Hartmut Rosa, sociòleg: «La sexualitat està perdent importància»

-Vostè diu que no escoltem «el cant de les coses».

-En la modernitat, vivim en una forma d’agressió cap al món i la natura: mirem de fer-los disponibles i d’un sol ús. Ens hem tornat sords a la veu de les coses. Necessitem una manera de ser al món que no se centri en la dominació i el control, sinó en una actitud d’escolta i resposta. Estar oberts a la ‘ressonància’.

-¿Què entén per ‘ressonància’?

-Per exemple, que els serveis de salut no només funcionin de manera eficient com les indústries, sinó que brindin una ressonància entre els cuidadors i les cures; que els animals (i plantes) siguin tractats com a éssers ressonants a l’agricultura; que els oceans i muntanyes no només siguin allà per a la indústria turística; que la política no només tracti de competència, lluita i compromís, sinó d’escoltar i respondre els qui parlen amb veus diferents de la nostra.

-En el bon futbol hi ha ressonància, assegura.

-Un estudi ha descobert que hi ha una cosa així com un vincle muscular entre els jugadors: els seus cossos reaccionen entre si, escolten i responen, per dir-ho així, independentment del seu aparell cognitiu.

-¿Algun moment propi digne d’esment?

-Vaig créixer en un ambient hinduista, però quan tenia 12 anys vaig passar per davant d’una església i vaig escoltar sons estranys. Em vaig sentir atret físicament cap a dins i vaig experimentar una connexió vibratòria entre els tubs de l’òrgan, l’edifici i el meu cos. Vaig insistir a aprendre a tocar l’orgue, i encara el toco, també a les esglésies. Hi ha moltes peces que no puc tocar, i timbres que seguiran ocults, però és el que fa que l’orgue segueixi sent un altre viu per a mi.  

-Això és l’indisponible, suposo.

-Sí. Li explicaré un altre exemple propi. Vaig viatjar amb els pares a Mürren, als Alps bernesos, des d’on es divisaven els pics Eiger, Mönch i Jungfrau. Vaig sentir com si fos ‘adoptat’ per ells. Es van convertir en els meus ‘cuidadors espirituals’. Fins avui, sempre que soc als peus d’aquesta tríada, em sento com a casa. Vull ser a prop d’ells, sentir-los; però no estan disponibles per a mi.

-¿Quin desig de control l’irrita més?

-El de controlar completament la salut em sembla una cosa ridícula, i l’intent de controlar estrictament els processos de treball és molest i disfuncional. Però el que més em preocupa és l’intent d’optimitzar els nostres fills, de controlar per complet les seves interaccions en els entorns educatius i contextos socials, no només per aprofitar al màxim els seus talents. Eventualment, això podria destruir l’essència mateixa del creixement i de la socialització.

-Després d’aquest any i mig d’apagada, ¿confia que el panorama canviï?

-No. Si deixem d’anar més ràpid, més alt i més lluny ens quedarem enrere i sortirem perdent. El joc està impulsat més per la por que pel desig.

-Sembla que no hi ha marxa enrere.

-La modernitat tardana està dominada per la lògica del que jo anomeno ‘optimització paramètrica’. Trobem i definim cada vegada més paràmetres per mesurar, comparar i manipular. L’oxigen a la sang, la qualitat del son, els amics a Facebook, els rànquings en l’acompliment laboral, la posició de les nostres inversions, assegurances i contractes de telefonia. Atrapats en un joc interminable, ens perdem i perdem la capacitat de connexió amb els altres. Atès que la ressonància és incontrolable i oberta –mai se’n pot saber el resultat–, s’està tornant cada vegada més desraonat invertir en relacions ressonants.

-¿I això també afecta a la sexualitat?-Hi ha un aspecte interessant sobre la sexualitat: internet està plena de pornografia, i com a resultat la sexualitat està perdent importància dramàticament. A Occident, l’edat mitjana de la primera relació sexual està augmentant, i l’activitat sexual disminueix. Potser Lacan té raó: el desig neix a la zona del crepuscle, en el regne de la indisponibilitat. Un món en què gairebé tot està disponible és un món mort, confús i eixordador.

-Té sentit.

-Una cosa similar passa en l’àmbit de la música: els usuaris de Spotify tenen accés immediat a 100 milions de títols de música, però el problema és que cap sembla prou atractiva com per escoltar-la. Llavors la música perd dramàticament importància per als processos de formació de la identitat en les cultures juvenils. Ja no és el regne de l’anhel, la recerca i el desig. 

-Forma part d’un grup de recerca a Jena sobre la societat del postcreixement. ¿Algun avenç?

-No podem simplement dissenyar un món millor. Necessitem una agenda política de la qualitat de ressonància en l’educació, el treball, la salut, l’agricultura, la política. Vet aquí algunes idees per al futur: un ingrés bàsic incondicional, un impost a l’herència global, la nacionalització dels bancs, la regulació estricta dels mercats financers, no permetre que els patrons guanyin més de 50 vegades que el seu treballador més pobre. Però tot això no és suficient.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Ai. ¿Què més falta?

-En el capitalisme, la llibertat, la riquesa i l’autodeterminació es limiten estrictament al consum. No tenim veu sobre què, com i quant s’ha de produir. El fet que la producció i el consum estiguin separats és un dels problemes. Necessitem una altra forma de democràcia. No podem simplement dissenyar un món millor.