L’hora del Planeta

2021: l’any decisiu per a la Terra

  • A la tardor estan convocades, amb un interval de dues setmanes, dues cimeres clau per al futur del planeta

  • La del clima és la primera amb els acords de París en marxa i la de biodiversitat ha de fixar objectius per al pròxim decenni

Es llegeix en minuts

L’hora del planeta sona a ultimàtum aquest any. EL PERIÓDICO s’afegeix en aquesta ocasió a la gran apagada de llums convocada per l’oenagé WWF per a aquesta nit a les 20.30 hores. I és que el 2021 es prendran decisions crucials per al futur del planeta. A mitjans d’octubre està convocada a Kunming (Xina) la COP15, o sigui la quinzena cimera de la Convenció sobre la Diversitat Biològica (CDB). En aquesta cimera, s’han de renovar els compromisos sobre biodiversitat per als pròxims 10 anys. La proposta més destacada és transformar en espai protegit el 30% de la superfície terrestre i marina per abans del 2030.

Dues setmanes després, a principis del mes de novembre, està convocada a Glasgow (Regne Unit), la COP26, cimera del clima que segueix la que es va celebrar a Madrid el 2019. És la primera en la qual els acords de París estan en marxa, després de l’acabament del protocol de Kyoto el 2020. No obstant, només una minoria de països han pres compromisos concrets de reducció d’emissions, que, a més, són insuficients per complir els acords. De la COP26 s’espera una major ambició. A més, es discutirà com els països rics finançaran l’adaptació al canvi climàtic dels pobres. I potser també s’aconsegueix regular el mercat de les emissions

Oportunitat sense precedents

«¿Es decidirà el futur del planeta a la tardor? És una manera de plantejar-ho», resumeix Georgina Chandler, cap de política internacional de RSPB, una oenagé britànica amb una llarga experiència en les cimeres de biodiversitat. «En aquest moment hi ha una consciència i una atenció pública com mai n’hi va haver. Abans n’hi havia prou amb uns acords. Ara hi ha una pressió per actuar», afirma Jennifer Allan, col·laboradora de l’International Institute of Sustainable Development, una organització canadenca que analitza les negociacions climàtiques. 

Les dues cimeres van ser ajornades per la pandèmia. La crisi sanitària ha dificultat les negociacions prèvies. D’altra banda, l’ajornament permet aprofitar una sèrie d’esdeveniments previs, que permetran veure per on van els trets. Entre els quals, una trobada internacional sobre el clima convocat per Joe Biden a l’abril; el plenari de l’Assemblea General de les Nacions Unides al juny, i el G-20 a l’octubre. 

Que les dues cimeres gairebé coincideixin en el temps podria ser una oportunitat. «Volem que es mirin l’una a l’altra i que es complementin. Molts negociadors seran els mateixos en les dues cimeres. Ens estem jugant la coherència entre les polítiques de clima i les de biodiversitat», afirma Enrique Segovia, director de conservació de WWF Espanya. No obstant, la proximitat dels esdeveniments també podria impulsar algunes delegacions a descuidar un d’ells.

Cimera de la biodiversitat

La trobada de Kunming ha de construir a partir d’un fracàs. Els 20 objectius de biodiversitat fixats el 2010 a Aichi (Japó) no s’han complert majoritàriament. «La COP15 és decisiva, perquè fixarà l’agenda per als pròxims deu anys», comenta Chandler.

  • Nous objectius decennals

L’objectiu més destacat és el «30 el 2030». O sigui, protegir el 30% de la superfície del planeta dins de la pròxima dècada. «Aquest sembla un objectiu assegurat, però si ens quedéssim en això la trobada no seria un èxit», observa la investigadora. «Espanya ja gairebé compleix aquest objectiu a terra, però ha d’ampliar la protecció al mar i millorar la gestió», observa Segovia. «És el país amb més diversitat biològica de la UE i és el que més s’hi juga», afegeix. 

  • Desemmascarar qui incompleix

A Kunming s’ha d’acordar com mesurar el compliment dels objectius. Fins ara, els reports que presenten els països no estan estandarditzats. Això impedeix comparar. «No hi ha manera de dir qui ho està fent bé. Els països sempre poden al·legar que el fracàs és d’altres», explica Chandler.

  • ¿Qui paga?

Un assumpte que segueix en la foscor és com finançar tot això. ¿Qui paga la creació de les àrees protegida, per exemple? No hi ha avenços en la idea de crear un fons per a la natura, semblant al fons verd climàtic. La investigadora espera que la Xina, com a país hoste, faci algun pas per desbloquejar-lo.

Cimera del clima

També la cimera del clima començarà amb els deures sense fer. Els països que han presentat els seus compromisos de reducció d’emissions no arriben a la cinquantena. Tampoc està clar com seran de verds seran els fons de recuperació postpandèmia. «Hi ha el risc que donin molts diners a la indústria fòssil», observa Sven Harmeling, coordinador per a Europa de política internacional a la xarxa d’oenagés Climate Action Network.

  • Més ambició

L’assumpció de compromisos climàtics no ncessàriament ha de passar durant una cimera, no obstant, aquestes trobades «són un moment de judici sobre com anem», explica Jennifer Tollman, del ‘think tank’ climàtic europeu E3G. Això podria empènyer alguns països a actuar en els esdeveniments previs. Durant la trobada, és possible que alguns països «d’alta ambició» o grans bancs de desenvolupament anunciïn mesures. Una cosa que sí que es podria decidir a Glasgow és un sistema perquè els compromisos siguin més concrets. En concret, un marc temporal comú: actualment, cada país decideix si els seus compromís són de cinc anys, 10 anys o un altre lapse de temps.

  • Mercats d’emissions

Un altre assumpte candent és l’Article 6 dels acords de París, referent al comerç d’emissions: aquest sistema permet a un país o empresa que emet menys vendre la quota d’emissions estalviades a un altre que emet més. Actualment, hi ha mercats d’emissions voluntaris. És possible que la cimera els articuli en un mecanisme comú. No obstant, estan per decidir si els crèdits adquirits sota el protocol de Kyoto es podran continuar comerciant. 

  • Finançament

Et pot interesar

Com en el cas de la cimera de la biodiversitat, el finançament és un escull important. En teoria, de 2020 a 2025, els països rics haurien de contribuir amb 100.000 milions de dòlars anuals a ajudar els pobres en la seva adaptació al canvi climàtic, i a reparar les pèrdues i danys que l’adaptació no pot solucionar (com les conseqüències d’un gran temporal). La forma d’aquestes ajudes (préstecs, assegurances, subvencions, etcètera) segueix en discussió. També es començarà a debatre com fixar els pagaments després del 2025.

«No m’agrada pensar a aquestes cimeres com l’última oportunitat. Es tracta de negociació i els resultats sovint no són òptims. Però continuen tenint sentit», afirma Harmeling. «El més important és que estimulin l’acció. Ja no n’hi ha prou amb prendre impuls, la gent vol accions tangibles», conclou Allan.