ASSUMPTES PROPIS

Juan Gómez-Jurado: «Estam governats per llunàtics i narcisistes»

  • El novel·lista, autor de ‘best-sellers’ com ‘Reina roja’ i ‘Rey blanco’, proposa empatia de cara a la confrontació avivada per les xarxes

Es llegeix en minuts

Tenia 13 anys quan va llegir ‘La tabla de Flandes’ i va escriure a Arturo Pérez-Reverte per comunicar-li que ell també volia ser escriptor. Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), que ara també pilota el programa de divulgació ‘El condensador de fluzo’ (La 2), no només ha venut milions d’exemplars de títols com ‘Reina roja’, ‘Loba negra’ i ‘Rey blanco’, sinó que el pare d’Alatriste li professa la seva amistat.

-Al final va poder conèixer Pérez-Reverte.

-El 2016. I em vaig trobar amb un ésser humà increïble. ¡És l’Arturo, coi! Després ha passat una cosa curiosa: en aquella carta deia a l’Arturo que, juntament amb Stephen King i Tolkien, era la persona que més m’havia inspirat; i fa uns mesos un xaval em va escriure per dir-me que els seus autors favorits eren Arturo Pérez-Reverte, Stephen King i jo.

-Justícia poètica. ¿Quina sensació orgànica tenia al llegir un llibre de nen?

-Als llibres s’estava millor que fora. Si m’oferissin reviure una vegada i una altra un sol moment, el tinc clar: estar assegut a la terrassa de l’apartament de platja que llogava la meva família els estius, amb un bol de patates fregides i un llibre.

Exagera.

-No. Pots experimentar una alegria física quan et somriu algú a qui estimes molt, o quan tens un orgasme, o menges una cullerada de Nutella d’un pot acabat d’obrir, però estar ficat dins de la Terra Mitjana o de Manderley no té parangó. Això és el que jo vull provocar.

-Abans d’aquesta epifania estival, ¿com era?

‑Si ha indagat una mica en la meva història, sabrà que no vaig tenir una infància massa feliç.

-La mare el va abandonar al néixer.

-No me’n vaig assabentar fins que tenia 33 anys. -Però quan t’han privat d’una cosa així, no estàs complet la resta de la teva vida. Mai. Et deixa un buit a dins que sempre voldràs omplir. És com intentar canviar de lloc el mar: per més galledes d’aigua que llancis en un forat, allà segueix.

‑I els seus pares adoptius no estaven en una situació pròspera.

-Era una família molt modesta, en la qual es barallava per tot. Vaig esgotar diversos carnets de la biblioteca i vaig robar algun llibre.

-¿Tot això explica els seus esforços?

-Sens dubte. Fa poc van preguntar a Billie Eilish d’on sortia el seu talent aclaparador i ella va respondre: «De la tristesa; totes les persones que creem alguna cosa estem fotudament tristes». Sento la ‘Weltschmerz’, que en alemany significa una cosa així com ‘la tristesa del món’. Per això crec que només es pot ser feliç des de l’esforç.

-Podria relaxar-se. Ara li sobren els diners.

-Els diners em donen la possibilitat d’ajudar més gent i tenir experiències que em permetin ser millor escriptor. No soc de luxes, ¿eh? No tinc cotxe, visc en una casa normal i ara mateix porto posada una samarreta del Primark.

-¿Antidivo?

Només crec en el treball i en la utilitat. No hi ha cap diferència entre posar maons en una obra i escriure llibres. Hi ha un problema, l’has de resoldre i obtens alguna cosa a canvi. Afronto l’escriptura com la resolució d’una endevinalla.

-¿Com sap que una idea funciona?

M’entren esgarrifances per la coroneta i la part baixa de l’esquena (sense arribar al cul). Sento que he trencat el vel de la realitat i a l’altre costat hi ha la matèria dels somnis.

-¿És llavors quan es torna insuportable?

-Això passa durant el mes més dur dels 18 que acostumo a dedicar a un llibre. M’estic 16 hores seguides a la cadira, o m’aixeco a les 5 del matí i començo a donar voltes menjant quicos en pijama. ¡És fatal per a la convivència! Així que la meva família està encantada que em mudi a una habitació de l’hostal del Valle de los Caídos, on dino i sopo per 75 euros al dia.

-Que frugal.

-Disfruto igual amb uns ous ferrats amb patates que amb una truita desconstruïda. Els creadors som com tothom, trossos de carn, probablement amb més inseguretats. Només que hi ha vegades que ens posem a pencar i passen coses. Molt més important és la meva passió pel coneixement.

-¿I què ha pogut fixar al seu cervell?

Cada dia estic més convençut que la solució als nostres problemes és en l’empatia. Des que existeixen les xarxes socials vivim en la confrontació. Estem governats per llunàtics i narcisistes, i no importa el signe ni el color. Han desaparegut les idees i la possibilitat de parlar.

-¿Vostè ha tingut la possibilitat de parlar amb la seva mare biològica?

-No. Hauria sigut un altre forat per omplir.

Notícies relacionades

-No perdona.

-(...) És el meu gran defecte. No soc capaç d’oblidar. El secret de madurar és fer les paus amb un mateix. I els meus fills, l’Andrea i el Javi, són el meu camí d’aprenentatge.