Anar al contingut

LA LLUITA PEL TÍTOL DE LA NBA

Ricky Rubio, a la terra promesa

El base català afronta per primera vegada els 'play-off' després de set temporades a la lliga nord-americana

Els Utah Jazz, una de les sensacions del campionat, s'enfrontaran als Thunder d'Alex Abrines

Luis Mendiola

Ricky Rubio, a la terra promesa

JAVIER ROJAS

Ha sigut un llarg pelegrinatge. Un camí ple d’obstacles i tristors fins i tot per a qui va ser considerat al seu dia el nen prodigi del bàsquet europeu i a qui molts veien als EUA com el nou Pistol Maravich quan va aterrar a la NBA. Però, per fi, Ricky Rubio ha arribat a la terra promesa. Després de set temporades a la Lliga, disputarà unes eliminatòries pel títol, i es traurà de la motxilla aquella pesant pedra que el convertia en el tercer jugador amb més partits disputats (430) sense jugar uns play-off.

«És un somni fet realitat», assegura, quan ja va camí dels 28 anys (els complirà a l’octubre). Ricky s’estrenarà en la posttemporada aquest diumenge amb els Utah Jazz. A l’equip de Salt Lake hi va arribar l’estiu passat després d’un traspàs que ha sigut alliberador en tots els sentits des dels Timberwolves. A Minnesota havia jugat tot aquest temps i, curiosament, l’equip de Minneapolis també ha acabat la seva metamorfosi i ha travessat el llindar de les sèries pel títol.

«Segurament visc en el millor moment de la meva carrera. Per molts temes, per maduresa, per sensacions. No tenia aquestes sensacions des de cadet. Sento que puc aportar moltíssim a l’equip i anotar en situacions que abans no tenia», explicava aquesta mateixa setmana a la cadena SER. «Arribar als play-off se’t posa molt bé. És dur anar cap a casa els últims sis anys cada abril. Però per fi puc dir que els jugaré i estic amb moltes ganes».

Un procés dolorós

El Ricky que s’enfrontarà a partir d’aquest diumenge als Oklahoma Thunder del big three format per Russell Westbrook, Carmelo Anthony i Paul George, i també pel mallorquí Àlex Abrines, no té res a veure amb aquell nen que va enlluernar al debutar amb 14 anys a l’ACB o aquell devastador talent que es va penjar la plata olímpica enfrontant-se als Estats Units a la final dels Jocs Olímpics de Pequín amb 17 anys.

El base del Masnou s’ha instal·lat en una nova etapa de la seva carrera marcada per la maduresa després d’una trajectòria irregular i algunes estacions doloroses: la seva greu lesió de genoll la temporada del seu debut el 2011 que el va tenir apartat de les pistes 10 mesos, una segona operació al turmell esquerre que el  va limitar a 22 partits en una altra (2014) i, sobretot, una traumàtica experiència personal com la mort de la seva mare, Tona, el maig del 2016.

«Hem viscut moltíssim. Sabem que hi ha algú allà dalt ajudant-nos i és per a ella», va admetre, a manera d’homenatge, Ricky després de classificar-se, quan va revelar que el missatge que més l’havia emocionat a l’aconseguir el seu objectiu havia sigut el del seu pare, Esteve, que aquesta mateixa setmana ha viatjat a Salt Lake City per ser al seu costat.

De tot aquest procés personal, agusat pel dolor, n’ha emergit un nou Ricky, revestit de duresa, igual d’ambiciós, més reflexiu, sense obsessions ni càrregues. El final de la innocència ha arribat fins i tot al que es veu a la pista. La imatge adolescent dels seus primers dies s’ha tornat més fosca. Els tatuatges, la melena deixada anar, la barba. El nen fa temps que va quedar enrere.

Ricky torna a ser el jugador que controla el joc, que sorprèn amb les seves assistències, que roba pilotes, que ha recuperat el sentit lúdic a la pista. També ha afegit el punt d’egoisme que li faltava i ha revestit de confiança el tir, el taló d’Aquil·les que els seus crítics sempre li han retret. I els seus números mostren una notable millora.

Ha pujat la seva mitjana anotadora (13,1 punts davant els 10,8 de la seva carrera) i el seu encert (35,2% en triples davant el 32% de mitjana), amb diversos partits de més de 30 punts, encara que ha baixat el d’assistències (5,3 davant 7,9 en la seva carrera). «Era una qüestió de confiança i també saber trobar les accions de tir en el partit», explica el base català, que va tenir l’ajuda de l’exjugador dels Jazz Raül López a l’estiu per reforçar alguns dels aspectes del seu joc.

Màxima ambició

La seva adaptació a Salt Lake ha sigut esplèndida, especialment amb el seu tècnic Quin Snyder, amb qui ha desenvolupat una connexió especial. El perfil internacional de la plantilla, amb la presència, entre altres, del francès Rudy Gobert i de l’australià Joe Ingles, amb qui ja va coincidir al Barcelona, l’ha ajudat a trobar amb molta més rapidesa el seu nou lloc a la Lliga. «Només m’han demostrat amor des que vaig arribar. És genial estar en un grup com aquest on tots es preocupen pels altres», explica.

D’un inici descoratjador, que es va iniciar amb la marxa de la seva gran estrella, Gordon Hayward, als Celtics, i del seu base George Hill, a Sacramento, que no feia presagiar res de bo, ha sorgit al rescat dels Jazz el concepte del col·lectiu, i també el protagonisme de Donovan Mitchell, aspirant al títol de Rookie de l’Any, la força de Gobert, candidat a Defensor de l’any, i la revalorització de Ricky, per convertir l’equip de Utah en una de les sensacions del curs.

Nivell de confiança

«Hem fet un gran final de temporada, però estem anant a més. Estem amb un nivell de confiança que en aquests play-off pot passar qualsevol cosa. Podem sorprendre qualsevol», adverteix Ricky, a qui l’esperarà una batalla especialment dura a nivell particular: Russell Wesbrook, l’últim MVP, que ha tornat a finalitzar el curs amb mitjanes de triple doble: 25,4 punts, 10,1 rebots, 10,2 assistències. Una autèntica bèstia l’espera en el camí.