Gossos perillosos: un estudi demostra que l’agressivitat no ve determinada per la raça

La perillositat dels gossos no ve determinada per la seva raça. Aquest axioma, defensat durant anys per la majoria dels biòlegs, etòlegs, veterinaris i animalistes en general, s’ha vist ara corroborat per un estudi genètic difós per la revista científica nord-americana ‘Science’, publicació que divulga les informacions de l’American Association for the Advancement of Science (Associació Nord-Americana per a l’Avenç de la Ciència). L’anàlisi extreta d’aquestes dades determina que la raça, per si sola, no ajuda en absolut a predir el comportament del gos.

Lleis i prohibicions

Avui dia, a la majoria de les races de gos modernes se’ls atribueixen temperaments característics associats amb la seva funció ancestral. Com a tal, se suposa que l’ascendència racial dels gossos prediu el temperament i el comportament individual de cada exemplar. Aquesta deducció ha portat, entre altres resultats, a una varietat de lleis específiques de races, que poden incloure restriccions d’assegurances o la prohibició total de tenir algunes races de gos.

Tanmateix, la científica Kathleen Morrill i el seu equip han utilitzat estudis d’associació de tot el genoma per buscar variacions genètiques comunes que poguessin predir trets de comportament específics en un total de 2.155 gossos de raça pura i mixta. I han creuat aquestes dades amb les prop de 200.000 respostes que han donat els seus propietaris a 18.385 enquestes de Darwin’s Ark, una base de dades de trets i comportaments canins.

Cap d’específic de la raça

Les dades de comportament s’han analitzat en funció de les races, les informacions proporcionades pels propietaris dels gossos i els antecessors genètics dels gossos segons la raça a què pertanyen.

Els resultats d’aquestes proves, que van incloure dades de 78 races, van identificar 11 ‘loci’ genètics –els llocs d’un cromosoma on estan localitzats uns gens específics– fortament associats amb el comportament, tot i que cap era específic de la raça.

De tal riu, tal aigua

«És una cosa evident», apunta el doctor Gaspar García, veterinari de Mundo Animal, «la perillositat depèn del gos per si mateix, tot i que sí que és veritat que cada raça té les seves característiques», afegeix. Com també és veritat que «de pares [canins] agressius sí que poden sortir gossos agressius», matisa. És a dir, que «en part, l’agressivitat sí que es transmet pels gens. Però en cap cas per la raça ‘per se’», explica.

S’ha de destacar que entre els comportaments predits amb més força per la genètica hi havia la docilitat del gos i la seva capacitat per respondre a les ordres humanes.

De la mateixa manera pensa Cristina González, veterinària del Servei d’Etologia Clínica de l’Hospital Clínic Veterinari de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que explica que l’agressivitat és una característica «multifactorial, que ve determinada per diferents motius» i sí que pot tenir un component important derivat de la genètica: «Mares que pateixen ansietat durant l’embaràs poden transmetre aquesta ansietat i por del fetus i que aquests neixin amb certa predisposició a ser agressius», assegura.

Por i traumes

González aclareix que un dels factors que provoquen que un gos tingui comportaments agressius «és la por causada, al seu torn, per fets traumàtics, situacions ‘normalitzades’ que els gossos pateixen diàriament, com per exemple que no es respecti el seu descans o la seva exposició a estímuls urbans agressius, com el soroll del trànsit en una terrassa», diu.

La investigació publicada a ‘Science’ avala les opinions de García i González, i determina que la raça només explica el 9% de la variació de comportament en cada individu caní. I fins i tot més: per a certs trets de comportament, l’edat i el sexe del gos han sigut més determinants a l’hora de predir el seu comportament que la raça.

Trets hereditaris

Notícies relacionades

Les set plantes de Nadal per decorar casa vostra aquestes festes

Catalunya triplicarà la producció de biogàs com a estratègia per reduir les emissions del sector agrari per al 2030

Els investigadors no han sigut, doncs, capaços de trobar comportaments exclusius d’una raça concreta. «La majoria dels comportaments que considerem característiques de races de gos modernes específiques, probablement es van deure a milers d’anys d’evolució del llop al cànid salvatge, el gos domesticat i, finalment, les races modernes», assegura l’autora Elinor Karlsson en un article relacionat. «Aquests trets hereditaris són milers d’anys anteriors al nostre concepte de les races de gos modernes», assenyala.

En resum: les troballes de l’estudi científic desafien les tesis actuals sobre la vinculació de la idiosincràsia dels gossos i la raça a què pertanyen, conceptes utilitzats erròniament per explicar per què algunes races són més agressives, obedients, dòcils i carinyoses que altres.