalcar que nosaltres no agredim que a abordar el tema. Si iniciéssim aquesta conversa, hauríem de parlar dels punts foscos de la masculinitat tradicional, dels privilegis que atorga, de com legitima la violència. I també hauríem de parlar que les nostres societats no són tan democràtiques com aparenten, que hi ha ciutadans de segona. Per tant, és més còmode minimitzar l’assumpte, pensar que és cosa de bojos i que, per tant, no hi ha res a fer»

0 Comentaris
cargando