París bé val un passaport

"Jo vaig ser una vegada el futur", va dir David Cameron l’any 2016 a l’acomiadar-se del càrrec de primer ministre. Bé podria haver dit això mateix Ximo Puig als seus correligionaris del socialisme valencià. Puig anuncia retirada i congrés del PSPV, on podria intentar una transició tutelada, però, principalment i sobretot, intentarà no convertir-se en passat.

Ximo Puig. L’oferta de Pedro Sánchez és allà: ambaixador davant l’OCDE. Jo també he hagut de mirar a Google per refrescar la memòria sobre què signifiquen aquestes sigles. Però el que sí que sé és que la seu d’aquesta ambaixada és a París. París de la França. Ah, París, que difícil escriure res nou ni original sobre els teus restaurants de gaudi, les teves nits enceses, les teves avingudes passejables inundat d’eufòria o melancolia. El teu cel i les teves raons. París no bé val una missa, que són avorrides, val una carrera, una trajectòria, una retirada. No sabem què diantres ha de pensar-se Puig per acceptar la missió, estant en l’edat justa per als homenatges: 65 anys. Pot anar-se’n a París i portar aquesta vida regalada que imaginem fent de tant en tant, això sí, una inoblidable aportació diplomàtica a l’ordre i l’economia mundial que la posteritat recordi enyoradora.

Hi ha persones a qui al complir els 65 els donen una placa pagada per tots, un menjar homenatge, còctel de gambes, filet al vi i natilles, per després enviar-les a casa, oblidar-les i si de cas enviar-los un whatsap –i un mem– per Nadal i hi ha qui compleix 65 anys i espera ser ministre. O ambaixador. Això de ministre no ha pogut ser. A mi Transports o Administracions Públiques, o com s’anomeni ara, m’agradaven per a ell. Potser aquesta quota l’han cobert Óscar Puente i Víctor Ángel Torres, a qui sempre s’afegeix "el canari". Del mateix tall, homes madurs socialistes de tota la vida amb càrrecs a la perifèria eren també, entre d’altres, Javier Lambán o Guillermo Fernández Vara. El que passa és que si esculls molts socialistes excel·lents amb experiència en gestió i provada fidelitat al PSOE de sempre, et quedes sense lloc per nomenar pelacanyes, coalitzats, promeses i quotes de partit. I experiments.

Finançament autonòmic

Ximo Puig, periodista, va ser durant molts anys alcalde de Morella, un petit municipi de la província de Castelló, i va presidir la Generalitat Valenciana entre el 2015 i el 2023. Durant alguns anys va exercir d’oposició a Carlos Fabra a la Diputació de Castelló, cosa que deu endurir bastant, però ja des de molt abans va aprofitar els seus dons per anar escalant posicions al PSPV-PSOE valencià. La seva arribada a la Generalitat va posar fi a dues dècades de poder popular, un canvi tan històric, per comparar, com va suposar fa cinc anys l’arribada del PP a la Junta d’Andalusia després de dècades de poder socialista. Puig va posar l’accent en el finançament autonòmic. Va trenar un eix, precisament, amb Juanma Moreno, andalús, per demanar pasta i fer veure que són aquestes dues comunitats les més mal tractades quant als ingressos per població i, en general, sobre el que els hauria de correspondre. Puig es va plantar fins i tot a Sevilla per fer-se una foto amb Juanma Moreno que no va fer cap gràcia a gairebé ningú, encara que, en aquesta era de selfies diàries, les fotos són totes oblidables per definició. I oblidades.

Per a uns, la retirada de Puig és un alleujament i una invitació al vent fresc perquè passi i ventili les estades del socialisme valencià, que en ocasions ha estat assolat per escàndols protagonitzats per Puig, com ara els contractes a l’empresa del seu germà; per a d’altres (¿Sánchez sobretot?) és encara un valor si no aprofitable (ministre) sí premiable (embaixadoret sense nació, sense visats ni consolats).

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

A Puig li volen treure el passaport. Els uns perquè se’n vagi cap a casa seva i els altres perquè se’n vagi a París. Amb tot, els 65 són els nous 42. O 56. Més vell és Feijóo i allà és tot el dia al carrer, per Déu, quina afició a fer el baliga-balaga i a pancartejar. Feijóo i molts d’altres.

Al periodisme no li recomanem que torni. S’ha posat la cosa precària i cibernètica, la intel·ligència artificial està a punt de substituir els redactors i fins i tot Vargas Llosa anuncia que plega veles i que deixa el columnisme, que és una professió d’alt risc en aquests temps de xarxes socials, que satisfà l’ego però no la butxaca. I per a la qual a més s’aconsella tenir bona prosa. Podria escriure Cartes des de París, que és un tros de nom per a una secció. Per a una talaia o tribuna. Per prendre distàncies. La llegiríem amb enveja.