ASSUMPTES PROPIS
Amaia Romero, cantant: «No és que em vulgui desfer de la imatge naïf, és que ja no soc aquella»
El seu àlbum ‘Cuando no sé quién soy’ ha entrat al ‘top 3’ dels més venuts
Deixar enrere el ‘Motomami’ de Rosalía al podi dels àlbums més venuts d’aquesta setmana té suc. Amaia Romero (Pamplona, 1999) ho ha aconseguit amb el disc ‘Cuando no sé quién soy’, en el qual trinxa la versió candorosa i sol·lícita de la guanyadora d’‘Operación Triunfo’ que va ser, per consolidar el nou so –en l’alquímia ha participat Alizzz, productor de C.Tangana– i una imatge menys complaent.
Ha arribat l’hora de la declaració d’intencions.
La idea que vull transmetre és que el fet d’estar perduda a la vida pot ser fins i tot necessari per evolucionar com a persona.
No semblava perduda. Quan era petita ja cantava en els Sanfermines.
La inseguretat va arribar durant el procés creatiu. Però sempre he sabut que cantar era el meu fort. Va ser la meva manera de fer la pilota als professors quan treia males notes. Veien que cantava i em prestaven atenció.
Els seus pares la van apuntar a ‘El número 1’ d’Antena 3.
Tenia 13 anys.
Mónica Naranjo la va rebutjar perquè era «petita i la destrossarien».
¡I tenia raó! Vaig tornar a casa i vaig seguir amb la meva vida normal, sense drames. M’ho havia pres com un joc, per viure l’experiència. Amb aquest mateix esperit em vaig presentar a ‘Operación Triunfo’.
No va ser cap joc.
Em va canviar la vida radicalment. Quan va acabar ‘OT’, em vaig veure immersa en una promoció bogíssima. Ens portaven a tot arreu que podien. No sabia ni on era. Em sentia com una marioneta. No m’ho vaig passar bé, però ara no ho canviaria, perquè vaig aprendre.
¿Ara és molt diferent?
Ara sento que tinc molta llibertat. Soc més selectiva. Alguns detalls molt petits, com tancar els ulls per a la foto d’aquesta entrevista, sento que no em representen, que m’incomoden. Potser necessito obrir una mica més la ment, sortir de la meva zona de confort, però m’agrada ser així.
Curiós. Al clip de ‘La canción que no quiero cantarte’ està irreconeixible. Perruca rossa, poder...
Trio amb qui treballar, que és gent a qui admiro molt, i pacto molt bé què faré.
Li dona una puntada de peu a la imatge naïf. Miley Cyrus ho va fer pel broc gros.
La meva actitud no és tan dràstica. No és que m’hi vulgui desfer, és que ja no soc aquella. En els dos anys que han passat des del primer disc he viscut experiències que m’han transformat. La imatge que dono ara és la que em representa.
¿Com diria que és?
Soc més conscient. Tinc més clar el que vull i a qui em vull acostar. He après a dir que no.
¿En quina cançó es nota més tot això?
En la que més exposo els meus sentiments és ‘Bienvenidos al show’.
«Ya no soy pequeña, / tampoco soy mayor», diu aquesta cançó.
És així com em sento. Soc molt nostàlgica de la infància. M’agrada estar connectada amb el meu jo de petita, que segueix allà i s’ha transformat en una altra cosa. Defenso que la vida és la constant recerca d’un mateix.
I la teràpia hi ajuda. ¿Per què la va necessitar?
Sempre he estat molt protegida –soc la petita de tres germans–, havia viscut tota la vida a Pamplona i vaig sortir a un món en el qual no sabia ben bé com socialitzar. Van aflorar pors. I la dinàmica de les xarxes socials tampoc hi ajuda. La gent entra al teu perfil i es creu que et coneix.
Bé. Ha aparegut a Times Square, en pantalla gegant. ¿Què significa?
Que ho estic fent bé, ¿no? Estic orgullosa del so, més electrònic, molt coherent. Vaig anar escrivint a artistes que m’agradaven molt i he anat quedant amb ells per treballar-hi col·laborativament.
¿Què diuen de vostè aquests artistes? Com Alizzz, per exemple, amb qui ha fet el disc.
A Alizzz li van preguntar per què treballava amb mi i ell va respondre: «Jo treballaria sempre amb Amaia». Això em fa sentir molt bé.
¿Com se sent quan s’apaguen els focus?
Jo soc molt feliç amb una vida senzilla i tranquil·la, com la que he tingut sempre. No m’agraden els excessos. Crec que sé lidiar amb el fet de ser famosa.
¿A Barcelona és més fàcil?
Quan va acabar ‘OT’ vaig venir a Barcelona perquè em faltava un any per acabar la carrera de piano i a Pamplona em van dir que el Liceu era el millor lloc per fer-ho. A més, el meu germà Javier, que ara és el meu «germànager», vivia a la ciutat.
Notícies relacionadesI després l’amor, que sol atreure.
Sí que atreu, sí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- L’edifici pioner del 22@ es converteix en hospital
- MOBILITAT COMPARTIDA Territori estudia tres opcions per a l’estació d’autobusos a la Diagonal
- URBANISME L’Hospitalet emprèn la plantació d’arbres "més gran" de la seva història
- ECOSISTEMES EN PERILL Un miler d’espècies d’aus, en risc d’extinció en 200 anys
- MOBILITAT L’AP-7, bloquejada 12 hores per un camió accidentat