«Les Corts no tenia fama, però sí asils i hospitals»

Olor de pa. És increïble com una cosa tan simple, una aroma que arriba a l'olfacte, així, al vol, en un instant, pugui situar immediatament una persona adulta en la seva infància. L'olfacte i el gust d'Albert Closas (Barcelona, 1959) han guardat al llarg dels anys l'olor i el sabor dels llonguets, els panets que pastava i ficava al forn el seu avi matern, que des dels anys 20 havia regentat un forn a la plaça de la Concòrdia, que és el rovell de l'ou del barri de les Corts. El besavi de Closas, periodista de TV-3 i responsable del programa Valor afegit, ja havia fet de forner en un forn de l'Eixample barceloní. Fins a l'any 1966, el forn de la plaça de la Concòrdia va ser un dels referents d'Albert Closas, mentre jugava a pilota amb nens de la seva edat a les places i els carrers del barri on encara avui resideix.

Durant la seva infància, l'avui director i presentador del programa de TV-3 sobre Economia Valor afegit -s'emet els dimecres a les 23.30 hores, amb reemissió els dissabtes a les deu del matí, però avui no per la programació especial de la Mercè- travessava  cada dia mig Barcelona per anar a classe, al col·legi dels germans Maristes del passeig de Sant Joan. «Allà ningú coneixia el meu barri. Havia de citar sempre El Corte Inglés i el Camp Nou perquè el sabessin ubicar», recorda. «I això és una cosa que sempre, encara avui, hem de fer els veïns de les Corts. Històricament, el nostre barri ha aportat el nom a entitats que no eren aquí, com l'antic camp del Barça», puntualitza el veí del barri, amb un nom que també va acabar apropiant-se tot el districte.

Un gran desconegut

«Poble perdut, barri introbable, aquesta  expressió del periodista Josep Maria Casasús -del seu llibre Les Corts, un poble perdut, un barri introbable, Edicions 62 (1976)- m'ha semblat sempre una definició magnífica i molt encertada per al nostre barri», cita Closas.

«Les Corts no ha tingut mai ni el nombre d'habitants, ni la força del barri de  Gràcia, ni la quantitat de fàbriques i obrers de Sants, ni tampoc la burgesia de Sarrià. El nostre és un barri bastant desconegut, col·lateral. No ha tingut mai una personalitat tan popular com els altres», afegeix.

«De fama no en tenia, però sí que tenia asils i hospitals. A falta de ser conegut, aquí hi havia el frenopàtic i l'hospital Sant Joan de Déu -on avui hi ha el centre comercial L'Illa- i la presó de dones, on hi ha El Corte Inglés», repassa Closas.

En el número 3 de la plaça de la Concòrdia -Farmàcia Oller- encara hi ha una de les úniques façanes originals de les cases familiars de l'època (1854), la de la generació de nens que encara voltaven per aquell petit nucli urbà, amb fesomia rural, envoltat de solars i descampats on es jugava a pilota o es passejava els gossos. Mentrestant, responsables d'immobiliàries, a finals dels 70, començaven a fregar-se les mans planejant una efervescència constructiva que toparia amb la crisi de fa 30 anys.

«Les Corts va apuntar clarament la crisi d'inici dels anys 80», explica el periodista econòmic. «Tots aquells grans projectes en solars que fins als anys 70 havien albergat antics convents i asils van quedar sense edificar. Les Corts va viure així l'ascensió i caiguda del que hauria volgut ser, les noves i luxoses Corts. Fins al 1988 i 1989, i sobretot amb l'impuls dels Jocs Olímpics, no es va reprendre la construcció», apunta Closas, ja situat en la dotzena temporada del seu programa. Amb entrevistes i reportatges, Valor afegit explica l'economia des del llenguatge i interessos del gran públic. «Al capdavall, en totes les vides està present l'economia», diu el presentador.

Falta gent jove

Notícies relacionades

Vidre i foc

Concurs: ¿Reconeixes aquest lloc del districte de les Corts?

Pedralbes, un dels tres barris que juntament amb La Maternitat i Sant Ramon i el barri d'Albert Closas formen part de les Corts, dispara el còmput genèric del preu del metre quadrat al districte. «El nostre barri és potser un dels més envellits de la ciutat. Els joves ho tenen difícil per quedar-s'hi si no tenen la sort d'heretar una vivenda familiar. Tant de bo es trobessin mecenes públics perquè la gent jove s'hi pogués quedar. És clar que també d'aquesta manera correríem el risc de morir d'èxit i acabar amb la intimitat del barri», reflexiona el veí d'un barri que van aixecar botiguers emprenedors.

Antics tallers com el del seu bes­avi patern, manyà i ferrer, van impregnar la personalitat del barri de les Corts i el record de valor afegit dels carrers i les places de la infància de Closas: olor de ferro i de pa, de treball i de família.