El llarg viatge de les anguiles

Per als antics grecs, les anguiles eren éssers extraordinaris que emanaven de les entranyes de la Terra, com va escriure Aristòtil en la seva Història dels animals: «Ni són fruit d’aparellament ni són ovípares, i mai de la vida se n’ha capturat cap que estigués proveïda de líquid seminal ni d’ous». ¿On naixien?

La confusió obeïa a un cicle migratori de fins a 16.000 quilòmetres, sumant l’anada i la tornada, que no va poder ser explicat fins al segle XX: les anguiles adultes viatgen des dels rius europeus fins al mar dels Sargassos, a l’Atlàntic, al nord-est de les Bermudes, i just allà fresen i moren. Amb posterioritat, les minúscules cries –les preades angules– tornen als territoris ocupats pels seus ancestres, pateixen dues metamorfosis que en canvien el color, creixen i, finalment, reinicien el cicle de tornada fins a les aigües que les van veure néixer.

L’oceanògraf danès Johannes Schmidt va ser qui va posar fi a la confusió quan en diverses expedicions per l’Atlàntic entre el 1904 i el 1915 va aconseguir capturar exemplars d’angula i va observar que eren més petites com més a prop estaven del mar dels Sargassos, cosa que significava que molt probablement es reproduïen i naixien allà. 

Malgrat tot, el cicle migratori de les anguiles seguia sense ser ben conegut. Ara, un equip europeu amb destacada participació espanyola ha pogut determinar per primera vegada les rutes, les pautes horàries, els depredadors i fins i tot la velocitat dels individus gràcies a l’ús d’animals equipats amb transmissors, un treball que esperen que serveixi per millorar la gestió de l’espècie, ara molt amenaçada, explica Javier Lobón-Cerviá, investigador del CSIC al Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN), a Madrid. Els resultats s’han publicat a Science Advances. 

DUES MENES DE SENSOR

Els investigadors han utilitzat dos sensors diferents, tots dos de mida molt petita per no interferir en els moviments de les anguiles. El primer model es clava a la musculatura dorsal de l’anguila i va emmagatzemant informació a mesura que l’animal es desplaça. Transcorreguts sis mesos, es deixa anar, puja fins a la superfície del mar i des d’allà envia els senyals. El segon model s’introdueix en la cavitat peritoneal, però després cal esperar que l’animal es mori i es podreixi perquè el sensor sigui operatiu. Per al projecte, els investigadors van deixar anar 707 anguiles adultes equipades amb un transmissor. Això els va permetre seguir el moviment de 206 exemplars.

«Gràcies als senyals hem descobert que les anguiles segueixen una rutina a l’hora de traslladar-se. De dia es mouen en les profunditats de l’oceà i, a l’arribar la nit, continuen el seu viatge en aigües menys profundes», explica Lobón-Cerviá. Les rutes de dos exemplars marcats al mateix lloc s’assemblen, però no són idèntiques. «També hem comprovat que la velocitat mitjana variava enormement, entre 3 i 47 quilòmetres per dia, cosa que fa impossible que totes arribin plegades al seu destí a la primavera». Davant del que es creia fins ara, no totes les anguiles duen a terme el recorregut en quatre mesos per fresar simultàniament, sinó que moltes triguen fins a un any a arribar. En concret, la durada mitjana del viatge de les anguiles marcades va ser d’11 mesos.

DATES DE FRESA

Gràcies a les dades relatives a la supervivència de les larves al mar dels Sargassos, han comprovat que la fresa es porta a terme del desembre al febrer. Finalment, els investigadors han documentat els atacs que les anguiles pateixen de catxalots, taurons, tonyines i altres depredadors.

Notícies relacionades

¿Què heu de fer si una eruga processionària del pi enverina el vostre gos?

Consells per viatjar amb el gos o el gat durant les vacances

Les minúscules angules, que quan arriben a la costa espanyola pesen menys d’un gram, tracen una de les migracions més extraordinàries del regne animal ja que són capaces de travessar el Mediterrani i remuntar pel Danubi, comenta l’investigador del MNCN. Després s’engreixen fins a arribar a un pes d’entre dos i quatre quilos. Segons sembla, tot i que és una hipòtesi controvertida, les anguiles i altres peixos migratoris com ara el salmó segueixen la mateixa ruta i s’orienten gràcies als camps magnètics de la Terra.

«Les dades obtingudes ens ajudaran a millorar de manera substancial les estratègies de conservació de l’espècie per poder-la protegir», conclou Lobón-Cerviá. «Encara tenim milers d’hores d’informació».