Els països rics obliden les seves promeses i en tornen a contaminar més del compte

L’anàlisi, realitzada per un consorci d’entitats ecologistes d’arreu del món, posa totes les cartes sobre la taula a tan sols tres setmanes de l’inici de la Cimera del Clima de Glasgow (COP26). Les emissions dels països del G-20 han tornat a repuntar. Després d’un 2020 marcatge per una pandèmia de Covid-19 que va aconseguir un descens del 6% en les emissions de diòxid de carboni, els registres confirmen que el 2021 ha arrencat amb un repunt de fins al 4%. Tot apunta que la Xina, l’Índia, Indonèsia i l’Argentina podrien fins i tot superar els seus registres del 2019, cosa que marcaria nous rècords històrics de contaminació en aquests punts del globus. L’avaluació de les polítiques ambientals suspèn tots els països del G-20. 

No només preocupa que la xifra d’emissions globals torna a pujar. L’informe apunta que, en aquests moments, el principal problema és que els actuals nivells d’emissions (i les promeses de reducció de cara a les pròximes dècades) continuen sent molt lluny del que es necessita per limitar l’augment global de les temperatures per sota dels 1,5 graus de mitjana. De fet, segons apunta l’anàlisi, fins i tot si els 175 països signants de l’Acord de París respectessin els seus compromisos al peu de la lletra, l’augment global de les temperatures continuaria depassant els 2,4 graus de mitjana. En llocs com Espanya, així com en els nostres veïns del Mediterrani, en aquest escenari els termòmetres podrien pujar entre quatre i set graus. I això, al seu torn, extremaria les sequeres, el risc d’incendis i els extrems meteorològics. 

Falta d’ambició climàtica

Un exemple clau per entendre aquest problema és el cas de la Unió Europea. Els Vint-i-set van prometre rebaixar dràsticament els seus nivells d’emissions per a l’any 2030, arribant a una reducció del 55% respecte als nivells de 1990, quan s’emetien una mitjana anual de 2.325 megatones de diòxid de carboni (MtCO2). Però, segons apunta l’anàlisi de l’Informe de Transparència Climàtica, fins i tot si s’aconseguís aquest objectiu, les emissions impulsarien un escalfament global per sobre d’1,5 graus. Per evitar un augment extrem de les temperatures, apunta l’estudi, les emissions haurien de caure com a mínim un 66%. Això suposaria una diferència d’almenys 686 megatones de CO₂ respecte als càlculs inicials dels Vint-i-set. 

El diagnòstic d’Espanya no apareix en aquest informe, ja que tot i que el país participi en totes les cimeres del G-20, tècnicament no és membre oficial de l’organisme. Tot i així, els registres de les Nacions Unides mostren que els llindars de pol·lució fa almenys 30 anys que estan a l’alça. El 1990, Espanya va emetre 290.000 tones de gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera. Tres dècades més tard, el 2019, el país va emetre un total de 314.000 tones més de gasos contaminants; un 5,6% menys que el 2018 però un 8,5% més que el 1990. Segons recull un informe del Ministeri per a la Transició Ecològica, aquest 2021 les emissions d’Espanya haurien de caure al voltant de 1.000 tones. En el millor dels casos, doncs, estaríem davant una reducció de només un 0,3% respecte a l’any anterior. 

«Falta ambició climàtica», conclou l’informe. Exemple d’això, la bretxa entre les promeses dels països per aconseguir «zero emissions el 2050» i els plans que, efectivament, estan posant en marxa. Segons recull l’anàlisi de les propostes presentades pels països del G-20 de cara a la pròxima Cimera del Clima de Glasgow (COP26), només sis dels 13 plans presentats fins ara suposen un esforç extra en la lluita contra la crisi climàtica. «Els membres del G-20 han d’asseure’s a negociar amb objectius més ambiciosos. La pilota està clarament al seu camp», resumeix Kim Coetze, coordinadora de l’Informe de Transparència Climàtica.

Dependència dels combustibles fòssils

El problema de fons, argumenten les entitats ecologistes, continua sent el mateix. Les economies continuen tenint una dependència extrema dels combustibles fòssils. Segons estima l’estudi, en els últims cinc anys, el consum de carbó als països rics ha augmentat fins i tot un 12% als països del G-20. Aquest any, mentre les grans economies intenten superar el sotrac de la Covid, es preveu que aquesta xifra augmenti un 5% més. Sobretot a la Xina, els Estats Units i l’Índia, els principals productors i consumidors de combustibles fòssils del globus. Només el 2019, calcula l’informe, el G-20 va finançar amb 152.000 milions de dòlars la producció i consum de carbó, petroli i gas. 

¿Però qui és, en última instància, culpable d’aquest augment? ¿Indústria o consumidors? Segons argumenta l’analista Angela Picciariello, d’ODI Global, és complicat assenyalar un únic responsable d’aquest fenomen. «Tot està relacionat. La indústria dels combustibles fòssils creix perquè hi ha demanda d’empreses i usuaris. El problema és estructural», comenta la investigadora. A Europa, per exemple, la indústria fòssil cobreix al voltant del 68% de les necessitats energètiques dels estats membre, davant el 28% del pes que, ara com ara, tenen les energies renovables. Això implica que la gran majoria d’activitats econòmiques es mantenen, directament o indirectament, sobre un model altament contaminant.

Notícies relacionades

8 races de gats sense pèl

Aliments tòxics per als gossos: quins són perillosos i riscos

Un dels sectors que més preocupa per la seva empremta ecològica és el transport. El diagnòstic de les emissions de la Unió Europea conclou que la contaminació derivada del transport ha augmentat del 17% al 28% entre el 2013 i el 2019. En aquests moments, els registres indiquen que a Europa hi ha uns 532 vehicles per cada 1.000 habitants. L’empremta ecològica de cotxes, motos i autobusos suma al voltant d’1,6 tones de diòxid de carboni per càpita (davant la tona que, de mitjana, es produeix als països del G-20). A això cal sumar-hi els tres milions de quilograms d’emissions generats per la indústria de l’aviació Europea, que ha crescut un 23% en els últims 5%. A Espanya, segons dades del Ministeri per a la Transició Ecològica, els sectors més contaminants continuen sent el transport (29%), les activitats industrials (20%), la generació d’electricitat (13%) i l’agricultura (12%).

«Els danys de la crisi climàtica s’estan accelerant exponencialment. La gent està patint les terribles conseqüències i necessita que les coses canviïn», argumenta Christiana Figueres, secretària executiva de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. «Els països del G-20 hi arriben molt tard. Caldrà moure muntanyes per limitar l’escalfament global a 1,5 graus però, afortunadament, ara mateix no és impossible. Només necessitem que els emissors més grans del món compleixin les seves tasques», afirma Laurence Tubiana, de l’European Climate Foundation.