Quan els llums s'apaguen.

Quan, sent un jove de quinze anys, Roger anava a veure a un dels seus ídols del rock, a l’acabar el concert no tenia pressa per marxar, sinó que es quedava embadalit veient el vaivé d’operaris que, com a un exèrcit de formigues, procedien a desmuntar l’escenari peça a peça. «Allà continuava, fascinat, fins que em feien fora. Grups com Queen, amb ‘A kind of magic’ i aquell desplegament de logística», es llepa encara aquest avesat tècnic il·luminador, que dedica la seva vida a la música des d’un enquadrament diferent, però no menys poètic: la dansa dels reflexos i els colors, que embolica cada cançó d’una aura.

Roger Puiggener anava per a percussionista, però un anunci de la sala La Scala va canviar la seva vida. «Demanaven un bateria, però després van afegir un detall: ‘per cert, també hauràs de portar el canó de llum’», rememora. Allà es va obrir un camí que el portaria a fer de la il·luminació d’espectacles el seu mode de vida, ampliat més tard amb les tasques de producció. Amb Roger han treballat des d’Els Pets fins a Estrella Morente, Van Morrison i Kylie Minogue, i La Fura dels Baus se’l va emportar a Austràlia i a l’Argentina. Va exercir en el primer Doctor Music Festival i, més recentment, en el Cruïlla. I és el director tècnic del Sónar+D. «Això em dona feina per a mig any». Quan no hi ha virus, s’entén.

Per al ‘moment Nescafé’

La llum ha de ser «un músic invisible», jutja, i cal dissenyar-la estudiant les cançons, amb els seus alts i els seus baixos. Però, encara que l’estudi de Roger al carrer Aribau, ocupat per ordinadors, aparells tecnològics i plans jeroglífics, faci pensar en un búnquer de la CIA, tot pot ser més simple i pla. «Escolto i prenc notes: ‘aquest clima és ‘tipus James Bond’, o si és una cançó lenta apunto ‘moment Nescafé’, i sé que la il·luminació serà suau i blavosa». Ell ja s’entén. Els colors i els seus codis. El verd «sembla que estigui prohibit en els concerts», impugna. I el blanc, «amb totes les seves tonalitats», dona joc.

Disfruta parlant dels artistes que han innovat: Genesis, amb les seves gires dels 80, baptisme dels Vari-Lite, focus robotitzats. I Peter Gabriel, a qui va anar a veure Milà, per pur delit, en el 25è aniversari de ‘So’ (2013). De vegades, l’efecte més impactant és el més senzill. «En les tres primeres cançons de Gabriel, els llums del pavelló estaven encesos, i a l’apagar-se es va crear un vertigen, amb la gent cridant ansiosa», relata Roger. «Allà hi havia màgia».

Vincles de confiança

Et pot interesar

Embolats d’alt octanatge i falles que es cremen aquella mateixa nit, però també llargs vincles amb artistes selectes, com Maria del Mar Bonet, a qui acompanya lluminosament des del 2004. «Establir una relació així és molt especial, i jo encara necessito estar a un teatre quan s’apaguen els llums i emocionar-me», confessa Roger Puiggener, que veu ara com el seu món va a càmera lenta, lentíssima, a causa de la Covid-19.

O una cosa pitjor: la feina de fires i congressos, una altra pota dels seus ingressos, s’ha enfonsat. «Veig companys que busquen feina en la informàtica o en els rodatges de sèries», indica Roger, que segueix a la superfície, atent a encàrrecs miraculosos: els bolos, el mes que ve, del 25è aniversari del segell Música Global, a l’Auditori de Girona, amb la Simfònica de Corda i Cobla, Elena Gadel, Manu Guix i Miki Núñez. «Però la perspectiva és inquietant. I la política no està a l’altura».