Pilar Reyes, editora: «Editar és escoltar la música del temps»

Va néixer al món d’aquest segell sent una noia que s’estrenava en aquest ofici a Colòmbia, quan començava a existir el que llavors es va anomenar l’Alfaguara global. Aquesta Alfaguara, que va fundar Camilo José Cela, és des de fa temps un segell global, pertanyent en aquest moment a Penguin Random House, que el va comprar a la Santillana que va fundar Jesús de Polanco.

Penguin va ajuntar nombrosos segells de la mateixa marca fins a convertir-la en una representació molt variada del que avui forma part d’aquest univers internacional d’editorials. Pilar Reyes ja era directora d’Alfaguara quan es va produir aquell canvi d’amos. Ara és la directora de la divisió literària d’aquest consorci important. Aquesta conversa es va fer al seu despatx, on hi havia tants llibres, de tants segells, que semblava que sobre aquesta taula no hi havia només el que publicava sinó la maqueta general d’un immens catàleg.

¿Quina seria ara l’essència del que és un editor de llibres de qualitat?

Ser editor és estar a mig camí entre la poesia i els Pressupostos Generals de l’Estat, com va dir Eduardo Mendoza alguna vegada amb enorme gràcia... Jo m’identifico amb la descripció del gran editor alemany Michael Kruger: editar és escoltar la música del temps. En el meu rol de portar la divisió literària de Penguin Random House també es tracta de posar a conversar segells amb una història llarga, com Lumen, Random House, la mateixa Alfaguara, i de veure de quina manera mantens les seves senyes d’identitat. Pertanyent a un grup gran, veure com cada editorial troba el seu lloc, la seva manera de mantenir viu el catàleg. Cada segell és una manera particular d’interpretar la música del seu temps.

¿Amb què s’ha trobat que li hagi semblat extraordinari?

L’edició és una constant sorpresa. Qui entra al món editorial després no en vol sortir. L’experiència s’acumula i a mesura que passa el temps sents que saps coses, ¡però la realitat es mou tant! Cada llibre és gairebé un prototip en molts sentits, així que, tot i que tinguis un coneixement que poses en aquell moment sobre la taula, la realitat t’està convidant a pensar diferent. L’editor ha de tenir unes antenes molt posades sobre el món. I, com que aquest canvia, la idea de sorpresa sempre existeix. Un dels trets essencials de l’edició és no perdre aquests ulls per deixar-te sorprendre.

¿Què no podria oblidar del seu aprenentatge?

Vaig començar en aquest ofici a Colòmbia, el 1992, tenia vint anys... Vaig començar a estudiar Lletres. La meva lectura com a adulta ha corregut paral·lela a la meva tasca com a editora en el procés de la meva vida professional. He anat elaborant el meu univers lector juntament amb el meu univers d’editora. Ara he recordat, en la mort de Mario Vargas Llosa, que el vaig conèixer el 1997. L’havia estudiat a la universitat, i paral·lelament a aquest estudi em veia intervenint en el destí dels seus llibres al meu país. El primer va ser ‘Los cuadernos de don Rigoberto’... He anat combinant la meva formació literària i la meva experiència com a editora. Entenc la lectura com una experiència que no pot evadir la qualitat. Llegir els grans autors és fonamental per formar un gust. En un catàleg poden conviure grans noms i nous autors. Aquest diàleg el pot configurar un catàleg: construir una conversa entre autors, entre generacions, entre literatures de diferents temps i llocs, i llengües.

¿L’ofici s’aprèn abans o s’aprèn mentrestant?

S’aprèn en l’experiència, dels mestres, aprenia fent. Per mi era important transmetre que un editor ha d’entendre el seu compte de resultats, perquè entendre’l li dona llibertat. Quan un aconsegueix això entén que els números responen a una estratègia, a una mirada. En són la conseqüència, no l’imperatiu.

Vostè és la cúspide de l’edició literària a Random House...

L’edició és un treball d’equip. És fonamental que a les editorials hi hagi gent de diferents generacions, amb diferents experiències. D’aquesta conversa en surten equips molt enfortits. Treballo amb gent del Canadà, de l’Argentina, de Mèxic, amb espanyols, amb llatinoamericans, hi ha un gresol de mirades perquè en una editorial has de tenir antenes en molts llocs, amb experiències i interessos molt diferents.

Quan va començar a ser editora, ¿va tenir mestres molt pròxims que li van anar explicant com era aquest teatre?

Vaig començar a treballar a Alfaguara, el 1992, quan a Colòmbia la dirigia Conrado Zuloaga. Al meu país hi havia editors com ell, com Moisés Melo o Gabriel Iriarte, com Patricia Hoher o com Carmen Barvo. Era una generació molt emprenedora, buscant i creant un projecte editorial colombià fort. En el cas d’Alfaguara, es tractava de travar un projecte que intentava pensar la llengua junts, Espanya i l’Amèrica Llatina. Vaig descobrir amb Conrado i amb altres editors de l’època la idea que l’edició no és una professió sinó un ofici i gairebé una manera de ser. Un editor acaba mirant el món així. Veig una exposició, llegeixo el diari i en tot el que veig o trobo penso en possibles llibres o maneres de comunicar aquells que publico. O busco relacions que podien resultar, finalment, converses entre autors. Crec que tot això permet crear una manera de veure el món, una cosa que crec que vaig aprendre dels meus mestres, allà i aquí.

¿L’influeix la història de la seva pròpia editorial a l’hora de treballar?

Crec que és fonamental recordar sempre la història de la teva editorial. Ens passa als que treballem aquí: tenim una consciència absoluta de la història que tenen les editorials que integren el nostre Grup, que aquesta història sempre està posada en valor i entorn d’aquesta experiència convé conversar. En un món on cada vegada som més adanistes, com deia Javier Marías, ja que ens sembla que ho inventem tot per primera vegada, jo crec que és fonamental concebre els catàlegs com una conversa en el temps, que puguin conviure Proust, que ara estem reeditant en una meravellosa nova traducció de Mercedes López Ballesteros, i Aixa de la Cruz... Aquesta conversa en el temps que pot ser un catàleg editorial és fonamental. Això passa també per la nostra pròpia idea de concebre la nostra relació amb els qui ens van precedir a l’hora de dirigir aquests segells. Això és tan important com la idea de fer perviure els autors del catàleg, des dels inicis de l’editorial. Alfaguara ha publicat Julio Cortázar des dels anys 60, i és aquí. I l’hem reinterpretat, hem canviat el disseny de les seves cobertes, hem plantejat un altre tipus de lectures, per fer-lo un contemporani... Aquest exercici de tornar a posar en conversa el passat és part substancial d’un catàleg literari.

¿Com veu ara la recepció espanyola de la producció llatinoamericana? 

Òbviament sempre se cita el boom com un referent. I jo crec que va ser meravellós. Estava recolzat per llibres formidables que van canviar la història de la nostra literatura. Però era un temps en què es publicava més aviat poc. Avui és molt difícil de repetir aquest fenomen que va néixer amb pocs noms, molt centrat en un tipus de novel·la. És una història formidable, però no pensaria que aquest seria el paradigma del que cal repetir. Els temps són uns altres, hi ha una conversa diferent, hi ha moltíssima més gent escrivint, hi ha mirades molt diverses...

¿Què ha après en aquest ofici?

He après que, d’alguna manera, tenim una enorme responsabilitat en la conversa social, que passa per oferir lectures de qualitat que facin complexa la conversa pública. La vida es mou en les zones grises, i estem parlant massa en blanc i negre. En les zones grises es posa de manifest que la vida és amfíbia, i és allà on hi ha la literatura, els llibres d’assaig, els llibres d’història...

Ha viscut l’alegria de publicar Vargas Llosa i ara el trauma de la seva mort. I l’alegria de treballar amb Javier Marías i també de patir la llarga agonia de la seva mort.

Em sento molt honrada d’haver pogut treballar de prop amb tots dos. Sento que se sentien molt part de l’editorial en la qual publicaven, sentien que allà tenien una casa i aquesta no és una figura retòrica: una editorial és un lloc on et sents acollit, on tens converses amb gent que et desafia... Jo vaig començar a publicar-los, com a editora ja en la seva plenitud, des d’‘El sueño del celta’, en el cas de Mario. Vaig viure la felicitat del seu premi Nobel. El repte ara és enorme: que la seva obra continuï sent contemporània, llegida, publicada, que estigui a l’abast dels lectors. En el món, et deia, hi ha molt soroll, i davant aquest soroll els editors hem de mantenir vius autors com Mario, com Saramago, com García Márquez, com Javier Marías, com ara Cortázar. Estan vius, naturalment, i nosaltres tenim l’obligació que aquestes obres continuïn conversant amb el temps.

¿Creu que el boom es va donar per mort massa prematurament?

No hi estic d’acord. El boom ha sigut absolutament present en la història llatinoamericana i espanyola. Sempre ha sigut un referent. El Mario va publicar el seu últim llibre el 2023, no era ja un autor del boom, no es va quedar en aquell temps: va anar interpretant els temps i construint en una conversa amb el seu present. No és que el boom torni a la conversa. Crec que ha definit la conversa literària en espanyol, per atacar-lo, per defensar-lo, per repensar-lo, per incloure nous noms. No hi ha un article que tingui a veure amb la literatura en espanyol de qualsevol temps que hagi coexistit amb el boom que es pugui fer sense citar el boom d’alguna manera. Ara, per exemple, el boom se cita per posar de manifest que allà no hi va haver dones que, com Elena Garro o Marvel Moreno, van ser les seves contemporànies. I és cert que aquest rescat es planteja com un exercici intel·lectual just amb les obres d’aquestes dones.

Arturo Pérez-Reverte és el més veterà dels autors d’Alfaguara. ¿Com és la feina amb algú que té tant èxit?

Treballar amb Pérez-Reverte és un plaer absolut. No dona per descomptat res. Sempre pensa que a cada nou llibre tot està per començar. Aquesta tensió és fonamental per a ell a l’hora d’escriure, i per a l’editor a l’hora de treballar els seus llibres. Ell és molt detallista en la manera en què el seu manuscrit es transforma en llibre. És molt respectuós amb el treball editorial i tenim ja una manera de fer establerta que va posar en marxa en el seu dia la seva editora, Amaya Elezcano... Manté les seves maneres i respecta una tradició editorial... Té, a més, un avantatge meravellós que sembla una obvietat, però no ho és: el llibre que t’explica que vol escriure és el llibre que escriu.

Notícies relacionades

Idoia Moll, directora d’Alba Editorial: «Continuem sent una editorial que aposta per l’edició artesanal»

Les vacances dels escriptors: desconnectar sense deixar de passar pàgines

Té una joia en el seu catàleg, Manuel Vicent, a Alfaguara des que la va fundar Camilo José Cela...

És un autor extraordinari, un narrador nat, capaç d’explicar-te, a l’arribar a una cita, tot el que va passar en el trajecte, i fer d’això un relat impecable. És com si, explicant, resumís l’Ulisses... Una persona original, amb una mirada particularíssima. Tant de bo hi hagi moltes celebracions i premis per a ell perquè se’ls mereix tots: és un dels millors retratistes de la història recent d’Espanya, una ploma en la millor tradició de l’esperpent valleinclanesc, en la millor tradició sarcàstica i lúcida de la literatura espanyola. No hi ha ningú que sigui capaç de generar perfils com els seus. És un daguerreotipista genial i la seva càmera són les paraules de la millor literatura.