Teresa Ribera: «No podem fallar als nostres fills»

Sobre Teresa Ribera ha recaigut el pes d’organitzar contra rellotge una Cimera del Clima, una tasca en la qual els països solen fer servir gairebé un any. Titular en funcions de la cartera de Transició Ecològica (fonts de Moncloa ja la confirmen per al futur gabinet de coalició), porta les regnes de la COP25 des del seu càrrec com a presidenta del Comitè Organitzador. El seu currículum l’avala.

—¿En quantes cimeres ha participat des de les diverses institucions que ha presidit?

—La meva primera cimera del clima va ser la COP7 de 2001 a Marràqueix. Compti vostè mateix.

—¿Som a temps de salvar el planeta? 

—¡Això espero! Necessitem donar un accelerament a l’acció ambiental i canviar el nostre model de producció i consum dràsticament. Tècnicament és possible, però hem d’activar tots els ressorts perquè això passi. També és una qüestió de grau d’afectació. Com menys fem ara més complicat, més costós, més injust serà i més mal es produirà.

—¿En què ha de contribuir aquesta cimera?

 —Un dels objectius més importants de la COP25 és llançar el missatge que cal actuar ja. Aquest és el lema que encapçala la cimera. També i important dissenyar com s’ha de portar a terme el 2020 el procés de revisió a l’alça de les contribucions dels països. És clau que tots augmentin la seva ambició i això només serà possible si d’aquí sortim ben orientats sobre com fer-ho.

—El tancament de les regles de París quedava pendent només d’un últim serrell, la creació del mercat internacional de carboni. ¿És important?

—Sí. Hi ha una demanda generalitzada de posar un preu al CO2 que ens ajudi a tots a valorar en la seva justa mesurada el que significa emetre o no emetre gasos amb efecte d’hivernacle. Si aquest preu del CO2 respon a una mateixa realitat a tot el planeta i compta amb una mateixa autoritat o amb unes mateixes regles ens facilitarà molt les coses. Però no pot fer-se de qualsevol manera. Si no ens posem d’acord hem de pactar un programa de treball que ens permeti assolir-lo en el futur. Dels acords sobre les regles de París aquest és el més individualitzat, el que més pot esperar.

—L’últim informe de l’ONU insta a multiplicar per cinc l’ambició climàtica per limitar l’escalfament a 1,5ºC. ¿És viable un salt tan enorme?

—Les dades de l’informe són molt preocupants. De París ja vam sortir dient que les contribucions dels països no eren suficients per arribar als objectius marcats i que calia seguir treballant, però avui sabem que el diferencial ha crescut. Una vegada s’assenteixen les bases per a les transformacions estructurals dels sistemes econòmics, les coses passaran més de pressa. Tot i que continuem sense poder dir que aquestes noves bases estan assegurades.

—¿D’on provenen les principals resistències?

—Del Govern federal dels Estats Units, que ha decidit desvincular-se de l’acord, però també de la Xina. Aquest país és el principal emissor i després d’un primer moment de transformació interessant hi ha dades preocupants sobre el seu augment de l’ús del carbó. La Xina ha de determinar ara fins a quin punt complirà el seu compromís d’anar cap a una descarbonització completa de l’economia.

—¿Què significa per a Espanya acollir la cimera?

—Un compromís amb el sistema multilateral amb què afrontar els grans desafiaments globals. Demostra una confiança per part de la comunitat internacional i per part de Xile que ens honra. I el compromís amb l’acció climàtica com un eix fonamental de la nostra política econòmica i la nostra política exterior.

—¿Quins ensenyaments traiem de les revoltes de les armilles grogues, contra la pujada de combustibles a l’Iran, a Bolívia?

—Que no s’ha de ser ingenus però sí solidaris. Un procés de transformació tan rellevant en tan poc temps, tot i que sigui ben intencionat no pot oblidar l’afectació social que comporta. Un no pot dir trasllado el cost del CO2 al preu i cadascú que s’aguanti o transformo o tanco un sector d’activitat perquè produeix mal al medi ambient si no se li donen en paral·lel alternatives a aquests treballadors, famílies o veïns que necessiten viure cada dia. D’aquí la nostra estratègia per a la Transició Justa.

Notícies relacionades

8 races de gats sense pèl

Aliments tòxics per als gossos: quins són perillosos i riscos

—L’últim any s’han expressat amb la màxima força els moviments de protesta amb moviments com el de Greta Thunberg.

—És bo que s’escolti la ràbia de qui reclama una oportunitat per al futur. Però no ens podem quedar només en la ràbia i la frustració. El fonamental és que això es tradueixi en acció concreta. Jo confio que aquesta cita ens serveixi per a això. No els podem fallar als nostres fills i als nostres nets.